HISTÒRIA DELS FALCONS

"Els falcons, un seguici festiu penedesenc nascut a Praga"

Autor: Xavier Güell i Cendra

Els Falcons deuen el seu nom a l’associació "Sokol", falcó en català, ocell amb connotacions heroiques en la mitologia eslava. El "Sokol" va ser fundat el 16 de febrer de 1862 a la Universitat de Praga, per iniciativa del comerciant Enric Fügner i el catedràtic d’Universitat Miroslav Tyrs, entre d’altres burgesos eslaus compromesos en campanyes de defensa de les singularitats culturals dels eslaus. L’entitat fou creada amb l’intenció de culturalitzar i formar a la població d’origen eslava. De fet, cal afegir el comentari que gran part d’aquella població era aleshores sota el jou de l’Imperi Austro-hongarès, on es volia expansionar la refundació d’una Gran Alemanya, en record de l’històric Imperi Sacre Romànico - Germànic del temps de l’emperador Carlemany. El projecte educatiu va quallar ràpidament, i les afiliacions al "Sokol" van ser massives.
 

Tot i haver ofert el "Sokol" una formació global amb l’objectiu d’aconseguir una "perfecció individual" dels seus associats, pas per desenvolupar "una consciència col·lectiva (...) d’aglutinament nacional",  del seu postulat, se’n destacaria la necessària pràctica regular d’exercicis físics, sobretot gimnàstics. El dogma se sostenia per l’adopció del "Sokol" de les idees de Joan Komensky, pedagog eslau del segle XVII, que proposaven la influència benefactora que l’harmonia del cos podien exercir sobre l’esperit. És a dir, que el que es pretenia amb les pràctiques gimnàstiques no era "el triomf dels bíceps, sinó (...) de l’home equilibrat amb un desenvolupament normal del cos i de l’esperit."
 

El "Sokol" arriba a Catalunya
 

L’arribada de les idees del "Sokol" a Catalunya es va produir en el moment que sectors nacionalistes catalans dels anys mil nou-cents vint i trenta van considerar l’experiència eslava com un model de redreçament nacional a seguir. En aquest sentit, a Catalunya no va passar desapercebuda la participació destacada de membres del "Sokol" en el procés de reconeixement de l’avui dia extingida República Txecoslovaca, a la fi de la Primera Guerra Mundial. I així, amb entusiasme i admiració, a Catalunya es va parlar de l’èxit de l’obra del "Sokol", per exemple, en els termes següents: "Per la conquesta de les llibertats feren la raça forta i apta en tot per a governar-se ella mateixa, li infiltraren amor a la pàtria, li feren conèixer i estimar totes les seves coses en folklore, art, ciència i esport fins a aconseguir aquesta rara unanimitat de procediment per al redreçament del seu poble."
 

D’entre les organitzacions catalanes que es van emmirallar en l’obra regeneradora del "Sokol" cal esmentar la Federació de Joves Cristians de mossèn Albert Bonet i Marrugat. Fundada el març de 1931, la seva singladura va anar precedida per la publicació d’uns articles del mateix mossèn - entre gener i març de 1931 en el diari barceloní "El Matí", recollits més endavant en un llibre sota el títol eloqüent d’ "Un viatge de cara als joves"-, ja que, en aquests, mossèn Bonet hi va proposar la necessària constitució d’una organització cristiana per als joves catalans. Alhora comentava les particularitats de diverses associacions catòliques juvenils d’arreu d’Europa - una d’elles la txecoslovaca "Orel", àliga, versió catòlica del "Sokol".
 

Així mateix, un d’aquells articles - el titulat "París. Gimnastes"-, també va ser adient per a mossèn Bonet per recollir el vell aforisme de "Mens sana in corpore sano" - ànima sana en cos sa -, ja que el religiós va considerar que el seu projecte no havia de menystenir la cultura física, arran que va entendre que el seu conreu era un mitjà d’obtenció d’equilibri intel·lectual, a més de salut.
 

Sota aquest concepte de pràctica necessària d’activitats físiques, els fejocistes - apel·latiu genèric que van rebre els membres de la Federació de Joves -, van promoure tota una sèrie d’accions en el camp esportiu, i no només entre els seus associats; però on van mostrar una atenció especial va ser en la gimnàstica que van anomenar "de conjunts". Aquesta consistia, sobretot, a encadenar una sèrie d’exercicis d’enlairament de petites construccions humanes, que, en requerir la participació àgil, sincronitzada i simultània de tots els participants, acomboiaven l’ideari de cultura física formativa col·lectiva de la Federació. Les agrupacions fejocistes que van practicar les activitats gimnàstiques "de conjunts" arreu de Catalunya van rebre el nom de Falcons, per correspondre el seu elogi a l’obra del "Sokol" txecoslovac.
 

