al relacionar el castell de Solivella amb el context de conquesta feudal i control del territori de la Conca i l'Urgell per part dels feudals a partir de l'any 1000. La primera referència que tenim de Solivella és de 1058 i és un document suspecte, en el qual Ramon Berenguer I i la seva muller Almodis donen el puig de Forès a Miró Foguet i Bernat Llop a condició de construir-hi un castell. Solivella és citat com a afrontació. L'any 1076, el castelar de Olivella apareix altre cop com a afrontació, en aquest cas de la quadra d'Ollers. L'any 1204 sabem que Pere d'Olivella o Solivella actua com a testimoni de la cessió de Guillem de Puigverd d'una part de les rendes del castell de les Piles al monestir de Poblet. El 1284 Ponç de Solivella és esmentat com a marmessor del testament de Pere de Queralt. A la segona meitat del segle XII, Gombau d'Oluja, senyor de Vallfogona i posseïdor d'interessos a diversos llocs de la contrada, va ser qui ocupà l'erm, del qual en tenim referències, ja documentades, l'any 1058, en l'indret denominat Puig d'Olivella, sense una concessió prèvia per part del rei. I ell va ser qui va construir en aquest lloc el primer edifici de caràcter defensiu . Al cap d'uns quants anys d'haver-ne organitzat el poblament i bastit aquesta petita fortificació, Alfons I li reclamà el 1191 la possessió del castell i lloc al·legant la il·legalitat de l'establiment, però s'arriba a un acord en base al qual Gombau podria tenir-los per vida, amb la condició de retornar-los a la corona després de la seva mort. El lloc i el castell passaren al segle XIII a formar part de les propietats dels Puigverd i després als Anglesola, per casament d'Elvira de Puigverd amb Berenguer Arnau d'Anglesola. Al començament del segle XIV, els marmessors de Ramon d'Anglesola vengueren per 50.000 sous el castell i el lloc de Solivella a Santes Creus, però havent qüestionat la venda la vídua i els seus fills davant Jaume II, presenten un plet i els recuperaren, retornant al monestir els diners esmerçats. El 1324, Sibil·la d'Anglesola, vídua de l'esmentat Ramon, vengué, amb l'autorització del sobirà, el castell i lloc de Solivella, al ciutadà barceloní Arnau Messeguer. Sabem, gràcies al fogatge de 1358, que Solivella pertanyia a Macià Massaguer, i pel de 1365-1370 -que esmenta 73 focs- sabem que era ciutadà de Barcelona. El 1391 el lloc de Solivella passa a ser propietat del comte de Barcelona. Retornat a la corona el 1393, Joan I vengué a carta de gràcia el lloc, amb la jurisdicció alta i baixa, mer i mixt imperi, per 16.500 sous d'Aragó, a Ramon d'Abella. Aquest noble, encara no al cap de l'any, el gener de 1394, l'alienà a Berenguer de Boixadors, que el 1424 el vengué al rei Alfons el Magnànim. El monarca, el mateix any, el tornà a vendre, a carta de gràcia, a Ramon Berenguer de Llorac, casat amb Violant, castlana de Solivella. Per Palau i Dulcet sabem que quan els Llorac s'apoderen del castell, els Massaguer encara hi tenien alguns drets, ja que Pere Guillem Massaguer va vendre a Ramon Berenguer de Llorac la jurisdicció i el domini útil del lloc. A finals del segle XV, Ramon Berenguer de Llorac, probablement fill de l'anterior, figura com a senyor de Solivella. L'any 1509 ja hi trobem el seu fill Lluís. Se suposa que va ser en aquest interval de temps quan es va ampliar el castell amb l'edifici renaixentista. El 1599, Felip III de Castella creà la baronia de Solivella, amb caràcter ple (civil i criminal), a favor de Simó Berenguer de Llorac i Castelló. Molt poc després Felip III va concedir en feu perpetu i la jurisdicció criminal a Anna de Llorac, vídua de Lluís Pau, que havia mort el 17 de setembre de 1596 en una sala del castell de Solivella. En aquest feu van seguir Berenguer de Llorac (12/7/1633), Joan de Llorac i Perelló (14/2/1674) i Joan de Llorac i Moixò (23/12/1706). Les desavinences entre els Llorac i la població de Solivella van acabar amb un plet a principis del segle XVIII. Fruit d'això, l'any 1729 el castell va retornar a mans del rei. Joan de Llorac el va voler comprar de nou però "la família el cità davant del tribunal". Després del plet el va recuperar l'any 1730. Els veïns van tornar a anar a judici contra els Llorac, però tot i les despeses i els arguments, el 1735, van ser condemnats fisc i vassalls a silenci perpetu. Per casament, el 1751, de Maria Josefa de Llorac amb Francesc Xavier Despujol, el castell va passar a mans dels Despujol. Finit el règim senyorial amb les Corts de Cadis de 1810, i en conseqüència l'afebliment del poder dels senyors, fa que el castell perdi interès per als seus propietaris i augmentin