RESPECTEM ELS DOCUMENTS QUE AJUDEN A CONSERVAR LA MEMÒRIA

           A tot Catalunya tingueren ressò els fets esdevinguts a Solivella entre el 23 i 24 de juliol de 1936, que, com han explicat els professors Josep M. Solé i Sabaté i Joan Villaroya en el seu estudi sobre la repressió a la reraguarda entre el 1936 i el 1939, van suposar l’assassinat a final de juliol de 1936 i el 12 de febrer de 1937 d’una cinquantena de persones considerades de “dreta”. Així mateix, la repressió franquista implicà, d’altra banda, l’assassinat de vint-i-dues persones, segons ha demostrat l’estudi de Josep Requesens i Llort dedicat a la repressió franquista a la Conca de Barberà. En conseqüència, el poble de Solivella va assolir el lamentable “privilegi” de representar un dels llocs amb major percentatge de víctimes civils durant el període revolucionari (un 38 per mil) i la població de tot Catalunya amb el nivell més alt de represaliats pel franquisme a causa de la guerra civil i la revolució (14,5 habitants per mil, quan la mitjana de Catalunya fou d’1,2 per mil i la Conca de Barberà, degut també a la participació d’homes de les poblacions veïnes en els “Fets de Solivella”, de 4,9 per mil).

             Els fet que els solivellencs tinguem morts en una i altra banda ha motivat que tots hàgim hagut de sofrir en les nostres pròpies carns la repressió revolucionària i  la franquista amb una sensibilitat especial perquè tots som hereus d’un patrimoni al que per voluntat renunciaríem però que històricament hem d’acceptar. No som nosaltres, fills i néts, dels protagonistes d’aquest passat malastruc, els responsables del que va succeir ni molt menys dels  actes duts a terme pels nostres avantpassats. Potser, ben mirat, ni ho foren els propis protagonistes que ho van viure i patir i que assumiren crudelment i sobretot injustament, els uns i els altres, les seves conseqüències. Potser en el fons, en una societat profundament rural, ignorant, plena a vessar de pobresa i d’injustícia social, els culpables foren, primer, els que atiaren la revolució i l’anihilació dels adversaris amb mítings, premsa i butlletins, reunions, arengues i programacions d’accions directes, i, després, els que incitaren a la venjança dels morts contra no només els executors materials i  els participants sinó, fins i tot, contra els que tenien unes concepcions econòmiques i socials diferents. Tot molt fàcil de manipular en unes circumstàncies tan tràgiques com una guerra civil que féu perdre els sentit de la realitat, el respecte per la vida, el valor de la convivència i la consideració de l’altre amb qui es compartia gairebé tot menys les idees.

             El passat 9 d’octubre, en un web que correspon a l’associació  denominada “Països Catalans Insubmisos” s’hi enregistrava, entre d’altres actuacions preparatòries per la protesta del 12 d’octubre, el trencament d’una creu en el lloc de Solivella. La notícia, acompanyada de la fotografia de la creu, abans i després de ser destruïda, deia –i diu encara- textualment: “La matinada del 7 al 8 d’octubre s’ha fet una acció antifeixista a Solivella (Conca de Barberà), consistent en la destrucció d’una creu d’homenatge a un feixista ajusticiat durant la Guerra del 36”.

             No coneixem aquest “patriota”, amb qui probablement compartim el més fonamental de les seves idees. però amb qui dissentim respecte de les seves actuacions i amb qui discrepem també quant a l’estratègia. I sobretot rebutgem el poc respecte pel document històric, en aquest cas una creu que recorda un dels elements que configuraren els “Fets de Solivella”.

             És probable que el protagonista d’aquest acte –sense cap pal·liatiu, vandàlic i delictiu- desconegui, en primer lloc, la personalitat de qui recordava aquesta creu–que de cap manera era un feixista-, i segonament, el perquè i les circumstàncies en que fou assassinat, no ajusticiat, el 24 de juliol de 1936.

             La creu –que no creem que pugui ser considerada de cap manera un “monument feixista”- indica el lloc on es va cometre el crim i estava dedicada  a Mn. Jaume Sanromà i Solé, natural de Vilaverd, qui  regia la parròquia solivellenca en aquells anys. Vivia al poble juntament amb una germana de 64 anys i una neboda de 22, que hi passava uns dies d’estiu.

