|
PREGÓ DE LA FESTA MAJOR
DE SOLIVELLA
2015
Senyor alcalde, senyors regidors, solivellencs i solivellenques, i
amics i amigues que heu vingut a participar de la festa anual més
important del nostre poble, la Festa Major, bon vespre a tots.
Quan dies enrere l’alcalde i el regidor de Cultura de
l’Ajuntament vingueren a oferir-me la possibilitat d’encetar amb
aquest pregó la nostra festivitat, em vaig fer pregar molt poc i els
vaig respondre, gairebé sense pensar, la meva acceptació. Perquè
crec que no hi ha un honor més gran per a un fill del poble que
poder-se adreçar als teus conciutaudans amb motiu d’aquesta
efemèrides.
Mentre preparava aquesta intervenció, el primer pensament
que se m’acudí fou preguntar-me el motiu de la meva designació. Per
què, em vaig interpel·lar, l’ajuntament m’havia fet l’encàrrec?
M’assaltaren moltes causes: em vaig trobar, però, una que em va fer
la seva gràcia: el manteniment per part meva d’una tradició
“pregonera”. Molts de vosaltres sabeu, perquè alguns, els més grans,
el vàreu conèixer, que el meu padrí Josep Sans i Iglésies, “el
sastret”, o el “Josepet del Flavià”, va ser, en la seva qualitat
d’agutzil, el pregoner del poble, una tasca que la va començar el
dia primer de gener de 1923 fins a la jubilació, l’any 1955. Jo,
d’alguna manera, si bé no professionalment, he mantingut aquesta
tradició familiar, doncs amb el d’avui, compto ja amb onze pregons
públics pronunciats: A Barberà, a Solivella, a Tarrés, l’Espluga de
Francolí, l'Espluga Calba, Montblanc, Sant Cugat del Vallès i
Tarragona. A aquesta llista, però, hi mancava aquest d’avui, el de
la Festa Major de Solivella. Haig de confessar que és el que em fa
més il·lusió. És per aquest motiu que complint amb el deure
d’obligada cortesia, agraeixo a l’alcalde i els regidors el fet que
m’hagin designat per a aquesta comesa.
L’honor, però, comporta un repte especial: de què puc parlar en un
pregó de festa major? Aquest dies passats, mentre preparava la
intervenció, he preguntat a diversos amics sobre quin tema seria
interessant de tractar per no avorrir o cansar els que tinguessin la
paciència d’escoltar-me. La resposta unànime dels interpel·lats
sempre ha estat: “Que sigui breu i que no cansi”. Aquesta
característica jo ja la tenia assumida de per endavant; el que
m’interessava, però, era el tema, i aquest, ningú me’l va suggerir.
Preocupat pel tema que havia de ser l’eix d’aquest pregó vaig
decidir que l’havia de centrar en el que ha estat fonamentalment la
meva professió: la de docent i d’historiador, de manera que he
pensat que la reflexió d’avui havia de tenir un caire històric,
que, tot argumentant sobre el passat, n’havia de treure conclusions
i pautes de conducta per al present i el futur.
Per consegüent, em cenyiré a recordar una efemèrides del passat: En
concret, exposaré sumàriament el què va ser, com va viure el nostre
poble i la seva gent ara fa cent anys, perquè nosaltres, a l’igual
que els nostres avantpassats, ens trobem en unes circumstàncies
semblants, que ens exigeixen coratge i valentia per sortir-ne
victoriosos. I m’ha semblat adient de parlar d’aquesta etapa
històrica perquè l’any passat i enguany varem celebrar, i encara
celebrem, el centenari de la Mancomunitat de Catalunya, que va
representar el primer intent –després li havien de seguir dos més,
el de la Generalitat en temps de la Segona República i el de la
Generalitat actual- de reconeixement per part de l’Estat Espanyol
de la personalitat pròpia de Catalunya i de la seva unitat
territorial des de l’any 1714. Amb els seus escassos nou anys de
funcionament, sota les presidències de Prat de la Riba i de Puig i
Cadafalch – fou suprimida pel dictador Primo de Rivera l’any 1923-,
tot el país féu un enorme progrés, responent a aquella màxima del
president Prat de la Riba: “Que no hi hagi un sol ajuntament de
Catalunya que deixi de tenir, a part dels serveis de policia –és a
dir, garantit l’ordre públic-, la seva escola, la seva biblioteca,
el seu telèfon i la seva carretera”.