els intents d'ocupació per part dels solivellencs, que durant la segona guerra carlina (1846-1849) el van convertir en caserna. El 1870 Ignasi Maria Despujol, marquès de Palmerola, el va vendre per 5.000 duros a Francesc Casamitjana i als germans Andreu i Tomàs Espanyol i Travé. En la descripció notarial de la venda hi figura: La casa-castell composta de baixos i dues plantes, amb una extensió aproximada de 26.000 pams de superfície, 1 tros de terra de 13 cèntims de jornal o 6 àrees i 16 centiàrees a la partida de Gardeny al costat del castell, que hem d'identificar amb els horts, i una finca amb casa de camp de pastor, al Mas del Senyor, de 70 jornals. L'escriptura es va formalitzar a Barcelona el 29 de març de 1870 per la quantitat esmentada, equivalent a 10.000 escuts, pagadors a parts iguales pels tres compradors amb monedes d'or i argent. El castell va sofrir un dolorós procés de desmantellament, de manera que el 1882 la majoria de trespols eren a terra i bigues i cairats s'havien venut a un preu molt baix. Pocs anys després el comprà el diputat Frederic Travé junt amb el seu germà Enric i Frederic García. El castell estava en tan mal estat i amb la major part de les peces decorades ja desaparegudes, que el 9 de juny de 1912 els propietaris van proposar una donació a l'Ajuntament a canvi que es dediqués un carrer als seus pares. El 3 de juliol es va signar aquest pacte i el 14 d'agost de 1912 l'Ajuntament va dedicar una part del raval de Sarral i el carrer del Comte, a Garcia "el Salado" i a Magí Travé. El 16 d'agost d'aquell any, en els actes de la Festa Major, es van col·locar les plaques que havien regalat els fills. Tres anys després d'aquesta cessió l'Ajuntament de Solivella el va fer enderrocar amb dinamita, l'any 1915, fent desaparèixer les restes d'aquell bell palau. Però no sembla que totes les vicissituds anteriors a 1915 afectessin gaire l'aspecte del monument, doncs encara el 1880, si ho hem de jutjar pel moment de les fotografies d'Heribert Mariezcurrena de l'Album Pintoresch i Monumental, i en la posterior descripció d'Antoni Palau i Dulcet (Montblanc 1867 - Barcelona 1954), veiem que conservava bona part de les seves estructures i decoració interior. Els Llorac havien bastit a la fi del segle XVI i principi del XVII, tot aprofitant elements anteriors, el gran i sumptuós castell de Solivella, la millor mostra del gòtic florit, amb elements renaixentistes, de la comarca. Voltejaven l'edifici fossats, murs i contramurs; la seva planta rectangular annexionava dues torres rodones, situades als angles, amb merlets, sageteres i matacans; en l'interior de l'edifici hi havia un gentil pati quadrat, al bell mig del qual es trobava la cisterna -que avui fa de dipòsit municipal d'aigua-, coronada per un monument piramidal encimerat per una bella estàtua, d'estil gòtic, de l'arcàngel Sant Miquel vencent el dimoni i que actualment es conserva al museu de l'edifici de la Societat, després haver estat a la casa que el Sr. Frederic Travé -últim propietari del castell- tenia a Cubelles. L'escala de pedra, amb passamà treballat, que donava accés a les estances superiors, fou venuda i traslladada al Palau Maricel de Sitges. Dins el castell hi havia, segons les descripcions d'excursionistes de la fi de segle XIX, belles sales amb rics teginats, mènsules, impostes daurades, i l'imponent escalfapanxes de marbre blanc, flanquejat per dos àngels de grandària natural sostenint l'escut les Llorac. L'edifici fou molt castigat durant la Primera Guerra Carlina, on es feren forts els carlins. Restaurat després, fou novament malmès durant la Segona Guerra Carlina. Tot i això, l'edifici mantenia encara elements artístics importants, que el 1879 motivaren l'interès de l'Associació Catalanista d'Excursions Científiques, que s'adreçà, primer, a l'ajuntament de Solivella intercedint per la conservació del monument i proposant la seva compra, atès que podria servir de casa del comú, de jutjat municipal, casa de beneficència i presó, serveis que el municipi realitzava sense locals propis; i després, el 1880, va ser la Comissió de Monuments a la Diputació de Tarragona qui els va requerir a conservar el palau-castell dels Llorac, i a evitar que els propietaris venguessin tot el que van poder vendre. Al cap de dos anys, el 1882, l'esmentada Associació, després d'haver intentat la compra per 1.200 duros per part d'un particular interessat en la seva conservació, declarava que no s'havia pogut dur a efecte la venda pel fet que el castell es trobava ja en estat ruïnós, amb els sostres caiguts i venudes les bigues. Malgrat tot, el 25 de gener