             L’agreujament de la situació de l’enfrontament entre les dretes i esquerres de la població a partir del dia 23 de juliol motivà que la tarda d’aquest dia el mossèn i les seves dues acompanyants abandonessin l’abadia o casa rectoral i  s’amaguessin temporalment en tres cases diferents de feligresos amics per assegurar-se la vida. El dia següent, però, quan es pregonà pels carrers de la població que sortís la gent de les seves cases i s’encaminés cap al camp perquè s’esperava un avió procedent de la base aèria de Reus per bombardejar-la amb la finalitat de reduir els sollevats, el rector, fent cas a les consignes municipals, sortí del lloc on es trobava albergat.. A la carretera de Belltal, a tocar al poble, membres del Comitè Local de Milícies Antifeixistes –estratègicament situats a totes les sortides de la vila,- que feien guarda armats d’escopetes i pistoles, d’entre la gentada que fugia  detingueren el capellà, vestit de paisà. Els membres del control havent-lo apartat del grup li preguntaren si portava alguna arma, tot responent el sacerdot que sí, ja que efectivament duia un sant Crist. Els milicians li arrencaren aquest objecte religiós i li tragueren l’americana, assassinant-lo sense cap altra pregunta allí mateix. Sembla, doncs, que l’únic crim comès per l’assassinat era dur un sant Crist i ser un eclesiàstic. Raons suficients per als milicians  per assassinar, és a dir, en paraules del “patriota”, per “ajusticiar”  aquell pobre indefens que en el seu ministeri pastoral hauria servit també als que li adreçaren els trets mortals.

             En aquest lloc on succeí aquest esdeveniment lamentable, acabada la guerra, s’hi aixecà una petita creu  per recordar-ho.

             Els solivellencs devem ser avui els ciutadans d’aquest país que tenim més creus i làpides sembrades pel territori, no només el municipal, -que dels set elements plantats avui només en resten  sencers dos-, sinó també a poblacions veïnes, com ara Sarral, -on resta una creu, també mutilada, commemorativa dels assassinats de vuit veïns, perpetrats el 12 de febrer de 1937, - i més llunyanes, com ara als termes dels municipis de Vallbona de les Monges, Alcover o Vilaseca de Solcina. El dia que les nostres autoritats recordin els assassinats pel franquisme al Mont de l’Oliva, a Tarragona, la relació dels solivellencs allí caiguts, serà sens cap dubte una de les més extenses i palesarà també el sofriment i el cost humà en vides pagat pel nostre poble, vint-i-dos, en total.

             Es tracta, doncs, de la nostra gent, dels nostres parents, amics i coneguts  i, en tots els casos, de persones del nostre poble que patiren una  repressió brutal com a fruit de les injustícies d’aquest període negre de la història del nostre país. A tots ells, prescindint de la seva ideologia i fins i tot de les seves heroïcitats i misèries, nosaltres els respectem i volem i exigim que els altres no n’esborrin la seva memòria. La creu, mutilada ja per l’acció d’un iconoclasta ignorant i sectari, no ajuda a mantenir aquesta memòria i fereix la sensibilitat d’una població que sap recordar els qui van ser objecte de repressió criminal. La creu dedicada  al lloc on va ser assassinat Mn. Jaume Sanromà no és un senyal ignominiós de la dictadura i del feixisme- si hagués estat així, nosaltres ja l’hauríem eliminat-  i ofensiu per a la sensibilitat democràtica,  sinó que es tracta simplement d’un document històric, aliè a qualsevol simbologia amb la qual nosaltres no combreguem.

             És per to això que els membres del Centre d’Estudis Solivellencs, que entre altres funcions, té la de vetllar i difondre la nostra memòria històrica, exigim públicament a les autoritats, començant per les municipals fins a arribar a la més alta del nostre país, que prenguin les mesures oportunes per evitar aquests tipus d’actes incivils i irresponsables que malmeten el nostre patrimoni històric i, així mateix, que denunciïn el cas als tribunals per si tals accions, arran de l’eliminació d’un document històric, constitueixen delicte, i que facin reparar  els elements malmesos.

Josep Maria Sans Travé