No obstant això, el primer nucli de Falcons fejocistes, el del gimnàs número 1 - del carrer Trafalgar número 34-, es va nodrir amb el traspàs de la seu i la quasi totalitat d’afiliats de l’entitat reconeguda com la primera catalana fundada sota les premisses del "Sokol": el Club Esportiu Catalunya, el qual amb el seu antic director, Eladi Vidal - nomenat a partir de llavors director general dels falcons fejocistes -, va esdevenir el motor i mirall de l’obra gimnàstica fejocista. Aquest nucli de gimnastes, al marge d’èxits en la disciplina de la lluita greco-romana, va gaudir de gran popularitat i fou objecte de campanyes propagandístiques, arran, sobretot, del triomf en un concurs organitzat per la Federació Catalana de Gimnàstica a l’estadi de Montjuïc el desembre de 1933.
 

La fi de la Federació
 

Malauradament l’obra de la Federació va suscitar recels en diferents sectors de la societat del seu temps: elements dretans i part de l’església espanyola la van acusar de separatista i modernista, mentre que militants de partits d’esquerra de feixista. Ho diem ja que l’entitat va ser perseguida en el bàndol republicà en esclatar la Guerra Civil, mentre que la seva reorganització no va ser autoritzada a la fi de la comtessa bèl·lica: el bàndol vencedor va preferir una associació juvenil unificada, l’Acció Catòlica. Així doncs, la continuïtat de les seccions de falcons fejocistes es va veure truncada definitivament, i a partir d’aleshores cada una d’elles es va haver d’emparar a la seva pròpia sort. Dissortadament la majoria dels grups de Falcons van acabar tenint la mateixa fi que l’associació que els va fer néixer, i només alguns van reemprendre temporalment les activitats sota l’aixopluc d’entitats locals de caire religiós - els de Sant Cugat del Vallès, Manresa i Olot durant els anys mil nou-cents quaranta -.
 

No obstant això, un d’ells, el de Sant Vicenç dels Horts, va tenir millor estrella, ja que va poder subsistir -i continua- fins als nostres dies. De fet, la vitalitat de l’ex-secció gimnàstica fejocista de Sant Vicenç dels Horts - on cal subratllar, entre d’altres, el treball del senyor Josep Badosa i Planes- acabaria sent decisiva en la continuïtat del fer falconer a Catalunya. És així, perquè els de Sant Vicenç, a més de mantenir ininterrompudament les seves activitats, van contribuir en la reconstitució d’una agrupació falconera a Llorenç del Penedès l’any 1942 -a iniciativa del sacerdot Josep Cucurull, que havia estat fejocista i Vicari a Sant Vicenç dels Horts -. Aquesta acció la considerem vital, atès que afavoriria la creació d’altres agrupacions posteriors - Vilafranca del Penedès (1959), Vilanova i la Geltrú (1972), etc.-, inicialment totes en poblacions del Penedès. Amb tot, aquestes noves formacions encetarien una estètica diferenciada de l’ortodoxa concretada pel fejocisme, de la qual anem a parlar tot seguit.
 

Un nou estil engendrat al Penedès
 

Avui dia es reconeixen dos tipus de fer Falcons. Un seria el practicat per les colles de Sant Vicenç dels Horts i Llorenç del Penedès, que, amb més o menys rigor, reprodueix el patró concretat pel fejocisme, mentre que l’altre seria el de la resta d’agrupacions actuals. Aquest darrer és el que ha tingut més projecció durant les darreres dècades, car és el que han adoptat totes les colles creades a partir de la de Vilafranca. Ambdós estils es distingeixen fàcilment.
 

Unes primeres diferències es troben mitjançant un cop d’ull ràpid als seus uniformes. En aquest sentit les colles de Sant Vicenç i Llorenç mantenen més o menys el definit pel fejocisme, és a dir, "samarreta blanca olímpica sense botons i amb una petita mànega, escut brodat al pit, calça llarga i blanca, cinturó blanc i espardenya blanca". Per la seva part, la resta de colles actuals vesteixen seguint la tònica secular d’elements dels seguicis festius penedessencs - amb simplicitat -.
 