de 1888 Plàcid-Maria Montoliu, marquès de Montoliu, president de la Comissió Provincial de Monuments Històrics, adreçava una carta al ministre de Foment en la que li expressava la seva preocupació pel destí del castell de Solivella, i en la que li parlava del gran valor que li atribueix la Comissió que té l'honor de presidir. En la carta, de quatre quartilles, li demanava la intervenció de l'estat per salvar-lo, doncs els propietaris en demanaven 4.900 pessetes. "...he tenido la suerte de encontrar más propicios a los dueños... se aviniesen a vender al Estado aquel castillo con su parte monumental por la cantidad de 4.900 pesetas. Al participarlo a la Comisión se acordó en sesión del 7 de Diciembre oficiar a V.E. manifestándole su opinión favorable a las conveniencias de adquirir el mencionado Castillo, ejemplar apreciado y digno de conversarse...". La gestió no va donar fruits i el castell continuava desmantellant-se de manera salvatge. Encara no n'hi va haver prou amb aquestes espolis, sinó que, quan ja no quedava res més que les tristes parets -després que el 1915 es fes saltar per l'aire amb dinamita- l'ajuntament de Solivella, sense cap respecte per aquelles restes, vengués la pedra de l'edifici a una pesseta la carretada. Al volum I de l'Enciclopèdia de l'Excursionista es pot llegir aquesta descripció objectiva del castell, de 1879, que ens permet saber com era en aquell moment: "Es compon de la antigua fortalesa militar, amb tres portals que donen a la plaça d'armes, fosses i la casa senyorial aixecada damunt dels restes del primitiu castell i empotrada en les dues torres angulars que encara són en peu. Aquesta casa es recomana per varies preciositats artístiques, escampades en les seves mènsules, frisos, finestres, xemeneies de les cambres, pati, galeries, cisterna, etc. Es conserva deshabitada i en bon estat quan a l'obra fins el primer pis, serien necessàries algunes reparacions en el segon a fi d'evitar la seva ruïna." En aquesta visita del 4 de setembre de 1879 es van assabentar de la intenció d'aterrar l'edifici i "allí mateix sobre el terreny, feren algunes gestions encaminades a convèncer els propietaris de suspendre tan lamentable resolució". Un any després, fruit d'una segona visita, afegeixen: "Aquesta residencia senyorial de robust e imposant aspecte exterior, té un pati molt interessant on hi ha una cisterna que abans proporcionava aigua a tot el poble i en ses habitacions s'hi veu, entre altres preciosos detalls, com són capitells, enteixinats, finestrals, cornises, etc., una xemeneia colossal amb relleus catalans gòtics d'un gust exquisit, que tots val ella sola tots els sacrificis que es fecin per a evitar la seva ruïna, ja decretada per l'actual propietari que té determinat invitar al públic a que vagi a treure pedra del castell al preu d'una pesseta la carretada". Val la pena transcriure aquest fragment que l'Associació Catalanista d'Excursions Científiques -en la que hi formaven part diverses personalitats d'erudits intel·lectuals de l'època- va publicar, en el número d'agost de 1880, a la seva revista "L'excursionista" on es lamenten d'aquesta manera: "En nom de l'art i de la història demanem, altra volta, a les dites Corporacions, a tots els particulars i especialment a la premsa de Tarragona que s'interessin per aquell monument, la pèrdua del qual, si no s'hi posa remei, lamentarem molt aviat". Aquesta revista era de gran importància en el món intel·lectual de l'època i es va publicar mensualment entre els anys 1878 i 1891. Aquest és el fragment de les pàgines 495 i 496 de la revista en la que exposen aquesta crida en favor del castell de Solivella:
També és interessant una part de la carta que, la mateixa Associació, va enviar a l'Ajuntament de Solivella, l'any 1880, per demanar la conservació del castell-palau i salvar el que quedava d'aquell important patrimoni: "baix los conceptes històric, artístic, pintoresc i econòmic", ja que "l'anomenada del castell porta molt sovint a dit poble gran nombre d'artistes, literats i aimants de les Arts i que sense sa existència, per a res no es recordarien de l'humil poble". L'Associació suggereix diversos usos que es poden donar al castell: jutjat, casa de beneficència, presó i sobretot un lloc perfecte per posar-hi les escoles. La importància del monument s'inclou en l'"Album Pintoresch i Monumental de Catalunya" en un moment en que l'excursionisme científic estava tant en voga: "Mes lo que dóna caràcter y anomenada á Solivella és lo grandiós castell ../.. Quan l'excursionista, al fer via cap el poble, contempla de més a prop aquellas revingudas