Tot el que podem saber, de com era i que hi havia a l'interior del castell, és gracies a la descripció exacta que va fer el notari barceloní Domingo Fontana, en el fons corresponent als testaments i inventaris de Lluís Pau de Llorac, el 15 de desembre de 1596.

També ens serveix de gran ajuda algun dibuix i pintura del pati del castell, de 1845, de Claudi Lorenzale; o el dibuix a llapis que es va fer de la llar de foc l'any 1879 o 1880, sense oblidar les fotografies que es van publicar el 1880 a l'"Album Pintoresch Monumental de Catalunya", editat per l'Associació Catalanista d'Excursions Científiques, les descripcions que en van fer de les seves visites, o d'altres que es van fer els anys immediatament posteriors.

En aquesta maqueta -que es pot veure en el Centre d'Interpretació del castell- veiem al pati d'armes, gairebé al centre, la cisterna; a la dreta les escales que portaven a la planta noble; al fons, els tres arcs que es van poder recuperar i que avui dia donen marc a l'esplanada del castell; i al damunt dels tres arcs una finestra d'estil renaixentista.

La finestra, la cisterna i l'escala

Fotografia de l'any 1879. Al centre de la fotografia, i en primer pla, es pot veure la cisterna. De planta quadrada, coronada per una piràmide i rematada per una bella figura de l'arcàngel Sant Miquel, col·locat damunt d'una base, en forma de capitell, on s'hi poden veure esculpits dos àngels sostenint l'escut dels Llorac. A la dreta s'hi aprecia l'escala de vint-i-dos esglaons, amb la barana de pedra picada. Al final de l'escala s'obre, a la seva dreta, la portalada gòtica que havia de donar accés a la planta noble de l'edifici. A la paret del fons, corresponent amb la planta baixa de l'edifici s'hi obren dues grans portalades, una de les quals apareix cegada (més una tercera que estaria més a l'esquerra). A mitja paret s'hi aprecia un gran finestral renaixentista, que, pel fet que en el seu interior hi aparegui un home amb barret, dóna una idea de la seva grandària.

Podem fer-nos una idea de les proporcions comparant aquest home del barret que es veu a la finestra, amb les mides d'aquesta.

La fotografia anterior correspon a la part superior de l'escala, on, tal com es pujava, quedaven al front i a la dreta les dues portes que donaven accés a la planta noble del castell. En la següent fotografia es poden apreciar les portes, i també podem fer-nos una idea de la grandària de l'escala si comptem els 22 esglaons de l'original i els fem comparatius amb els 9 que es van poder recuperar.

A la dreta de la primera fotografia veiem l'escala, tal com es va trobar després de les excavacions; i en la segona com està en l'actualitat.

Aquesta seria, exactament, l'alçada que tenien les escales.

Bona part d'aquesta escala va anar a parar la museu del Palau de Maricel de Sitges, si bé la seva amplada va quedar reduïda per adaptar-se al lloc.

A més a més de les escales també han arribat fins als nostres dies altres elements que es van poder salvar.

Els més importants són:

El retaule de la Mare de Déu,  pintat i signat per Mateu Ortoneda als voltants de l'any 1415 per la capella del castell de Solivella.

El retaule està format per una taula central amb un gran pinacle a la part superior, quatre taules laterals amb tres compartiments cadascuna, col·locades dues a cada banda de la taula central, i una predel·la dividida en dues parts, amb quatre compartiments a cadascuna.

Actualment es pot veure al Museu Diocesà de Tarragona.

També, procedents de la capella del castell,  podríem veure al Museu Diocesà aquestes dues imatges:

Talla de fusta policromada, del segle XIII, que representa la Verge amb el Nen, abans i després de la seva restauració.

Figura de Sant Joan del segle XIV

Fins el mes d'octubre de 2017 només es podia veure al Museu Comarcal de Montblanc aquesta mènsula que representa una dama, de llarga cabellera, coberta amb un mantell. Un collar, del qual penja un joiell amb pedreria. Amb la seva mà dreta s'agafa el pit descobert, que li surt a través d'una obertura en el vestit, mentre té l'altra mà entre els plecs inferiors del mantell. Aquesta mènsula va ser localitzada al castell quan es van fer obres de condicionament a la cisterna per tal de fer-hi el dipòsit general de les aigües del poble l'any 1966. L'Ajuntament de Solivella va fer aleshores la corresponent donació de la peça al Museu Comarcal de la Conca de Barberà.

