A NOTÍCIES  29 de juny de 2012 TORNAR A L’ÍNDEX

Josep Maria Sans Travé

 

LA GESTIÓ DEL TALLAT PER RAMON BERENGUER DE LLORAC, SENYOR DE SOLIVELLA, I EL SEU TRASPÀS

AL MONESTIR DE POBLET (23 DE MAIG DE 1509)

 

Ampliació de la conferència donada per Josep Maria Sans i Travé al Santuari del Tallat amb motiu del seu XXXVIIIè aplec, el dia 19 d'agost de 2012:

 

 

"LA GESTIÓ DEL TALLAT PER RAMON BERENGUER DE

LLORAC, SENYOR DE SOLIVELLA, I EL SEU TRASPÀS

AL MONESTIR DE POBLET (23 DE MAIG DE 1509)"

 

Abans d’entrar en el tema, cal recordar les principals fites històriques del Tallat. Primer va ser un lloc estratègic per als andalusins i catalans, essent per a aquests darrers al llarg del segle XI i primera meitat del següent, un castell garantidor de la reconquesta i colonització del pla de la Conca. Aquest valor estratègic el Tallat el va perdre quan a partir de 1150 es van posar en conreu les terres de la comarca i es van anar fundant, al redós principalment dels castells que marcaven l’ocupació del territori per part dels catalans, els pobles de la contrada.  

Aquesta funció  “militar-estratègica” el Tallat la perdria més  radicalment quan el  dia 5 de maig de 1354  divuit veïns de Rocallaura decidiren bastir una ermita al cim del Tallat, probablement en el lloc on anys abans havia ocupat la torre fortificada de defensa del territori.

 Aquesta decisió canvià profundament l’ús del Tallat, que passà de ser un lloc d’utilització  militar a un altre d’utilització religiosa. Aquest nou ús el mantindria sempre en l’esdevenidor i és el que té avui dia, després que s’hi hagin establert els dos germans ermitans que tenen cura del complex del santuari.

 La segona fita important del passat del Tallat fou l’any 1475, quan el monarca català Joan II concedí el privilegi perquè el senyor de Solivella Ramon Berenguer de Llorac disposés  els almoiners necessaris perquè poguessin anar per tots els seus dominis per recaptar diners a l’objecte de destinar-los a la reconstrucció de l’antiga capella del Tallat i la seva ampliació.

 Amb aquesta autorització reial començava l’administració del Tallat per part dels Llorac, que s’allargaria fins a la mort de l’esmentat noble el 1509.

 No foren fàcils per a Ramon Berenguer de Llorac els trenta-quatre anys d’administració del Tallat, sinó que molt sovint hagué de superar enveges i incomprensions i sobretot les pretensions de Poblet, atès que la Casa s’estava  bastint a l’extrem, però dins els seus límits,  del terme de Montblanquet, -de senyoria dels monjos-,  a tocar amb el de Rocallaura, on els divuit veïns de la parròquia s’havien obligat a construir el 1354 la primitiva capella dedicada a la Mare de Déu. Rocallaura, de la seva banda, era senyoria del monestir de Vallbona.

 El primer entrebanc que hagué de superar el Llorac el presentà el rector de Rocallaura. Aquest sacerdot amb aquesta assignació per part del rei veia com se li lesionaven els seus drets, atès que d’alguna manera un estrany i laic s’introduïa dins la seva jurisdicció eclesiàstica, atès que l’antiga capella bastida el segle XIV es trobava situada dins els límits territorials de la parròquia de Sant Llorenç de Rocallaura, i la possible construcció del nou complex –després de l’acord que haguessin subscrit  el 24 d’octubre de 1475 entre els monestirs de Vallbona i Poblet, que assignava al terme de Montblanquet la possible ampliació per occident de la capella existent- estaria situada dins els terme de la parròquia de Montblanquet, sufragània de la de Rocallaura. Per una raó o altre a  l’esmentat  rector  li pertanyien uns drets  que eren conculcats o minvats pel privilegi d’administració de les almoines concedit a Ramon Berenguer de Llorac.

 El senyor de Solivella estava decidit a tirar endavant el seu projecte del cim del Tallat i també a superar totes les dificultats que sorgissin per a la consecució del seu objectiu. Per això, per tallar les pretensions del rector de Rocallaura, no trobà millor solució que arribar a un acord econòmic amb l’eclesiàstic que posés fi perpètuament a les seves reivindicacions, ni que això comportés una minva dels diners destinats a sufragar les obres de la capella i Casa del Tallat.

 Per aconseguir la signatura de la corresponent concòrdia, el Llorac es valgué de la col·laboració de “persones notables” perquè convencessin el rector de la necessitat de deixar les “coses clares” i que, així mateix, la seva “recompensa econòmica”  era justa i equitativa.

 El 16 de desembre de 1481 les dues parts, el rector de Rocallaura, mossèn Maties Fabregat, i l’administrador del Tallat, Ramon Berenguer de Llorac, signaven una concòrdia, per la qual per la renúncia dels drets parroquials a l’església eremitana i al complex de la Casa del Tallat per part del rector de Rocallaura, aquest i els seus successors en el càrrec eclesiàstic rebrien en compensació cada any, el dia 8 de setembre, de l’administrador de l’esmentada capella i Casa 50 sous. Per donar major suport jurídic i perquè fos respectat en l’esdevenidor, al cap de tres anys, l’arquebisbe de Tarragona el patriarca Pere d’Urrea confirmava l’esmentat acord tot obligant als futurs rectors s’atenguesin als termes pactats.

 Més difícil li resultà a Ramon Berenguer de Llorac  neutralitzar les pretensions del monestir de Poblet, que a mesura que plovien les almoines i s’anava materialitzant la construcció del complex, es mostrava més interessat en aconseguir l’administració.