D’altra banda, les diferències es posen de manifest de nou a l’hora d’efectuar cada colla els seus exercicis, tot i l’existència de figures comunes. Ho diem ja que les evolucions dels de Sant Vicenç i Llorenç recorden encara l’ordre, la cadència i el ritme de la Federació - però no amb un rigor exhaustiu -, i perquè les altres colles contrasten per la seva anarquia aparent. En relació a això, els fejocistes van idear un protocol que establia la presentació en escena dels gimnastes, salutacions, ordre d’execució de les figures - progressivament de les petites a les grosses -, comiat i sortida d’escena. Al seu torn, les colles creades a partir de 1959 estableixen les seves evolucions a partir de criteris propis i variables, si bé és freqüent que reservin figures a tall de presentació, pausa o comiat.
 

Així mateix, les colles més modernes no incideixen tant com les de Sant Vicenç i Llorenç en els moviments que requereixen el concurs de pocs individus - però que alhora són executats profusament i simultàniament -, sinó que tendeixen a desenvolupar -i crear- figures de format gran i dificultat alta. Aquest fet ha condicionat que es generés un tret diferencial important a l’hora de definir-se l’execució d’aquestes figures, ja que si bé totes les agrupacions pretenen oferir unes exhibicions al més pulcrament possibles, les colles poden acabar ratllant llavors el sostre dels seus recursos o les possibilitats humanes - com així esdevé -. En aquestes ocasions, sovint s’incorren en imperfeccions o caigudes - estem pensant sobretot en la Pira -. De fet, s’ha explicitat que les colles cauen llavors en la competivitat i en la rauxa que a vegades preval en els castells. Dels castells també hom creu que s’ha adoptat el seu acompanyament musical, tocs, vocabulari, tècniques o construccions.
 

Parlant de la incorporació de trets forans, també s’ha comentat que algunes figures dels Falcons poden suggerir l’estètica i la commoció d’altres exercicis dels seguicis festius. En aquest sentit, per exemple, els Falcons de Sitges van presentar el seu tosc "Quatre factorial" com una recreació dels antics Balls de Valencians, mentre que "La Catedral" de Vilanova creiem que no desentonaria en el repertori d’alguna Moixiganga.
 

Falcons versus Figuraires
 

Tanmateix, el que hem acabat d’exposar en els darrers paràgrafs més aviat ha fet referència a diferències formals entre les colles que s’autoanomenen Falcons avui dia, i ens hem oblidat en realitat del que aquest mot va significar de contingut en els seus orígens. Així doncs, malgrat la nostra acceptació que totes les colles actuals comparteixen -i els atorguem- un lligam històric - més o menys directe- amb els Falcons de la Federació i el "Sokol" eslau, som del parer de considerar com Falcons només aquells col·lectius que abarquen una concepció de formació dels individus. De fet, és el que proposava l’obra del "Sokol" i van aprendre d’ells, entre d’altres, els fejocistes. Així mateix, també és el que es reivindicava des de Llorenç en parlar-se dels Falcons com una "escola de civisme".
 

Arribat a aquest punt plantegem, i resolem, com creiem que hauríem d’anomenar les agrupacions que no s’acomboiessin sota la nostra definició, és a dir, aquelles que només circumscriveixen la seva acció a executar una encadenació d’exercicis físics. A saber, els que només insisteixen en enlairar construccions humanes - pujant els uns sobre els altres, amb l’única ajuda del seu cos -, en l’àmbit dels seguicis festius i als quals, a més, els atorguem un aire que també reconeixem en diversos exercicis tradicionals d’aquest àmbit festiu - Castells, Moixigangues o Balls de Valencians -. La nostra resposta és clara, Figuraires, atès que la seva finalitat és l’execució intrínseca de figures. És una afirmació arriscada, però creiem que hauríem de ser més respectuosos amb el significat genuí del mot Falcons i delimitar nítidament el que a la fi ha acabat sent només l’entroncament amb un substrat d’exercicis de construccions humanes. De fet, això ja es va produir a casa nostra en anterioritat a la creació dels Falcons de Vilafranca l’any 1959 i els fejocistes, atès que uns pretesos castellers de la Conca de Barberà, els "Torraires de Solivella", es van esplaiar entre 1928 i 1930 en el que avui reconeixem com l’estil falconer "inventat" al Penedès. Les colles tenen la darrera paraula.
 

Ja per acabar vull comentar que el text que heu llegit s’ha basat en la relectura del meu treball "Els Falcons, nou grup de les cercaviles festa majoneres", que vaig fer el curs 1986-1987 per l’assignatura Etnologia dels Països Catalans de la Llicenciatura de Geografia i Història.