La Mancomunitat
va ser l’element més important de modernització i civilització del
segle XX a Catalunya: Es preocupà per l’Educació; fixà que la
llengua instrumental de l’ensenyament a Catalunya fos el català;
organitzà per primer cop uns Serveis d’Assistència Social;
redactà el primer pla d’obres públiques i infraestructures clau per
al país – un detall: l’any 1914 només 38 dels 1.000 municipis
d’aleshores de Catalunya tenien telèfon; el 1922, eren ja 405 els
municipis que disposaven del servei telefònic, entre els quals, el
nostre
Es preocupà d’una manera especial de la modernització
agropecuària i de la formació dels seus dirigents. fomentant
les Cooperatives Agràries –els anomenats “Sindicats”- i a la
creació de les “Caixes de Crèdit Rural”.
La Mancomunitat,
així mateix, dotà el país de serveis que feren i –recuperats- fan
encara de Catalunya un país modern i autosuficient, com ara els
Serveis Geològic, el Cartogràfic – elaborà el primer mapa a
escala 1:100.000- i Meteorològic de Catalunya. I finalment,
destacà en la seva política de Protecció del patrimoni Artístic
i s’ocupà de la Higiene social, atès que entre d’altres
disposicions dictà la normativa per la construcció en totes les
poblacions dels corresponents safareigs.
Catalunya, doncs, de les mans de la Mancomunitat, -que va néixer com
una reacció a la ineptitud de l’estat espanyol i del
descontentament de les forces vives i de la població en general-
superà les situacions difícils del moment i tingué l’empenta
suficient per tirar endavant amb il·lusió i esperit optimista. El
nostre país començà un procés vertiginós de modernització i
creixement que lamentablement va ser truncat per l’acció de l’Estat
Espanyol amb la dictadura del general Primo de Rivera.
Solivella, no va estar al marge d’aquest moviment de progrés
econòmic i social, sinó que hi participà molt intensament, tot i la
problemàtica que vivia i que arrossegava des de finals del segle XIX
La Solivella
de 1915 no era una bassa d’oli ni econòmicament ni social, ben al
contrari: es trobava en un escenari molt complicat, sorgit després
de la gran crisi que provocà la fil·loxera.
És cert que a final del segle XIX, havia aconseguit una important
recuperació econòmica que havia motivat també un creixement
demogràfic important –vull recordar que va assolir el seu màxim
demogràfic històric el 1897 amb 1.742 habitants-. Només la
superaven Montblanc, l'Espluga i Vimbodí. Els bons preus del vi van
canviar el model social i econòmic tradicional de Solivella:
S’eixampla l’espai dedicat a la vinya a costa de la terra campa i de
les oliveres i també s’arrabassa part del bosc; amb tanta vinya
plantada es necessiten més braços per atendre el seu conreu. Això i
l’enfortiment de la indústria local tradicional – construcció,
fusters, ferrers, boters- va fer que els cabalers es quedessin al
poble responent a aquestes noves necessitats: només un detall del
progrés econòmic i social d’aquesta època: mireu la dovella central
de les cases i us adonareu que la seva major part foren bastides
entre els anys 1870 i 1893.
Tota aquesta bonança es va desbaratar a partir de 1895 amb la
infecció de les vinyes per la fil·loxera. El cep era el cultiu
principal: de les 1.412 hectàrees de conreu del nostre terme el
1900, 802 ha. estaven dedicades a la vinya, és a dir, el 57%, amb
una producció total de 10.944 hectòlitres.
Després de la plaga de la fil·loxera, la societat solivellenca del
moment restà trastornada i canvià radicalment: la misèria i la
necessitat s’apoderaren de la nostra població: molts joves, i també
famílies senceres, hagueren de marxar.
Per si la fil·loxera no hagués estat una plaga prou dura i
implacable, la societat solivellenca de començament del segle passat,
hagué de sofrir noves epidèmies i calamitats, com ara la de la
mortaldat dels infants el 1909 –en quinze dies moriren 12 criatures-
o els freds que delmaven les collites així com les sovintejades
pedregades –com les dues del 1915, el 15 de juny i el 26 d’agost.