 Davant d’aquesta situació el cenobi  cistercenc no dubtà en adreçar-se al monarca perquè cessés el senyor de Solivella en l’administració del Tallat. Per a donar més força a la seva petició cercà el suport del monestir germà de Santa Maria de Vallbona. Els prelats d’ambdós monestir sol·licitaren a Ferran II el cessament del Llorac en l’esmentada administració, de manera que el monarca, atesa la categoria dels sol·licitants, els féu cas i suspengué el senyor de Solivella de l’administració del complex del Tallat. El 31 de desembre de 1481 el notari de Verdú, Antoni Solís, es presentava davant el Llorac i li comunicava a través de la lectura de la corresponent carta de Ferran II el seu cessament.

 Ramon Berenguer de Llorac va veure tot seguit que darrere d’aquella actuació hi havia la mà del monestir de Poblet, que estava especialment interessat en aconseguir el govern i administració de la Casa del Tallat.

 El Llorac, tot i que sabia que s’enfrontava amb les pretensions d’un adversari molt potent i de gran influència a la cort, i específicament en la persona del monarca,  no dubtà en oposar-se amb els mitjans de què disposava a la pretensió dels monjos. La manera més fàcil de solucionar el problema fou entrevistar-se amb el monarca i explicar-li la situació del projecte no feia massa temps engegat, però amb resultats ben palesos. El noble va convèncer el monarca, de manera que aquest es va desdir de  l’ordre anterior i, no només va tornar a encomanar la gestió de les obres al Llorac, sinó que es va comprometre a assignar  4.000 sous anuals per a la continuació de la Casa del Tallat.

Amb els diners procedents de les almoines i sobre tot de l’assignació anual de la corona, l’administrador del Tallat va refer la primitiva església bastida a partir de 1354 pels parroquians de Rocallaura i va continuar l’obra del gran complex annex.

 Per palesar l’excel·lent gestió dels cabals a la seva disposició, Ramon Berenguer de Llorac convidà el monarca a visitar, quan les obres estaven molt avançades, la Casa del Tallat. Entre els dies12 i 18 de novembre de 1493, el rei Ferran II el Catòlic, la seva esposa la reina Isabel i el seu fill primogènit el príncep Joan, no només visitaren el Tallat sinó que fins i tot hi feren estada. Els monarques en aquest temps sojornaven a Barcelona, on a darreries d’abril de 1493 reberen Cristòfol Colom qui els hi comunicà oficialment la descoberta americana. Els monarques abandonaren la Ciutat Comtal el 6 de setembre per dirigir-se a Montserrat, on feren estada els dies 6 i el 7 d’aquest mes. Al dia següent emprengueren camí cap al monestir de Poblet, on sojornaren, després de passar per Igualada, Santa Coloma de Queralt, Sarral i l’Espluga de Francolí, els dies 9, 10 i 11 de novembre.

 Desconeixem on sojornaren els monarques entre els dies 12 i 19 de novembre, dia en què estaven ja a Saragossa. Suposem que algun d’aquests dies el passaren al Tallat i que fins i tot hi feren nit els monarques i el príncep, juntament amb una part petita i selecta part de la comitiva reial, atès que per encabir a Poblet tots els que acompanyaven els monarques s’hagueren de parar 118 llits.

 A banda de la tradició secular que enregistren gairebé tots els autors que han tractat del santuari del Tallat, dos elements confirmen abastament la nostra tesi: el primer, l’afirmació del rei quan el 19 de febrer de 1496, estant a Tortosa,  escrivia una carta al seu tresorer on deia “no fa massa temps que vàrem  inspeccionar les obres i la construcció de la Casa i església del Tallat”. I el segon, la constància que restà de la visita en les principals estances de la casa que prengueren el nom dels il·lustres estadants: Cambra del rei, Cambra de la reina i Cambra del príncep.

 Cal suposar, sense que es pugui afirmar categòricament perquè no ho hem trobat documentat, que la comitiva reial, a instàncies de l’amfitrió, fes estada, probablement per dinar, al castell de Solivella, per fer honor a la invitació de l’il·lustre administrador del Tallat. I que d’aquí la comitiva, entre els membres de la qual, s’hi comptava el senyor de Solivella, s’adrecés cap al Tallat.

 D’aquesta visita reial  n’han restat dues versions absolutament contràries, una dels monjos de Poblet, -que va recollir l’eminent historiador d’aquest monestir  del segle XVIII, pare Jaume Finestres en la seva colossal i ben documentada Historia del Real Monasterio de Poblet, i que han seguit gairebé tots els historiadors d’aquest cenobi, entre els quals el pare Agustí Altisent en la seva Història de Poblet, publicada en la seva primera edició l’any 1974-. Aquesta versió ridiculitza l’actuació del senyor de Solivella com a administrador del Tallat i enregistra el retret del monarca perquè no havia fet construir un estatge digna de la Mare de Déu, després que s’haguès assignat una quantitat important de diners amb aquesta finalitat.

 Al monestir corria, doncs, aquesta versió recollida fins i tot pel pare Finestres, que si bé generalment justifica les seves afirmacions amb el corresponent suport documental, per a aquesta referència no ho fa, circumstància que fa dubtar de la seva  veracitat. Diu així el monjo historiador:

             “El rey don Fernando el Católico ... enterado de los contínuos milagros con que favorecía a sus devotos esta sagrada imagen y de la estrechez de una casa y capilla mandó al referido Ramon de Llorac que, no obstante que el santuario está en la jurisdicción de Poblet, se tenía por primer inventor de la prodigiosa imagen, que de sus rentas reales le fabricase una casa y capilla correspondientes a la grandeza de su majestad y fuese hospicio digno de la más soberana Reina.Y aunque con esto se mejoró notablemente la casa y capilla, mas no tanto como el rey deseaba; pues dicen que habiéndolo visto el rey por sus ojos, se lo riñó al Llorac diciémdole que en vez de un palacio había hecho labrar una humilde y pequeña choza”.

 No cal gaire imaginació per percebre absolutament exagerada la narració del pare Finestres, més interessat en aquest episodi en justificar les trifulgues del seu monestir  per aconseguir l’administració del santuari que  en enregistrar la veritat. Potser també simplement recollí la tradició que s’anà forjant al si de la seva comunitat. Potser també per justificar fins i tot la seva narració històrica utilitzà l’expressió “dicen” en lloc de fer una afirmació categòrica.