parets, los gòtichs finestrals, y'ls marlets enderrocats, se sent possehit, com diu un distingit escriptor, d'una tristesa estètica, al veure que'l mercantilisme del astut comprador los adquireix per a aterrarlos, matant ó ferint de mort las tradicions del país, tradicions que així viuhen á l'ombra de vellas alzinas ../.. En va preguntis ¡oh viatger! á la gent del país qué saven de llurs antichs senyors ó que succehí entre aquellas rónegas parets. ¡Ningú podrá contestar! ¡Non queda ni la memoria! ../.. Per això la Associació Catalana d'Excursions Científicas, veyent com cada dia ens minvan las riquesas de tota mena que'ns deixaren les generacions passadas, ne fá l'inventari, per a que l'esdevenidor se sàpiga quíns son los que han malbaratat lo patrimoni de la terra catalana. ../.. malgrat la destrucció del temps i dels homens, encara conservaba el castell de Solivella en 1880 sa fesomia y caràcter especial, mes s'apoderaren d'ell la ingorancia y la cobdicia. ../.. Avuy cauen dels nostres ulls llàgrimes de tristesa al contemplar aquella joya de la Conca feta mofa dels grans y victima dels petits".
Cap el final de l'estiu de 1794 va parar a Solivella el famós baró de Maldà. Anava amb la seva carrossa que conduïa amb expertesa el seu cotxer Josep, qui va poder evitar en la baixada des del Tallat a Solivella que, a causa dels sotracs, bolqués el carruatge on anaven. Després de superar les incidències derivades del mal camí, amoïnat i malhumorat, arribava el noble a Solivella, on l’impressionaren dos aspectes principalment del poble: el nou campanar i el castell. Quan en la calma de la seva cambra a Tarragona anotà les impressions del viatge, va escriure: “Passàrem per dit poble [Solivella]. Y què diré de aquell campanar tan grufullut, a no ser que diga que semblava son ventre abultat y humanitat grossa de mossèn Pau Batlle, mestre de minyons de Maldà. Lo gran castell dels senyors de casa Vilalba semblava lo castell dels Encantats.” Ja entrat el segle XX, concretament l'any 1906 Luís del Arco, a la seva Guía de Tarragona y su Província, deia: "Todo ello fue saqueado y destruido en la época de la Revolución y durante la segunda guerra carlista, existiendo aún en el pueblo algunos de sus preciosos ventanales, que fueron arrancados del lugar que ocupaban para la construcción de edificios". El 21 de desembre de 1907, el vicari de Solivella, Mn. Miquel Queralt, fundador de l'Orfeó Solivellenc, escrivia un article a la publicació "Crònica de Valls" en el que textualment deia: "Ja ho veyeu pares. Ja ho veyeu autoritats de Solivella si'n té d'importància lo nostre Castell. Cal donchs obrir l'ull y vigilar los miserables restos que'n quedan per a que ells puguin dir a les generacions que vindrán "axó fou un Castell de noble importància i art bellissim'". En un segon escrit del mateix any, Mn. Queralt es lamenta del que havia passat amb al castell: "Tothom s'ha repartit els seus trajos de festa: pedres cisellades, peanyes de bon gust, capitells delicats i altres restes antiquíssims, tot ha sigut venut per un preu mesquí i lo no robat, servint d'adorno en cases, hostals i pallisses". De poc van servir les paraules d'aquell mossèn doncs, malgrat el seu interès en salvaguardar aquelles quatre parets que encara permetien veure tot aquell majestuós edifici, vuit anys després la incultura va vèncer. A l'Enciclopèdia Espasa hi trobem una referència de Miquel Utrillo, que en fou redactor fins 1919: "el castillo, sólida construcció gótica, està hoy arruinado". Aquesta anotació és d'un dels dos viatges que va fer a Solivella (1 d'octubre de 1913 i 7 de setembre de 1914) quan va venir per comprar (?) l'escala del castell que avui es pot veure al Palau de Maricel de Sitges. Si l'escala es va pagar no hi ha cap anotació comptable de la compra, però gràcies a la passió per l'art d'Utrillo -enginyer, pintor, crític d'art i impulsor del projecte museístic del Maricel- devem que encara avui -tan si es van pagar com si no- podem veure les escales del castell de Solivella. En realitat els comptes municipals no van ser gens clars. Quan es va prendre la decisió de dinamitar el castell -acord pres el 15 de febrer de 1914- es va acordar vendre la pedra a 1'25 pessetes la carretada; vendre els dos grans finestrals que miraven cap al poble a Pere Amill, de Pira, per 750 pessetes; les escales per 150 pessetes. Però en una nota del recaptador municipal, Antoni Masalias, datada a 31 de desembre de 1915, consten únicament cobrades 69 pessetes. Tot just un any abans de la voladura, el 1914, l'arxiver Fèlix Duran i Cañameras, en la seva tesi doctoral "Castillos