A partir del mes d'octubre de 2017 podem admirar aquesta mènsula al Centre d'Interpretació del Castell, gràcies a l'acord que l'Ajuntament de Solivella va signar l'any 2014, quan el Centre d'Interpretació del Castell es va adherir al Consorci del Museu Comarcal, del qual n'és una extensió, doncs la Llei del patrimoni cultural català permet exhibir el nostre patrimoni en un mateix espai.

Aquesta petita porta que veiem a la dreta de la fotografia donava accés a la comuna o latrina des del fossat.

Actualment de la porta interior en queden aquestes restes que, vistes des de la part exterior, és a dir des del fossat, ens permet veure la base del mur, on mirant cap l'exterior hi hauria l'altra porta, en el lloc on la fletxa es torça.

A la dreta, segons es passa la porta, es veu encara el forat del seient de la comuna.

Per sota arriba canalitzada l'aigua excedent de la cisterna, que surt fora muralla- ja en forma d'aigües brutes- per un forat que es veu en la següent fotografia i que en la actualitat el podem veure encara igual.

També és de gran interès un altre element que encara es pot veure a l'interior del recinte:

El terra

Només entrar al castell per la que era porta principal (la marcada al esquemes amb el número 3) ens trobaríem aquesta rampa d'accés al pati d'armes

Alguns detalls del paviment del terra del castell ens poden recordar el de la plaça Major, tant pel tipus de pedres -palets de riu- com per la seva disposició.

A la fotografia de dalt veiem, com sortint del lloc on estava la cisterna hi ha una canalització que creua tot el pati per la seva part central, en direcció a la rampa de sortida, on enviava fora del castell l'aigua excedent. També podem veure, a l'esquerra del dibuix circular en pedra, una segona canalització -en part soterrada- que era la que portava l'aigua a la comuna.

A la següent fotografia veiem com aquesta canalització central també es fa soterrada quan arriba a la rampa d'accés principal.

La de la part superior passa per sota la rampa principal, mentre que la de la part inferior -en part soterrada- servia per netejar la comuna.

Es conserven perfectament les espitlleres dels murs de defensa, des d'on es podia mirar a l'exterior sense ser vist, o es podien disparar projectils sense perill de ser ferit des de fora.

La que hi ha en l'únic pany de paret que va quedar mira directament al Tallat.

També és força interessant aquesta gran pedra circular, de sotamola de molí, que es va poder recuperar

Però, sens dubte, la peça més important que Solivella ha pogut recuperar és la figura de l'arcàngel Sant Miquel.

Aquesta estàtua coronava la forma piramidal de la part superior de la cisterna del pati del castell.

Aquesta figura va poder salvar-se, tant de l'espoli com de les inclemències del pas del temps, perquè els últims propietaris del castell, i més concretament en Frederic Travé, la va guardar ben custodiada a la seva torre de Cubelles.

Aquest conjunt estava format per tres elements (la imatge de Sant Miquel, el capitell i el tronc de la piràmide) que descansaven damunt la construcció en pedra que tapava la boca de la cisterna. El total amida dos metres i tretze centímetres. Mentre que la figura de l'arcàngel, més petita que les mides naturals, fa 107 centímetres d'alçària i representa el Sant en la figura d'un jove cavaller, amb llarga cabellera al seu cap, cenyida per una cinta, al bell mig de la qual i coincidint amb el front, hi apareix un joiell circular. Amb la mà dreta clava una llança (actualment mutilada) sobre un animal amb cap de drac, girat de panxa enlaire. Podem apreciar que el braç esquerre també està mutilat. I finalment podem veure, sobre el pit, una creu, fet que ha motivat que alguns autors veiessin l'escultura com la representació de Sant Jordi. Però al seu dors té les restes, bastant mutilades, de dues ales, com es pot veure en aquesta fotografia feta quan encara la figura es trobava a Cubelles, i que per tant es tracta de l'arcàngel Sant Miquel.

Els tres detalls que més em van cridar l'atenció quan vaig visitar per primera vegada -l'any 1973- el palauet dels Travé a Cubelles, van ser: Les ales de l'arcàngel, doncs el que havia llegit de Palau i Dolcet ens feia creure que era un Sant Jordi; dos cargols en la part posterior del capitell de la base -la qual cosa em va fer pensar en el renom que ens donen als solivellencs- i sobretot veure l'escut dels Llorac esculpit en el frontal d'aquest capitell.