 L’altra versió oposada, que és la més històrica, la recull una carta que el monarca adreçà, mentre es trobava a Tortosa, el dia 19 de febrer de 1496,  al seu tresorer que en relació de les obres que s’estaven duent a terme al Tallat deia:

             ... fa poc temps que varem inspeccionar  les obres i la construcció de la Casa i església del Tallat, dirigides amb molt d’enginy i magnificència per Ramon Berenguer de Llorac, de manera que és realment admirable com amb tan pocs diners es facin obres tan importants”.

 Entre l’escrit “interessat” del pare Finestres, monjo de Poblet, que escriu al cap de dos segles i mig dels fets i que gairebé dubtant fins i tot de l’episodi utilitzà el mot “dicen”, i les paraules categòriques i coetànies dels esdeveniments del rei Ferran II, m’inclino a creure més les del sobirà perquè  ben segur s’adaptaven més a la veritat. No puc pensar, d’altra banda,  que el noble Ramon Berenguer de Llorac, -el pare del qual havia tingut una responsabilitat important a la cort reial i, per tant, havia viscut a la capital del Principat i s’havia relacionat amb el bo i millor de Barcelona, i probablement també el seu fill-  fos una persona mancada de gust i que tingués la gosadia d’invitar a  visitar-la a qui subvencionava l’obra si aquesta no era de la bellesa, monumentalitat i gust del  promotor.

 El problema, però, més greu que hagué de superar  l’administrador del Tallat fou motivat per la tresoreria reial. El seu responsable, que per manament del monarca, cada any passava 4.000 sous al Llorac per destinar-los a l’obra del Tallat, volia tenir coneixement detallat de com es gastaven aquests diners. Com que Ramon Berenguer de Llorac no havia passat mai comptes amb la tresoreria i per tant en aquesta oficina de la cort no hi constaven, tal com si s’acostumava a fer, els detalls de les despeses, el seu responsable Guillem Sánchez el 20 de febrer de 1495 cità l’administrador del Tallat a comparèixer dins el termini de vint dies davant seu o del seu lloctinent a l’oficina de Barcelona personalment o per mitjà de procurador per tal de retre comptes de les quantitats que  havia rebut i que li havien estat trameses per manament del rei. A més, des de l’oficina se li demanava també que aportés per a la seva supervisió  les àpoques, albarans i altres documents justificatius de la despesa. Finalment, el tresorer amenaçava l’administrador que en cas de no presentar-se en el termini fixat o no complir amb el que se li manava se l’imposaria la pena de 200 morabatins, que si no els pagava se li confiscarien les seves propietats per l’esmentat valor. Per últim, l’assabentava que la carta li era tramesa per mitjà del porter reial Antoni Lloret, enviat a la contrada per resoldre altres afers de la Cúria del rei.

 El porter reial no arribà a Solivella fins el dia 2 d’abril, de manera que era impossible complir el termini de vint dies fixat a la carta del tresorer i que acabava el 12 de març. Aquesta circumstància relativa al lliurament de la missiva el 2 d’abril es va fer constar al peu de l’enregistrament de la carta a l’oficina de la tresoreria probablement per poder justificar després la no compareixença de Ramon Berenguer de Llorac a la data fixada. Aquesta mateixa nota diu que el porter en arribar el 2 d’abril a Solivella va trobar el noble a la plaça de la població, davant la carnisseria, al “qual li va donar allí mateix la carta, que va llegir, mentre ell –el porter hi era present-“.

 La comunicació del tresorer va sorprendre moltíssim pel seu contingut i pels seus termes radicals i durs utilitzats, així com per les amenaces, el senyor de Solivella. És molt possible que el Llorac, amb les ganes d’acabar el més aviat possible l’obra del Tallat, no fos especialment rigorós en la comptabilitat, malgrat els excel·lent resultats aconseguits, com va reconèixer després de la visita el monarca. La sorpresa del Llorac deuria ser més gran quan pensava en els esforços que ell mateix havia dedicat a aquella obra, per a la qual no havia regatejat ni temps ni probablement diners personals, tot i que malgrat el temps esmerçat no podia aportar  tota la documentació sobre les obres exigida pel tresorer.

El Llorac va fer front a l’atzucac que se li presentava de manera raonada. Primer que res, va demanar a l’oficina de la Cancelleria reial un ajornament de la seva presentació personal i dels documents sol·licitats. El noble aconseguí una pròrroga fins al 7 de juny. És probable que l’administrador amb el mes i mig que se li concedí de coll anés aplegant els documents justificatius de la seva gestió de les obres de la casa del Tallat. És obvi que el Llorac trobà serioses dificultats per reunir tots els documents que se li exigien, per bé que degué poder aplegar els més importants i significatius. Potser degut  a aquesta causa, en lloc de presentar-se davant l’oficial reial, el Llorac preferí anar a trobar al monarca i justificar davant el rei la seva gestió.

 Ferran II, però, per aquesta època es trobava lluny de Catalunya,  al regne de Castella, primer a Madrid, on havia sojornat des de finals de 1494 fins a finals de maig de l’any següent, per passar els mesos de juny, juliol i agost a Valladolid i Burgos. De tornada cap a Catalunya, a finals d’agost  es trobava ja en terra aragonesa, on visità diverses ciutats i viles d’aquest regne fins que el 8 de desembre arribava a Tortosa, des d’on al cap de quatre dies féu un petit recorregut pel Maestrat, residint a Sant Mateu des del 14 de desembre de 1495  fins el dia 3 de gener de 1496. L’endemà tornava a ser a Tortosa, on va romandre fins el dia 7 d’abril.

És probable que aprofitant la segona estada a Tortosa –molt més llarga que els quatre dies primers del mes de desembre-, el Llorac aconseguís una audiència amb el monarca, al qual va poder exposar el problema sorgit amb el seu tresorer. El noble deuria recordar al sobirà la seva darrera visita al complex del Tallat i la bona impressió que les obres li havien proporcionat atès que s’havia aconseguit bastir un edifici majestuós amb un cost econòmic molt baix, fruit de l’excel·lent gestió de l’administrador. I  demanà al monarca el més important, que anul·lés la disposició de l’oficial de la Cancelleria de Barcelona, de manera que ni el Llorac ni els seus successors no fossin amoïnats per raó de l’administració de la Casa del Tallat. El rei, coneixedor dels esforços i dedicació del senyor de Solivella en l’obra del Tallat i del seu excel·lent resultat, va acceptar les al·legacions presentades i es comprometé a solucionar favorablement la qüestió.