de Cataluña" dedicava unes línies al castell de Solivella: "Grandioso castillo, situado en el extremo de este pueblo que en 1877 contaba 1.425 habitantes, dominando toda la comarca. Este castillo, de macizas piedras, góticos ventanales y arruinadas almenas se levanta unos 600 metros del nivel del mar...". Una molt breu referència, però que confirma la grandiositat d'aquell edifici senyorial. Encara el mateix any 1915, Rosend Llull publicava a Osca un diccionari geogràfic-històric dels pobles de Catalunya, amb una referència d'interès sobre aquest edifici, que ell definia com "una veritable joia". Cap dels molts arguments que havien donat els experts va servir per frenar aquella barbaritat. L'Ajuntament de Solivella va dinamitar, no únicament el castell, sinó que, amb aquelles parets va fer desaparèixer les arrels de la nostra història. El 27 de març de 1915, a la revista "La Conca de Barberà" es confirmava aquell desencert i la falta de sensibilitat d'aquells solivellencs, tot advertint: "Fa uns quants dies que han plegat les obres de destrucció de l'antic castell d'aquest poble, un dels més cèlebres de la Conca, en el qual s'hostatjaren los Reis Catòlics al visitar lo Monestir del Tallat. Ja que's vol fer desaparèixer del tot una obra tan artística, lo que's una llàstima, convindria que hi paressin cuidado, puig lo trós qu'encara hi ha existent, amenassa enderrocarse i pot ocasionar desgracies a l'hora menos pensada". Havien triomfat la ignorància i el poc respecte dels solivellencs per la nostra història, i així ha quedat reflectit en la pàgina 346 del volum 9è de la Gran Geografia Comarcal de Catalunya, on Josep Maria Sans i Travé, molt encertadament, fa la següent reflexió al referir-se al castell de Solivella: "avui queda només, com a senyal perpetu i ignominiós de la incúria i ignorància dels homes que no saberen apreciar les seves pròpies coses, un pany de paret del cantó nord-oriental que s'alça encara, malgrat recents intents de destrucció, soberg i massís, com un dit acusador a un poble sense sensibilitat que va deixar espoliar la joia més bella del gòtic florit català de la comarca".
Res pot justificar el que van fer els nostres avantpassats, ni tan sols aquells episodis que havien patit sota el domini feudal dels Llorac 300 anys abans. Però la crònica d'algun d'aquells lamentables fets ens permeten saber que es tractava d'un edifici de caràcter defensiu molt ben protegit, i en deixa constància un fet de la segona meitat del segle XVII, quan arran de la plaga de la llagosta que assolí el terme, els solivellencs i altra gent de la comarca es van presentar davant del castell amb la intenció de calar-hi foc, en protesta per la poca cura que el senyor havia tingut en combatre aquell flagell en el seu terme. Els avalotats haurien dut a terme el seu propòsit si no s'haguessin trobat davant d'un edifici emmurallat, i molt ben defensat, que disposava d'aquells elements d'artilleria que podien fer dissuadir les intencions dels atacants. Les fotografies de finals del segle XIX i principis del XX mostren una impressionant construcció renaixentista, bastida amb carreus distribuïda en tres pisos al voltant d'un pati central i envoltada, almenys, per una muralla defensada amb bestorres. Quan l'Ajuntament el va dinamitar gran part de la pedra va ser venuda a una pesseta la carretada, llavors l'espai de l'antic castell es transformà en una zona d'abocament de runes. També es van parcel·lar els espais situats a peu de muralla i es transformà de manera força dramàtica l'estructura que teníem del castell fins a principi de segle. Encara actualment podem llegir en la prestigiosa web especialitzada en els castells d'Europa (castillos.net) una extensa referència al castell de Solivella, on, a més de situar geogràficament la població, hi ha un resum de la història del castell i dels Llorac, i també aquesta descripció: "Según las crónicas, se trataba de un gran castillo de estilo gótico-renacentista que representó la mejor muestra del gótico florido catalán de la comarca. Contaba con tres grandes murallas y varias torres redondas y cuadradas, patio de armas y numerosas salas. Actualmente sólo pueden verse los restos de un gran muro y la puerta de entrada al castillo. El patio de armas se encuentra prácticamente destruido, pero da muestras relevantes de la grandeza de este monumento desgraciadamente desaparecido." Abans d'intentar fer una descripció de com devia ser el castell de Solivella, hem de tenir en compte que diferents autors de principis del segle XX l'havien pres com un exemple del que seria un castell de finals del