D'aquesta darrera les cròniques de l'època diuen que va començar a
les onze hores de la nit, que només va durar tretze minuts, que les
pedres eren més grans que els ous de gallina i que es van perdre
unes 20.000 càrregues de vi.
El camp solivellenc encara havia de suportar un altre flagell molt
greu per a la vinya: el míldiu. El president de la Societat Agrícola
de Solivella escriví un telegrama al president del Consell de
Ministres, que palesa el patetisme del moment: “Conca de Barberà
totalmente devastada por mildiu. Pérdida completa de cosecha de
vino. Espantosa miseria”. No endebades, quan el mes de novembre
d'aquest any 1015, un expert de Montblanc donà una conferència sobre
el míldiu, la sindicació i els adobs, el cronista que seguí l'acte
explica, sorprès,que els assistents de dins del local i els de fora
s'elevaven a la xifra -potser una mica exagerada- de 1.500
persones. El vell Flavià, Fabià Sans i Montseny, el mes de juliol
de 1915, en un article que va publicar en el "Diario de Tarragona"
ho avabava amb aquestes paraules: "Si el Govern no ajuda el poble de
Solivella, la gent haurà d'emigrar si no vol morir-se de gana".
Una conseqüència derivada d’aquesta societat desestructurada i
empobrida fou el sorgiment de conflictes socials i de convivència:
la població estava radicalment dividida en dos bàndols; hi havia
baralles descomunals en el si de l’ajuntament; a les cites
electorals es trencaren diverses vegades les urnes; els robatoris de
béns aliens es donaven constantment. Un detall: en una nit de l’any
1904, es robaren 800 ceps americans ja plantats. Un cronista de
l’època comentava aquests fets dient: “Aquí no es fa res. Sí, una
sola cosa: matar el temps al cafè i barallar-se per governar (malament)”.
Per aquests anys també el nostre poble patí una minva important del
seu patrimoni artístic i monumental. Recordem que a l’abril de 1913
els propietaris cediren el castell al poble de Solivella i que a
l’any següent s’acordà la venda dels elements artístics i la pedra.
En aquest mateix anys s’espoliaren –o potser se salvaren- diversos
objectes artístics procedents de l’església parroquial i que feren
cap a Tarragona per a formar part del futur museu diocesà –el
retaule gòtic de Mateu Ortoneda, diverses talles romàniques i
gòtiques, la imatge en pedra de Sant Miquel que coronava la cisterna
del castell emportada per un dels seus propietaris; i també, fruit
de la incúria municipal va desaparèixer totalment la creu de terme a
l’entrada de població, a la plaça de la Creu.
En un escenari tan hostil, advers i desfavorable, de tanta ruïna
econòmica i social, i també moral, aquella gent, la nostra gent de
1915, saberen reaccionar i posar els elements per superar aquella
angoixosa crisi. I seguint el camí traçat per la Mancomunitat
apostaren pel progrés i la modernitat.
Tot i que les gestions havien començat abans, el 1912, fou el 7
d’agost de 1915 quan s’encenia la primera bombeta elèctrica al poble.
S’obriren dos nous carrers: el que posava en comunicació la
carretera del Tallat amb el carrer Major –batejat amb el nom del
General Prim, avui dels Llorac-, i el que comportà l’allargament del
carrer del Mig fins a la carretera. Es disposà d’un correu diari amb
Montblanc; per millorar la comunicació amb els pobles veïns,
sorgiren les primeres idees de camins veïnals amb Blancafort-l’Espluga
i Sarral, i amb Rocallaura. També per aquests temps va cuallar la
idea de la creació d’un Sindicat Agrícola, per bé que la seva
constitució no arribà fins el 13 de juliol de 1917. El 15 de maig de
1915 s’organitzà per primera vegada la “Festa de l’Arbre” i l’any
següent s’arranjà per primera vegada un espai per a camp de futbol.
Es feren arreglar i refondre dues campanes del campanar, la santa
Bàrbara -fabricada el 1861- i la Santa Maria,- de 1746-, que feia
deu anys que no tocava.
.
Les autoritats i la mateixa població tenien, sobre tot, des de final
del segle XIX, una especial preocupació per l’ensenyament i la
formació de la canalla. Els locals que llogava l’ajuntament per
escoles, sovint esdevenien petits o no eren prou adequats a la
funció pedagògica que havien d’exercir. Per això, a pressió dels
pares de família, sorgí per primera vegada la idea de construir unes
noves escoles en una reunió de final de maig de 1915. No seria
materialitzada fins el 20 d’agost de 1929, en què el nou edifici, ja
acabat, fou inaugurat pel capità general de Catalunya, el general
Emilio Barreda.