 Amb data de 19 de febrer es datava la carta que  el secretari personal del sobirà Joan Coloma adreçava al tresorer Guillem Sanchez revocant la citació que havia fet a Ramon Berenguer de Llorac. Argumentava la revocació per la necessitat de continuar les obres tal com s’estaven fent, atès que el monarca tenia una especial devoció sota aquella advocació de la Mare de Déu; la visita personal del rei a la casa del Tallat, on va poder contemplar personalment com s’esmerçaven els diners que hi aportava la corona; i tercer, el bon concepte que el sobirà tenia de Ramon Berenguer de Llorac com a administrador de les obres del santuari. Al respecte afegia el monarca que havia estat ell qui havia encomanat la direcció de les obres al  senyor de Solivella, el qual havia acceptat a precs d’ell i amb la condició de no haver de retre comptes ni al rei ni a cap altra persona. Conseqüentment,  es manava a l’oficial reial que no exigís els comptes al Llorac ni als seus successors per raó de l’esmentada administració i que cancel·lés qualsevol citació que per aquesta causa hagués pogut fer. Una còpia d’aquesta carta fou lliurada també a Ramon Berenguer de Llorac.

 Amb aquest document a la mà el senyor de Solivella va apaivagar els ànims de tots aquells que havien maquinat contra la seva persona i havien posat en dubte la seva honorabilitat i la bona administració dels cabals que rebia del monarca destinats a les obres de la casa del Tallat.

 Abans de la seva mort el senyor de Solivella hagué d'enfrontar-se una altra vegada amb la cobejança pel govern del Tallat per part del monestir cistercenc de la Conca. Poblet va intrigar un cop més per apoderar-se de l’administració de la Casa i església del Tallat, decantant la voluntat del monarca vers la seva causa. Aquesta decisió s’enregistrava en una carta que Ferran II escriví el dia 10 de febrer de 1505, des de la ciutat lleonesa de Toro, en què novament cessava Ramon Berenguer en l’administració del Tallat i la traspassava al monestir cistercenc.

 Tot i ser d’edat ja provecta, el Llorac, de fusta de vell lluitador, tampoc en aquesta ocasió es va arronsar davant les pretensions d’un competidor de tanta influència en les àrees de poder com era el monestir cistercenc. El noble es degué entrevistar amb el monarca i altra vegada el va convèncer que el millor per a les obres era que continués ell gestionant-les. Sigui com sigui, Ramon Berenguer aconseguí continuar administrant el Tallat fins a la seva mort.

 És probable –tampoc ho tenim documentat, però- que per aquesta època el vell Llorac en compensació de tots els afanys, temps i preocupacions esmerçats al Tallat sol·licités i obtingués de les autoritats eclesiàstiques el dret de sepultura a la seva església. I també és probable que tingués una cura especial de mantenir la gestió del complex de per vida per tal d’evitar possibles conflictes que poguessin sorgir a l’hora de fer efectiva la seva sepultura si les claus de la casa estaven en mans d’altri, fos el monestir de Poblet o fos una altra persona física o un altre organisme, fos religiós o laic.

 Al cap de pocs anys, a començament de 1509, finava el vell Llorac. El seu fill i hereu, don Lluís de Llorac, assumí les responsabilitats encomanades pel seu pare, i entre d’elles, la de continuar administrant el complex del Tallat. Però ben poc li va durar a aquest darrer la comesa perquè el monestir va comunicar amb prestesa el decés del noble al monarca de manera que es posés en funcionament el pla que probablement ja havien presentat a l’aprovació del monarca i que implicava el cessament de l’anterior administrador i  la designació per a aquesta funció del monestir de Poblet.

 El pla es va materialitzar en sengles cartes que, datades a Valladolid el dia 20 d’abril de 1509, el monarca adreçava primer a l’abat  de Poblet, fra Domènec Porta,  i una segona adreçada a don Lluís de Llorac, senyor de Solivella.

 A la primera el rei Ferran informava a l’abat i monjos cistercencs que, atès que havia finat Ramon Berenguer de Llorac, a qui havia encomanat l’administració de la Casa del Tallat, els confiava temporalment l’administració, govern i direcció, mentre decidia  com havia de quedar definitivament aquella institució. Així mateix ,pregava  als destinataris de la missiva perquè prenguessin inventari de totes les coses, tant les joies com els ornaments, or i argent, que es trobessin a la vella capella i a la nova església i també de tot el mobiliari de la Casa. El monarca els comunicava també que s’adreçava a don Lluís de Llorac, senyor de Solivella i hereu de l’anterior administrador del Tallat,  manant-li que els hi lliurés les claus i tots els béns que hi havia dins el complex del santuari. Per últim, el monarca pregava als monjos que en assumir el govern del Tallat curessin de fer celebrar els oficis divins en la dita església i de mantenir, i fins i tot augmentar,  la devoció dels fidels de la contrada a la Mare de Déu i expressar, tal com s’havia fet fins aleshores, l’hospitalitat vers els pelegrins, devots i transitants d’aquell lloc.

 La segona carta, adreçada a don Lluís de Llorac, comunicava a aquest que mentre no determinés una altra cosa encomanava la direcció i govern, que fins a la seva mort havia tingut el seu pare per voluntat del monarca, al monestir de Poblet, a l’abat i monjos del qual ja havia comunicat la seva decisió. Finalment, manava a don Lluís que a requeriment del monestir els hi lliurés  les claus de la casa així com les joies, ornaments, argent i or i totes les altres coses conservades dins l’edifici, i en fes fer inventari  per notari públic.

 Al cap de pocs dies arribaren als respectius destinataris les cartes que havien sortit de la cancelleria reial, amb la particularitat que una còpia de l’adreçada al senyor de Solivella s’havia fet arribar també a Poblet.