gòtic i inicis del renaixement. A l'obra "Els castells catalans", Pere Català i Tomàs Domingo ens diuen que: "A mesura que els castells prengueren importància de palau senyorial accentuaren la tendència a deixar un pati a l'interior. Els construïts al pla eren generalment de recinte quadrangular dins d'una sola massa de parets llises, i els dels llocs muntanyosos s'adaptaven a la configuració del terreny i estaven protegits per muralles, algunes vegades en doble recinte. Entre els primers és interessant el castell de Solivella, a la Conca de Barberà, actualment molt enrunat, on es veu la planta amb fortes muralles i torres de defensa, unes quadrades i altres rodones, merlets amb matacans, pati central amb escala espaiosa i grans sales". Molt més aclaridora és l'explicació que ens ha deixat Palau i Dulcet a la seva guia de la Conca de Barberà: "Des del seu orígen fins el segle XV, segurament el castell de Solivella era un edifici ferm, senzill i de poc abast. Però en entrar el domini de la família Llorac, s'eixamplaren els murs i es reféu la fortalesa i es convertí en palau senyorial engalanat amb els gentils treballs escultòrics del gòtic florit. Així que deixaren d'habitar-lo els Llorac, el poble, que covava un odi mortal al feudalisme, s'abraonà contra tot ço que ostentava la marca dels seus senyors. Esbocinà els setials reservats que els Llorac tenien a l'església, trencà escuts nobiliaris, malbaratà treballs de talla i dins el castell destruí tot el que era al seu abast. De 1830 a 1840, es fortificaren dins el castell els voluntaris de la vila, i en les lluites intestines que seguiren, serví de quarter a les forces armades, amb gran dany per l'edifici". I segueix la descripció de l'estat del castell als anys 80 del segle XIX: "De lluny, el grandiós edifici, reforçat per dues torres angulars i rodejat de murs atreu tota l'atenció. A mesura que ens hi acostem, el seu retallat perfil i els seus rònecs murs, ens permeten estudiar-lo i referen la pensa de les seves vicissituds arqueològiques. Els fossats, murs i contramurs semblen obra dels segles XIV i XV. El mateix diem de les dues torres rodones dels angles amb merlets, sageteres i matacans. El gran cos de l'edifici quadrangular revela a les clares ésser obra dels Llorac i bastit segurament a principi del segle XVI. Els seus paraments de blasonada, foradats per gentils finestrals, alguns d'ells amb pestanya, li donen aspecte de palau fortificat més que de castell". "En entrar, es troba un pati quadrat, al mig del qual hi ha la cisterna. És un monument de pedra piramidal, encimerat per l'estàtua de Sant Jordi amb el drac vençut. En la peanya, dos àngels esculpits sostenen les armes nobiliàries dels Llorac." (nota: observeu que, quan el 1932, Palau i Dulcet fa aquesta descripció del castell, cau en l'error de confondre el Sant Miquel amb un Sant Jordi). "A la dreta del pati, una escala de pedra amb passamà treballat mena a les habitacions superiors. Al davant, s'obre un finestral quadrangular amb pestanyes i, al dessota d'aquest, un arc rebaixat comunica amb les dependències baixes i fosques, i plenes de misteri pels que desconeixíem el seu veritable destí. El poble les rodeja de llegendes i les converteix en presons, o llocs de martiri, relacionat amb el jou feudal dels seus extingits senyors." "Dalt hi ha espaioses sales, cambres, passadissos, rics teginats, mènsules, impostes daurades, etc., però tot bastant castigat. Recolzada al mur d'una gran sala es veu un monumental escalfapanxes de marbre blanc, franquejat per dos àngels de grandària natural i sostenint l'escut dels Llorac." (Palau Dulcet 1932). Per comprendre molt millor el que hi havia dins el castell existeix un important document, on es pot consultar la descripció exacta que va fer el notari barceloní Domingo Fontana, en el fons corresponent als testaments i inventaris Lluís Pau de Llorac, el 15 de desembre de 1596. Tot aquest inventari -amb una àmplia descripció de les estances, mobiliari, quadres, instruments musicals, eines, arreus, armes, vestits, calçat, biblioteca, arxius, objectes d'art i litúrgics, joies, animals, guarniments, i carros i carruatges- es pot trobar en el segon volum de la Miscel·lània que va editar el Centre d'Estudis Solivellencs, en un treball de recerca de Josep Maria Sans i Travé i Concepció Ballart i Marsol, a les pàgines 119 a 167 de l'esmentat llibre. Un bell quadre que fa reviure, ni que sigui intel·lectualment, els personatges dins el marc del castell de Solivella. Aquest treball ens permet, també, veure una descripció de les diverses estances del castell. Així sabem que a