Solivella, també per aquesta època, es veié inclosa en dos grans
projectes de país que l’havien d’afectar molt positivament: el del
canal del Noguera Pallaresa, que agafant l’aigua d’aquest riu damunt
de Camarasa, passant per Agramunt i Tàrrega, havia d’arribar a
Solivella i altres poblacions de la Conca, fins a portar-la al Camp
de Tarragona. El projecte quedà truncat per la Dictadura de Primo de
Ribera i a Solivella ens vindria, ja en el segle XXI, l’aigua de
l’Ebre.
L’altre gran projecte que despertà també molta eufòria i il·lusió
fou el de la construcció d’una línia de ferrocarril que havia d’anar
de Tarragona a Cervera i després a Puigcerdà. Hom preveia una
estació a Solivella per tal de recollir les principals produccions
agrícoles, el vi i els cereals. (Recordem que el de Reus a Montblanc
s’havia inaugurat molt abans, el 1863).
* * *
Acabo d’exposar el difícil escenari en que varen viure els
solivellencs d’ara fa un segle i com, tot i les dificultats, saberen
superar les maltempsades i pujar al carro de la modernitat i el
progrés, amb l’ajut de la institució que aleshores s’havia
constituït com adreçadora del país, la Mancomunitat. Els nostres
avantpassats ens donaren una excel·lent lliçó de valentia i coratge,
d’audàcia i d’intrepidesa. Un exemple que avui nosaltres hem de
seguir, vencent les circumstàncies adverses i les dificultats amb
què ens trobem i ens trobarem.
En alguns aspectes, ho hem de reconèixer, hem superat fins i tot els
nostres avis i besavis. També els solivellencs d’avui ens hem
instal·lat en el progrés econòmic i social i la nostra situació
familiar o personal no difereix – cosa que sí que s’esdevenia en
aquella època- de les classes urbanes del nostre país.
Els nostres avantpassats emigraren a les ciutats per sobreviure
formant part, en general, dels grups socials més desfavorits i
necessitats; i alguns fins i tot aconseguiren enganxar-se al “somni
americà”, per bé que els “americanos”, certament amb elogioses
excepcions, retornaren amb les butxaques tan buides com havien
marxat. Una part important de les nostres adolescents i joves
sortiren del poble per anar a “servir” a les cases burgeses de
ciutat. Quina diferència avui: les nostres joves van a ciutat a
formar-se i a cursar estudis universitaris i avui tenim solivellencs
titulats superiors treballant a tots els continents, amb diversos
nivells de responsabilitat. No hi ha família a Solivella que no
compti entre els seus amb un, dos, tres, quatre o cinc titulats
universitaris. El 1915 al nostre poble només hi havia dos
llicenciats amb carrera superior.
D’alguna manera, també, a la nostra generació li ha correspost
rectificar en allò possible, els desencerts i equivocacions dels
nostres avantpassats. He esmentat que el 1915 s’inicià
l’enderrocament i venda dels elements artístics i la pedra del
castell. Ha estat la generació que li ha succeït al cap d’un segle
la que ha posat en valor el patrimoni que representava el monument:
n’ha recuperat les seves estructures bàsiques i el Sant Miquel que
coronava la cisterna i n’ha fet una interessant interpretació,
promovent-ne, fins i tot, la publicació d’un acurat estudi.
I acabo: nosaltres, els solivellencs del 2015, ens trobem, igual que
els esdevingué als del 1915, en una cruïlla que ens exigeix
decidir-nos per un camí o un altre. Si seguim el de sempre ja sabem
el que ens tocarà: continuar esclaus d’un Estat que ens pren els
diners i que a l’hora de repartir no és just amb nosaltres
-al·legant, abans, durant el franquisme, era la “Unidad”, ara la
“solidaridad”- i que ens empobreix a cada un dels catalans cada dia
que passa. I aquesta actitud negativa contra els interessos dels
catalans la tenen i l’han tingut tant els dos partits majoritaris
que han governat a Madrid, com aquests moviments nous que sota la
capa del progressisme amaguen el seu interès unificador i no volen
perdre el privilegi de manar a una Catalunya sotmesa, a la qual
poder exprimir econòmicament. Els seus lemes són absolutament
intercanviables perquè tots pensen en el mateix: evitar la sobirania
de Catalunya. Els uns diuen que no hi haurà secessió, els altres que
defensaran la unitat territorial de l’Estat i que qualsevol retall
d’un tros pertany a la decisió de tots els espanyols. De fet, no hi
ha cap diferència en el seu criteri: el seu objectiu és molt clar:
evitar que els catalans siguem i en sentim lliures políticament,
socialment, econòmicament, culturalment i moralment.