 Com que Ferran II havia pregat a don Lluís de Llorac que no ajornés el que se li manava –“no hagáis lo contrario ni lo dilatéis, li havia posat a la carta-, ben aviat després de rebre les sengles missives del monarca, les dues parts connectaren per complir el manament reial, de manera que acordaren  materialitzar el traspàs de l’administració el proper 23 de maig.

 Finalment el monestir cistercenc havia aconseguit l’objectiu cobejat més de trenta anys gràcies al traspàs del promotor del Tallat Ramon Berenguer de Llorac i a la voluntat del monarca. És cert que li havia costat molt l’objectiu, que en dues vegades anteriors havia estat a punt d’aconseguir-ho, però que la força i convicció del Llorac ho havia desbaratat. A partir del 23 de maig de 1509 fins el 1822, durant 313 anys, els cistercencs dirigiran amb especial atenció i dedicació el complex del Tallat, on hi crearan per vincular-lo més al monestir, un priorat, sota la direcció d’un monjo amb el títol específic de Prior del Tallat. Els monjos aconseguiran crear al cim del Tallat amb tota la seva plenitud aquella institució que el pietós senyor de Solivella, Ramon Berenguer de Llorac, havia somiat l’any 1475 en promoure, al cim de la muntanya que albirava a la llunyania des del seu castell solivellenc, la construcció d’un bell casal  en honor de la Mare de Déu.

 L’acte del traspàs de l’administració en favor de Poblet tingué una solemnitat especial i es dugué a terme, tal  com hem avançat, el dia 23 de maig de 1509.

 Hi assistiren els dos implicats, els representants de la comunitat de Poblet i don Lluís de Llorac.  Els primers representats per l’abat  Domènec Porta i pels dos procuradors que el monestir  havia elegit dos dies abans a la sala capitular, és a dir, fra Pere de Vius i fra Cristòfol Tol. La part del senyor de Solivella estava representada per don Lluís i pels dos sacerdots que  aquest nobleshavia establert a la casa, mossèn Antoni Peyora i mossèn Antoni Garí, que actuaren també de testimonis. A més, hi fou present el notari públic de Montblanc Gaspar Toda.

 Eren les nou hores del matí del dia 23 de maig quan tots els esmentats es reuniren a l’església del Tallat per iniciar la cerimònia del traspàs de l’administració. Després de les salutacions de rigor, el procurador de Poblet fra Pere de Vius lliurà les dues cartes del monarca al notari perquè procedís a la seva lectura íntegra i en veu alta a don Lluís de Llorac. En acabat, el fedatari les lliurà al noble per si les volia revisar, mentre el procurador de Poblet el requeria per tal que dugués a terme el que s’hi manava. Don Lluís manifestà que la seva voluntat estava prompta i disposada a complir al peu de la lletra els manaments reials.

 Seguidament el procurador, en nom del monestir,  demanà a don Lluís que li lliurés les claus de la Casa i la seva possessió, amb les coses de tot tipus que hi eren contingudes. El noble agafà per la mà dreta el monjo procurador i amb  la comitiva sortiren de la Casa per la porta principal de ponent. Quan els assistents hagueren eixit, don Lluís tancà la porta i lliurà després, en senyal de traspàs de l’administració, les claus del complex a fra Pere de Vius. Aquest, ja com a nou responsable, obrí les portes com a nou responsable, en nom de Poblet, del govern i administració del santuari, entrant novament tots els presents dins el complex. Per complir el manament del monarca, tant el donant com el receptor de la Casa, sol·licitaren al notari que  confeccionés una relació dels objectes litúrgics, joies i ornaments que es trobaven a la capella i església així com també del mobiliari dels edificis.

 Gràcies precisament  a l’inventari que confeccionà el notari Gaspar Toda coneixem el resultat de la gestió de Ramon Berenguer de Llorac a la Casa del Tallat al llarg dels trenta-quatre anys que l’administrà.

 Els esforços, afanys i atencions del senyor de Solivella culminaren amb la consolidació i reformat de l’esglesiola que feia més d’un segle havien bastit els divuit parroquians de Rocallaura en honor de la Mare de Déu. Aquesta tasca havia estat prioritària atès que havia justificat l’autorització del rei Joan II perquè es poguessin aplegar almoines pels seus dominis amb l’objectiu d’aplicar-les a la  seva restauració i consolidació. A més, s’havia pràcticament acabat la Casa del Tallat, el complex del santuari que disposava de les estances que en el seu conjunt  li han configurat la seva fesomia típica i tradicional, atès que en la seva banda del migdia –que és la que reflexteix millor la seva silueta-  ja s’hi havien obrat la planta soterrani i les dues plantes superiors així com també la planta baixa i la primera planta de la banda septentrional.

 Les obres de la Casa havien avançat molt durant la trentena  d’anys i escaig  d’administració del Llorac, tot i que l’inventari enregistra  l’existència de molts elements destinats a la seva continuació, com ara els cabirons, posts i alguns cairats que estaven dipositats a l’estable de l’entrada, o els mateixos elements, a més de guix cuit i pa en gleva, que hi havia sota la galeria, o les mil mitgeres de calç  guardades en una botiga, o els elements decoratius de pedra picada que es trobaven a la “Casa dels picapedrers”, com ara tres creus de pedra amb els seus corresponents capitells, el conjunt de les armes reials amb els dos àngels que les sostenien, deu pilars amb  les seves bases i capitells, semblants als de la galeria, un portal especialment bell que s’havia de col·locar a l’entrada de la sagristia. Això indica que a començament del segle XVI al complex, tot i estar molt avançat, s’hi estava treballant de valent.