la planta baixa hi havia el celler on es premsava i elaborava el vi, el celleret, la cambra dels mossos, els estables, la cisterna, l'escala, el corral, la botiga de diversos i la botiga d'oli (botiga és una forma equivalent a magatzem). Aquest testament ens dóna a entendre que en aquell temps els conreus més important per Solivella eren els que produïen el vi, l'oli i els cereals (veurem que es guardaven a la planta més alta, a les bogues del blat). Si el vi es premsava i elaborava al castell, podem llegir que el moli de l'oli el tenien en un altre edifici que posseïen els Llorac, on actualment és cal Flabià. També ens diu que, al celleret, per guardar el vi hi havia quatre botes grans de cadireta, de capacitat de trenta, vint-i-dues, vint, i dotze càrregues (una càrrega equivaldria a 128 porrons, que avui serien 121'6 litres), també hi trobaríem sis botes més, algunes de les quals buides, i nou carretells. Dins d'aquest apartat relacionat amb el vi, es pot esmentar l'existència, a finals del segle XVI, d'un alambí i d'una canal per a destil·lar aiguardent, si bé aquests aparells es guardaven en una cambra del primer pis. També fa un especial esment a la planta baixa del lloc on es guardaven els carruatges, doncs els Llorac feien viatges sovint a Barcelona i Tarragona (llocs on hi tenien casa) i a Montclar (on hi tenien un castell), també viatjaven sovint a Montblanc, al Tallat, a Conesa i a Cervera on hi tenien parents. Per aquests desplaçaments utilitzaven dos carruatges: un de més simple, que l'inventari designa amb el nom de "carro", de dues rodes i escaleta per pujar-hi, i l'altre designat amb el nom de "cotxo", de quatre rodes, que es deuria assemblar al que actualment entenem per carrossa. Aquest carruatge era d'especial bellesa, atesos els elements formals de que estava fabricat: la coberta era de drap encerat de color verd i l'interior estava folrat de baieta vermella. Els adreços d'aquests carruatges es trobaven guardats en un "bell cofre de noguer de dues canes de llargària", dels quals l'inventari en detalla les següents: dos rebosters de drap de ras -o mena de drap que es posava damunt dels animals que tiraven del carruatge- on hi havia l'escut d'armes dels Llorac, dues catifes per a l'interior, dues portaleres -o cortines que guarnien les portes de la carrossa- de vaqueta folrades de baieta color vermell, dos transportins -o mena de marfegons per a fer seients- també de tela vermella; dos coixins de cuiro, la part del damunt confeccionada amb vellut de color verd; i unes cortines de tafetà carmesí. A més de les armes i pólvora que es guardaven en aquesta planta baixa, al castell no hi mancaven armes o elements que la modernització de material militar havia fet inútils. Així, en aquell moment, trobaríem un ferro de llança de quatre pams, que estava arraconat a la cambra del pa, i una "massa de ferro per a pelear, del temps antich" guardada en una cambra fosca contigua a l'anterior. En aquest treball de Josep Maria Sans i Concepció Ballart, publicat en la Miscel·lània número dos del Centre d'Estudis Solivellencs, i basat en l'inventari que hi ha al testament que va fer Lluís Pau de Llorac l'any 1596, encara hi trobaríem una bona descripció dels elements i eines agrícoles i dels animals de càrrega, que també es guardaven en aquesta planta baixa. Però també és magnífica la descripció del primer pis, per saber què hi havia a les grans sales i la seva decoració, d'especial rellevància els cinc guardamassils (grans peces de cuiro adornats amb dibuixos estampats amb pintura o relleu), vuit peces més a la cambra contigua -dues de les quals petites- pintades d'or, blau i vermell; a més completava la decoració de les parets una tela gran on hi era pintat Sant Joan Baptista i dos rebosters amb les armes dels Llorac. També es descriuen la biblioteca i l'arxiu; els objectes artístics i litúrgics de les cambres o de la capella; el mobiliari; una magnífica descripció dels vestits, robes, capells, calçats i teles per confeccionar; i joies, on entre importants peces hi trobaríem, com a detall curiós, un escuradents d'or. Gràcies a que, tal com manava la Constitució Catalana -dictada per Pere el Cerimoniós el 1351- la vídua havia de fer inventari de tots els bens, d'aquesta manera podem recrear amb detall com era o què hi havia al nostre castell l'any 1596. Anna de Llorac, vídua de Lluís Pau, tal com disposava aquest en el seu testament, el va fer enterrar a Solivella a la capella del Roser. Lamentablement l'esplanada d'escombraries i guixots que es va acumular al llarg del segle XX, després de la voladura amb dinamita