Els solivellencs del 1915, després de 200 anys d’annexió forçosa a
la Castella, que ha configurat l’Estat Espanyol, van començar a dir
prou, i ho van fer amb els elements que aleshores estaven a la
seva mà: amb la modernització del país i amb la potenciació de
l’economia i sobre tot amb l’assumpció d’una consciència nacional
pròpia, de pertànyer a un país amb una llengua i una cultura
diferents, amb unes aspiracions que reivindicaven el reconeixement
de la seva pròpia identitat.
No deixa de sorprendre que al cap de cent anys – de fet, quatre
generacions- ens trobem gairebé en el mateix punt de partida. Només
s’entén aquesta contenció i demora per causa de l’acció subjugant
de l’Estat Espanyol, que ens ha barrat constantment el pas al llarg
del segle i, a més, per dues vegades amb una animadversió declarada
i brutal, durant les dictadures dels generals Primo de Rivera i
Franco. Sense llibertat no es pot progressar políticament, ni
culturalment ni tampoc socialment.
Ara tenim la possibilitat de fer un gir decisiu cap al camí de la
sobirania plena. A finals del mes vinent tenim la cita amb les urnes:
no ens deixem enganyar. Ens faran moltes cantarelles; els polítics
espanyols vindran des de Madrid i de ben segur que ens oferiran
centenars de promeses que després no compliran, com han fet sempre:
–recordeu aquell president socialista: “Aprobaré el estatuto de
Catalunya que apruebe el Parlamento Catalán” – Ja sabem com va
acabar! Retallat al Tribunal Constitucional per iniciativa del PP.-
Alguns diran moltes mentides, fruit de la mala fe o bé de la
ignorància. Ens diran que no és natural marxar de la seva Espanya
després de 500 anys d’unió. Quina gran mentida històrica: Amb els
Reis Catòlics només eren comuns els monarques però cada regne tenia
les seves pròpies lleis i organització política. La integració de
Catalunya a l’Estat Espanyol la van aconseguir després de la Guerra
de 1714, que nosaltres varem perdre i des d’aleshores ens tenen
sotmesos: ells són la metròpoli i nosaltres la seva colònia. Ens
diran que sense Espanya ningú ens farà cas i que ningú ens voldrà,
que vagarem perpètuament pels espais siderals. Europa coneix molt bé
Espanya i també coneix Catalunya, i per damunt de tot, valora la
democràcia i la voluntat de ser d’un poble.
Acabo amb un cant a la responsabilitat i l’esperança: som
descendents dels solivellencs intrèpids, audaços i valents de
començament del segle XX, que es fixaren uns objectius de millora,
progrés i prosperitat i que saberen posar les bases per aconseguir-los.
Nosaltres, els homes i dones d’aquesta generació, no podem ser
diferents ni podem defraudar la tradició rebuda, que hem de
traspassar als nostres fills i néts.
* * *
És aquesta la consideració que avui, amb motiu del pregó, m’ha
semblat adient de fer: una reflexió que, d’una banda, vol retre un
homenatge als nostres avantpassats de fa un segle, pel que van saber
fer, per l’ànim que varen tenir i pel que, superant moltes
dificultats, varen aconseguir; i, per l’altra, vol ser un crit a
les nostres consciències perquè en les circumstàncies actuals
tinguem coratge i valentia, i perquè encarem el nostre futur
col·lectiu i els dels nostres fills i descendents amb la mateix
esperança amb què ho van fer els nostres avantpassats.
Que tinguem tots molt bona Festa Major,
Visca Solivella. Visca Catalunya!!!!!
Josep Maria Sans i
Travé
Solivella, 14 d'agost
de 2015
|