 El senyor de Solivella havia aconseguit durant el període de la seva gestió restaurar i consolidar l’esglesiola que havien bastit, feia més d’un segle, els divuit veïns de Rocallaura, i que  - probablement degut a la guerra civil que havia assolat el país en temps de Joan II i que arruïnà els camps d’aquestes contrades entre 1462 i 1472-,  es deuria trobar en estat ruïnós i potser mig abandonada. I, a més, el Llorac l’havia dotat  del necessari per al culte i fins i tot l’havia embellit  amb el producte de la generositat d’alguns nobles i fidels devots de la Mare de Déu del Tallat. Cal destacar, per posar alguns exemples, que els Luna havien  regalat per a aquest temple una magnífica creu d’argent, que pesava 224 onzes, i que a l’una banda tenia un crucifix, mentre a la contrària hi havia la Mare de Déu amb el seu Fill. Els bordons que en penjaven eren dels colors groc i verd. Aquests mateixos nobles havien regalat una custòdia d’argent que pesava 44 onzes i tres quarts. Isabel d’Urrea, una altra noble d’alt llinatge, havia obsequiat aquesta capella amb  un braç d’argent que contenia la relíquia de sant Onofre, que pesava unes 15 onzes. Completaven els objectes litúrgics diversos calzes i patenes, dona-paus, canadelles i canelobres, tot d’argent. 

Al llarg d’aquests trenta i escaig d’anys, principalment, els devots de la Mare de Déu del Tallat i els afavorits pels seus “miracles” deixaren constància de la predilecció de la Verge amb exvots de tota mena, des de les diverses llànties d’argent –com la que havien regalat els Rebolledo, que pesava 16 unces-, passant pels vint ulls d’argent, fins a les dues-centes empremtes rodones  de la Mare de Déu, en forma de ral. A la cambra annexa a aquesta capella, que es feia servir com a sagristia, a més dels  ornaments litúrgics, com ara  casulles i dalmàtiques, estoles i maniples de diverses teles i colors, hi havia mantells de domàs i palis, i també caixes amb tovalloles, una de les quals portava brodades les armes dels Luna-Queralt.

 L’estança nova més noble i més destacada de tot el complex i de nova construcció fou l’església d’estil gòtic, com la resta de l’edifici, que es bastí al seu interior. No hi ha cap dubte que si en alguna de les estances del complex s’hi esmerà especialment Ramon Berenguer de Llorac, aquesta fou  l’església del santuari. Tot i que les seves dimensions eren més grans que l’esglesiola bastida al segle XIV, l’expansió i la implantació de la devoció de la Mare de Déu als pobles de la rodalia propiciada pels monjos cistercencs, determinà que al cap de dos-cents cinquanta anys fos substituïda per un temple amb molta més capacitat per tal d’acollir adequadament els devots el nombre dels quals creixia extraordinàriament.  Aquesta substitució motivà que l’antiga església gòtica fos reemplaçada per la nova d’estil barroc, alguns elements de la qual són encara perceptibles avui dia, després de les darreres restauracions dutes a terme per mossèn Francesc Benet amb la col·laboració dels “Amics del Tallat”.

Si la capella ja destacava per la seva arquitectura i a ben segur també per la ornamentació dels diversos elements escultòrics i motllures amb què s’adornaren els distints elements, complementaven la seva bellesa els  objectes litúrgics i de culte que el senyor de Solivella havia aconseguit dels benefactors de la Casa. Hi destacava també el retaule daurat que presidia a la banda central la Mare de Déu, voltada de vuit quadres que representaven passatges històrics de la seva vida.

 Hi havia a la dreta de l’altar major la imatge de Maria amb el seu Fill als braços, ambdós figures amb les seves corresponents diademes d’argent, que es deuria tractar de la titular del santuari i que és la que venerem encara a l’actualitat. A més de cobertors d’altar, en aquesta banda  s’hi podien contemplar diverses presentalles dels devots, com ara  rastres de paternòsters de corall, de perles i d’atzabeja negra, un collaret de grans d’argent i un Agnus Dei d’argent. Damunt l’altar hi havia quatre canelobres de llautó i dos  de grans de ferro al costat, diversos pal·lis i cobertors, un dels quals  duia pintades les armes dels Cardona. Entre la resta de presentalles, com ara ciris i altres figures de cera, hi havia  també en cera les imatges del fill i la filla del tresorer reial.

A l’esquerra de l’altar major el notari  va enregistrar l’existència de tovalles, sobrepellissos per als escolans, un pal·li d’estopa on hi havia pintada la figura de la Mare de Déu. En aquesta banda, a més,  s’hi guardaven tres missals, dels quals dos eren en pergamí –un segons l’ordre del Cister i l’altre segons l’ordre de Tarragona – i un tercer imprès a Roma, segons l’ordre romà. Completaven els llibres litúrgics un breviari vell en pergamí i un “llibre de glòries”.

En aquesta banda de l’església s’hi trobava una caixeta destinada a recollir les almoines dels fidels i devots, que disposava de tres panys i claus per efectuar la seva obertura. Finalment en aquesta banda hi havia una campana –que suposem que era més gran que les simples “campanetes”- per “tocar a missa”, segons enregistra el document.

En aquesta època la major part de les esglésies no disposaven de bancs per al fidels sinó que les naus dels temples eren exemptes de seients i els seus espais eren ocupats pels fidels que romanien drets durant el temps que duraven les funcions litúrgiques, si bé en determinats moments també s’agenollaven, com ara durant el cànon de la missa. Sobre tot per a rebre grups de pelegrins que en comitiva venien dels diversos pobles de la contrada o bé famílies integrades per  diversos membres, l’església disposava d’un parell de bancs a la nau de l’església.

El temple disposava d’una mena de nàrtex o pòrtic, on a la banda dreta de la portalada hi penjaven uns grillons grossos i altres cinc més petits, una manilla de coll, un braguer, tot de ferro. En aquesta banda hi havia també una taula amb les armes del rei, que palesaven manifestaven que havia estat un obsequi del rei Ferran.

A la banda dreta de la portalada hi havia un retaule amb les imatges de pedra, que era presidit per la imatge de la Verge amb el Jesús mort  en els braços o falda, i una altra imatge de la Mare de Déu amb el Fill al braç.

A més, en aquest pòrtic hi havia encara altres imatges i pintures en tela de la Mare de Déu, entre les quals la Dolorosa i l’Anunciació. Un retaulet de la Verge amb quatre santes, sense que les polseres fossin encara pintades. També un faristol per llegir l’epístola. Una taula amb ses petges de pi i sis cadires.