de 1915, no permetria esbrinar quina estructura i disposició tenia aquell bell casal, si no fos per aquesta important prova documental, doncs aquell lloc va anar quedant abandonat i colgat de runa a mesura que passava el temps, sense que ningú mostrés la seva preocupació ni cap mena d'interès. Cap a la meitat dels anys seixanta del segle XX, quan es va començar a fer la portada d'aigües a les cases, es va pensar en recuperar l'antiga cisterna del castell com a dipòsit regulador, el que va suposar -forçosament- haver de fer unes primeres excavacions. Uns anys després, cap a finals dels anys seixanta, van ser un grupet de nois els que, per iniciativa pròpia, van començar unes excavacions, que si bé eren matusseres, van donar els seus fruits. Aquells tres nois eren Joan Ballart, de cal Xanis; Ton March, de cal Perico; i Baptista Canti, de ca l'Esqueixelat, i a ells devem la recuperació d'una mènsula esculpida en pedra. L'agutzil, seguint ordres de l'alcalde, els va fer plegar i els va prohibir que hi tornessin, però malgrat que aquell descobriment indicava de forma clara que sota aquelles runes es podien trobar restes interessants de l'antic castell, l'Ajuntament se'n va despreocupar. Aquesta mènsula és la que actualment podem veure exposada en el Centre d'Interpretació del Castell a la Societat i que anteriorment vam poder veure durant molts anys a l'entrada de la Casa de la Vila. No costaria gaire que es fes reconeixement d'aquesta trobada posant els noms d'aquells tres nois al lloc corresponent.
No va ser fins entrada la primavera de 1986 quan per primera vegada es va començar a prendre consciència de que calia millorar d'aspecte aquell indret i es van fer les primeres tasques de neteja. Aquell any 1986, l'alcalde Joan Vives va aconseguir, amb les millores que s'havien fet, que els solivellencs celebressin allí la festa de Sant Joan amb l'encesa de la simbòlica foguera dalt de l'esplanada del castell. Malauradament no va tenir continuació la cura d'aquell lloc. L'any 1988 es van fer uns primers sondeigs amb la intenció de donar-hi continuïtat mitjançant la creació d'uns camps de treball que servissin per pràctiques d'estudiants. No es va portar a terme la continuïtat doncs en aquell primer any en alguns punts es van haver de rebaixar fins a quatre metres de runa. Al cap de 10 anys es van iniciar uns tasques més serioses creant -llavors sí- uns camps de treball que, en col·laboració amb el Departament de Joventut de la Generalitat, a l'estiu dels anys 1998, 1999 i 2000, van començar a donar els seus fruits, doncs per primera vegada des de la voladura de 1915 es va intentar saber les estructures que s'amagaven sota aquelles runes. Aquells camps de treball van deixar endevinar que allí sota es podria veure, com a mínim, la distribució de les parets de les cambres de la planta baixa i, basant-se en el testament de Lluís Pau de Llorac, arribar a saber, potser, a què estaven dedicades. L'estiu de l'any 2000 va permetre trobar el celler i el celleret. L'any 2007, en bona part gràcies a una subvenció del programa de l'1% cultural del Ministeri de Foment, es va poder donar inici als més importants treballs de recuperació. Uns treballs que ens han premés fer sortir a la llum tot allò que havia quedat colgat per la runa, consolidar les parts dels murs que es van descobrir, recuperar algunes peces que havien quedat enterrades i aixecar una part d'un pany de paret amb tres arcs, uns arcs que avui s'han convertit en un símbol, el de un sòlid marc per contemplar el nostre castell. Aquells treballs finalitzarien dos anys més tard, fins a donar-li l'aspecte que podem veure avui. La inauguració de les obres es va fer l'11 de juliol de 2009. El que ara cal és que respectar el que s'ha recuperat, vetllar pel seu manteniment i que entre l'Ajuntament i tots plegats en tinguem cura. Recordem que només dos anys després de la seva inauguració, ja hi havia algunes pedres arrencades i punts de llum que s'havien trencat, degut a aquella incipient decadència, en un dels versots del Carnestoltes de 2011 ja se'n feia mofa, però reflectia exactament l'estat en que es començava a trobar aquell entorn: "Si al poble un ramat d'ovelles voleu criar - al castell les podríeu fer pasturar - allà dalt la vegetació no para d'augmentar". Cal insistir, doncs en el respecte que mereixen aquestes restes, i en demostrar que els solivellencs d'avui, a diferència dels de 1915, sabem valorar en la seva justa mesura el que tenim, i que sabem apreciar i respectar aquest indret que va ser la llavor dels inicis de la nostra història, el bressol on van néixer Solivella.
|