És un capitell de 40 centímetres d'alçària, de forma octogonal, completament llavorat, on a la part del davant apareix l'escut heràldic dels Llorac: Un llorer arrencat de soca-rel, formant un tronc central del qual surten quatre branques, amb fulles i fruits de llorer, sostingut per dos àngels laterals. En el dors d'aquest capitell, hi ha esculpit un àngel, de les mateixes característiques que els que podem veure a la part del davant, centrat al mig i rodejat de motius florals, amb dues pomes, dos raïms i dos cargols.

Si bé l'Ajuntament de Solivella havia recuperat la figura de Sant Miquel ja feia uns mesos, no va ser traslladada al seu actual lloc de destí fins el dia 19 de juny de 2013.

Cent anys després la figura de l'arcàngel Sant Miquel havia tornat a casa

Però, com dèiem al principi d'aquesta pàgina, gràcies a una pintura i uns dibuixos de Claudi Lorenzale, fets en les seves visites de 1845 i de 1879 (o 1880), ens podem fer una idea més exacta de com era l'interior del castell.

Així és com en els seus viatges va veure el pati central del castell

I d'aquesta manera va dibuixar la llar de foc de la sala noble del castell, la qual cosa ens permet saber amb exactitud com era. Però més endavant veurem com la infografia que van fer Adell/Arroyo/Díaz/Menchon, no van observar prou bé el dibuix i van canviar la posició de l'ala de l'àngel de l'esquerra.

Per tant. si ens basem en aquest dibuix, combinant-lo amb la infografia que es va publicar en el llibre de Adell/Arroyo/Díaz/Menchon,  i li afegim les parts que s'han pogut recuperar, ens donaria aquest resultat... però amb l'error que van cometre com es podrà veure en una fotografia que s'ha pogut recuperar.

...doncs en aquesta reproducció podem observar tres elements importants: El dibuix de Claudi Lorenzale, una part de l'àngel de la dreta i l'escut dels Llorac al centre. Aquests dos últims elements, junt amb d'altres peces recuperades, els podem veure al Centre d'Interpretació del Castell de Solivella a la Societat.

En una visita a principi del segle XX Joaquim Guasch es refereix a aquesta estança escrivint: "Allí en una grandiosa sala d'enteixinat sostre s'aixeca adossada á la paret una magnífica y monumental llar de foc de marbre blanch: dos àngels colossals sostenen l'escut dels Llorach"

La fotografia, que ens permet veure la boca de la xemeneia de la llar de foc, i d'autor desconegut, es devia fer poc abans de l'any 1915, any en que els solivellencs van dinamitar el castell. En la fotografia es pot apreciar que l'àngel de l'esquerra difereix de la posició en que van fer-ho en el llibre. A la dreta de l'àngel es pot apreciar l'escut dels Llorac.

Així és com es va trobar aquest escut dels Llorac, fet de pasta de guix i aiguacuit, que té unes mides de 89 cm. d'alt per 67 cm. d'ample. Si bé ara els veiem blancs, tant l'escut com l'àngel, és molt probable que originàriament haguessin estat recoberts d'una capa policromada.

Tant l'escut com l'àngel es poden veure al Centre d'Interpretació del Castell

Aquestes són les restes que s'han pogut recuperar de la decoració de la llar de foc, segons els autors del llibre "El castell de Solivella - Entre el gòtic i el renaixement a la Catalunya Nova"

És per tant molt aconsellable -si teniu l'ocasió de poder-hi entrar- fer una visita al

Centre d'Interpretació del Castell, a la Societat

on, entre altres interessants peces que s'han pogut recuperar, tindreu l'oportunitat de conèixer una mica millor les arrels de Solivella a través de la construcció que va donar origen al naixement del nostre poble: el castell.

Aquí es guarda també la primera obra important que es va recuperar. Cap a finals dels anys seixanta del segle passat, van ser un grupet de nois els que, per iniciativa pròpia, havien començat unes excavacions, que si bé eren matusseres, van donar els seus fruits. Aquells tres nois eren en Joan Ballart, de cal Xanis; Ton March, de cal Perico; i Baptista Canti, de ca l'Esqueixelat, i a ells devem la recuperació d'aquesta mènsula esculpida en pedra.