El més important, però, de la tasca de gestió del Llorac van ser les obres dutes a terme en el complex, que en el seu conjunt configuraren la fesomia i silueta que tenen encara avui dia. Al bell mig del  pati central s’hi construí una enorme cisterna per garantir al llarg de l’any l’abastiment d’aigua per als habitants del santuari i els pelegrins i visitants, atès que, situat al cim de la colina, no deuria ser fàcil trobar aigua a poca profunditat en aquell sector de la serra. Amb una capacitat per a més de dos-cents mil litres, era  de pedra picada, de planta quadrada, de 5,50 metres de costat i 7 metres d’alçària. Amb coberta de volta, era coronada per un bell brocal, bona part del qual encara es pot contemplat avui dia gràcies a la tasca de recollida dels diversos fragments duta a terme per mossèn Francesc Benet i haver-los disposat al seu lloc original. L’aigua de la pluja s’hi recollia de les teulades a través de canalitzacions obrades a l’interior de les diverses parets de l’edifici.

Entrant a la Casa, a la banda esquerra després de la portalada principal, estava situat l’estable, on hi havia dues ases, un de pel negre i l’altre de pèl ros, a més de diversos cabirons i posts.  Més endavant, després d’haver superat l’arca triomfal a través del qual s’accedia al pati central, la banda dreta, la que donava al migdia i el pla de la Conca, a la planta baixa s’hi havien bastit  les seves estances més nobles, com ara  la Cambra del Rei, la Cambra de la reina, la Cambra Major, la Cambra del Vicari, la Sala davant la cambra del Rei.  S’accedia a aquestes estances des de les diverses portes que s’obrien a la paret meridional del pati. Les portalades d’aquests accessos eren de bella factura, d’estil gòtic florit, i adornades dels típics “angelets del Tallat” en les seves llindes.

A la banda septentrional, entrant al pati a mà esquerra, paral·lela a la paret del nord, s’hi bastí a la planta baixa una arcada que sostenia una bellíssima galeria gòtica de set arcs, molt ben treballats,  situada al primer pis. Ambdós elements anaren a parar i embellir  el castell de Santa Florentina, de Canet de Mar, on es conserven a  l’actualitat.

A la planta baixa d’aquest part hi havia les estances anomenades  refetoret,  cambra del rebost, el rebost i la cuina nova. També en aquest sector hi havia la cambra dels pobres, destinada a hospedar els romeus i els mendicants, i la cambra de Joan Alegre, probablement un mosso de la casa.

S’havien bastit també les diverses estances del primer pis de l’edifici, al qual s’accedia a través d’una gran escala, en part encara subsistent, i que arrencava sota de la galeria, a l’angle nord-occidental del pati. Al primer pis d’aquesta banda,  s’hi trobaven  les anomenades Primera cambra de la Galeria,  la Cambra del Príncep,  el retret de la Cambra del Príncep,  la Sala damunt l’església,  la Cambra del Vicari, la Cambra sobre la sagristia, la Cambra de Mossèn Bellissén, la cambra de fra Joan, la cambra sobre l’establia, i la cambra sobre l’escala

El 1509 el complex del Tallat, tot i que les obres estaven molt avançades, no s’havia acabat del tot i encara diversos picapedrers hi treballaven  de valent. L’inventari  enregistra  que en l’estança que ocupaven aquests treballadors s’hi trobaven diversos elements constructius, com ara tres creus de pedra picada amb els seus capitells; les armes reials amb dos àngels que les sostenien, un portal que s’havia fet per a la sagristia “molt bell”,  deu pilars amb les seves bases i capitells  “així com stan les de la galeria”a més de “moltes altres peces  de pedra de mollura que no·s poden scriure perquè seria prolixitat”.

A les estances habitades el Llorac havia disposat el mobiliari necessari per a ser utilitzades amb la comoditat que podia oferir la Casa-Santuari del Tallat. Òbviament on s’havia esmerçat més el noble solivellenc fou a les cambres reials i la del príncep, així com també a les ocupades pels sacerdots que havia establert a la casa. Les primeres per destinar-les a residència personal dels monarques i l’hereu de la corona durant la seva visita al santuari per inspeccionar les obres que s’hi estaven efectuant amb els diners que hi esmerça el monarca. A la Cambra del Rei,  per exemple l’inventari enregistra un llit un matalàs de palla i dos de llana, els corresponents llençols i flassades, quatre vànoves, tovalloles, caixes per a roba, una cadira i una taula, entre d’altres objectes d’utilitat. A més, però,  disposava d’un petit oratori dedicat a la Mare de Déu. A les parets hi havia penjats grans cortinatges on hi havia representades, entre d’altres escenes, les armes del monarca. La Cambra de la Reina, a més del llit i els seus corresponents elements,  hi havia també un cortinatge de cinc peces on hi estaven representades les set virtuts i els set pecats capital. A la Cambra del Príncep, a més del mobiliari pertinent per al descans, hi havia un oratori  de la Resurrecció, i uns cortinatges on hi estaven pintades les armes reials i altres motius. Les altres estances havien també estat ja dotades de tots els equipaments necessaris a les seves específiques funcions.

El senyor de Solivella havia previst un lloc per a descans de les seves despulles mortals  en aquella església que hi havia dedicat tantes il·lusions i ofert  tants d’esforços i que havien culminat amb aquella obra tan bella i esplèndida, digna dels diners que hi havia esmerçat i estava encara esmerçant el monarca català. Era ben just que el Llorac cerqués un racó en aquell temple que havia aixecat amb tan de bon gust. La seva família no havia trobat encara una institució religiosa de prestigi a la contrada per fer-hi el seu panteó tradicional. Potser la seva categoria social no era digna de sepultura al monestir de Poblet, ni tampoc a Santes Creus, tot i que en el cinquè arcosoli de la galeria del Priorat del claustre major d’aquest darrer monestir hi hagués una urna molt  humil i sense cap inscripció que contingués  les despulles del seu pare Berenguer de Llorac.

És probable  que Ramon Berenguer escollís el lloc de la seva sepultura al bell mig de la nau de l’església, al peu del presbiteri. I que, després de mort, el seu fill Lluís fes complir els seus desitjos. El vas de la tomba amidava 0,86 metres d’amplària per 1,88 metres de llargària, i la seva profunditat era d’1,60 metres. El cobria una làpida de pedra del país que amidava  2 metres de llargària per 1 metre d’amplària. Consta de dos rectangles rebaixats de 83 centímetres d’amplària per 81 de llargària. En cadascun d’ells hi ha esculpit dins una circumferència, voltada de setze arquets de mig punt que miren cap a l’exterior, un escut que afigura un llorer arrencat de soca-rel. A l’acabament del tronc de l’esmentat llorer li surten dues branques laterals i una de central, que es ramifiquen en altres dues; petites boletes que representen el fruit de l’arbre s’alternen amb les fulles. Els dos emblemes, d’igual factura, representen l’escut heràldic dels Llorac.

Tot  i que la làpida no té cap inscripció identificativa i que quan fou descobert el vas el 25 d’abril de 1985 durant els treballs de neteja i consolidació del santuari s’hi trobessin un esquelet sencer i les restes d’un altre, sota els enderrocs i guixots dipositats al seu damunt sense cap ordre ni respecte, a través de recerques documentals varem poder assignar l’esquelet sencer a don Joan de Llorac i de Moxó, qui va testar a Barcelona el 26 d’abril de 1735. Deia així la part relativa a la seva sepultura:

Elegesch la sepultura al meu cos fahedora en la església de Nostra Senyora del Tallat, en lo vas de mossèn Ramon Berenguer de Llorac, la qual ha d’ésser-me feta a coneguda de la dita charíssima muller mia y demés senyors marmessors, y per ella sia gastat lo necessari de mos béns”.

El fill i hereu del “fundador” del Tallat don Lluís I de Llorac, com a successor del seu pare en l’administració del complex, deuria disposar dels permisos necessaris per materialitzar els seus desitjos i fer bastir la sepultura del seu pare en el lloc que havia escollit. Probablement a partir de Ramon Berenguer de Llorac aquesta família deuria disposar del privilegi d’enterrament en l’església del santuari ja que al cap de dos segles i quart, tal com acabem de dir, un descendent hi fou enterrat.

Lluís I de Llorac no va exercir el dret de sepultura al santuari del Tallat sinó que probablement continuà la tradició familiar de deixar-se per inhumar a l’església parroquial de Solivella, a la qual segur que ja s’hi havia inhumat alguns parents. No hem trobat el seu testament i, per consegüent,  la nostra afirmació no pot ser  categòrica. Diversament esdevé  amb el seu fill i hereu Lluís II de Llorac, nét del fundador del Tallat. Don Lluís II, casat amb Violant Ortiz de Cabrera, passava moltes temporades al poble, de manera que va continuar possiblement la tradició del seu pare d’inhumar-se a l’església parroquial del lloc. Alguns nobles de l’entorn havien fet també ben seu aquest costum, com ara els Cardona  a Bellpuig, els Guimerà a Ciutadilla, els d’Albi a l’Albi. Alguns, fins i tot, dotaren  aquests temples amb magnífics i artístics monuments funeraris. Com  don Lluís II, qui féu construir una sepultura nova  per a la família. I ho féu fer a la capella del Roser, que a partir d’aquest moment serà el seu panteó familiar. Havent fet aquest noble un primer testament davant  el notari de Montblanc Pere Bellissén,  trobant-se a Barcelona,  tornà atorgar un segon testament el  5 d’agost de 1579 davant el notari públic de la ciutat Pere Fitor, tot anul·lant l’anterior. Entre d’altres disposicions, s’hi enregistrava aquesta:

Elegesch sepultura al meu cos fahedora en sglésia major del dit lloch de Solivella en lo vas nou que yo de present fas fer y construhir devant lo altar de Nostra Senyora del Roser de dita sglésia...

Al cap de pocs anys, el 27 de desembre de 1582 moria al castell de Solivella don Lluís II de Llorac i, tal com havia ordenat testamentàriament, era inhumat  a la sepultura nova que havia fet construir a l’església parroquial del dit lloc. El seu fill Onofre Lluís de Llorac confirmava aquest detall al cap de deu anys en el seu testament, atorgat també a Barcelona el 31 d’octubre de 1592 davant el notari Miquel Vives. Entre d’altres disposicions, establia el següent:

Elegesch la sepultura al cors meu fahedora en la església parrochial del dit lloch de Solivella, en lo vas o carner en lo qual lo cors del dit quondam senyor Lluís de Llorac, pare meu, està sepultat, construït en la capella de Nostra Senyora del Roser de la dita església, lo qual carner fou contruït per lo quòndam pare meu.

En general, tots els Llorac posteriors mantingueren la tradició d’inhumar-se a la capella mortuòria del Roser de l’església major de Solivella, tradició que després continuà a l’església nova barroca. El darrer Llorac que tenim documentat fou Joan Antoni de Vilalba i de Llorac, fill de Ramon de Vilalba i de Fivaller i de Maria de Llorac, barons de Solivella, que morí a Pedralbes el 20 de juny de 1807, essent enterrat   “a la sepultura pròpia de dits senyors, y està a la part esquerra del presbiteri d’esta iglésia y dóna la porta a la capella del Roser. 

Restava ja lluny la memòria del que havia aconseguit i  fet al Tallat  el seu avantpassat Ramon Berenguer de Llorac. El santuari era administrat  per unes altres mans, pels monjos de Poblet, que havien donat nova vida al complex i havien sabut difondre a tota la contrada la devoció a la Mare de Déu del Tallat. Aquest serà el tema, el de l’administració del Tallat pels cistercencs de Poblet, que intentarem exposar, si Déu vol, l’any vinent.

 

                                                            Josep Maria Sans i Travé

                                                           Solivella-el Tallat, 19 d’agost de 2012

 

A NOTÍCIES

"El Tallat" - Josep Maria Sans i Travé

TORNAR A L’ÍNDEX