|
BREU HISTÒRIA DELS ORÍGENS DE LA DEVOCIÓ AL SAGRAT
COR
Segons l’Església, l'origen d'aquesta devoció es deu
a Santa Margarida Maria Alacoque, una religiosa
d'una Congregació coneguda com a Orde de la
Visitació. Santa Margarida Maria va tenir
revelacions extraordinàries per Jesucrist, que
personalment la va instruir per difondre i propagar
al món aquesta devoció piadosa. Foren tres les
aparicions de Jesús: La primera va tenir lloc el 27
de desembre de 1673, la segona en 1674, i la
tercera, el 1675. Més tard, una altra religiosa, la
Beata Maria del Diví Cor, Comtessa de Droste zu
Vischering, des de Portugal va estendre aquesta
devoció al món sencer a través d'un solemne acte de
consagració a petició del Papa Lleó XIII, però això
no va ser fins l’any 1899, doncs, entre dubtes de
veracitat, qüestions polítiques i les rivalitats
entre diferents ordres religioses, s'havia anat
endarrerint el procés, el que feia que, davant de
les sol·licituds en aquest sentit, Roma es negués en
diverses ocasions (1720, 1726, 1729) a atorgar una
festa comú per tota l’Església. Per fi, l’any 1765
l’Església va començar a cedir i de forma
semioficial va ser acceptada pel bisbat francès.
Degut a les revolucions a Roma de 1848, el Papa Pius
IX va haver de fugir a Gaeta i des d'allí va demanar
ajuda a les principals potències catòliques i van
ser els francesos els que li van poder restituir els
territoris pontificis. Llavors, i gràcies a les
pressions dels bisbes de França, el Papa Pius IX va
estendre la festa dedicada al Sagrat Cor a tota
l'Església Universal, elevant-la a la modalitat de
doble ritus major. Finalment el Papa Lleó XIII la va
elevar a ritus doble de primera classe, i el 25 de
maig de l'any 1899 publica l'encíclica "Annum Sacrum"
en la que recomana la pràctica de la devoció del
Sagrat Cor.
La diòcesi de Tarragona va ser una de les més
actives en les demandes a Roma, sobretot sota la
direcció de l’Arquebisbe Pere Copons, que va
convocar dos Concilis Provincials, els anys 1738 i
1745, amb l’assistència de tots els prelats
catalans, els quals demanaren al Papa la concessió
de la festa del Sagrat Cor per a tota la província
eclesiàstica.
A Solivella hi ha constància que l’any 1743 es va
començar a celebrar aquesta festa. Segons la
tradició popular una forta epidèmia de pesta estava
castigant el nostre poble. Com que en pocs dies va
haver-hi nou morts, i no es trobava un remei humà,
es va pregar demanant la intervenció i l’ajut diví i
més concretament del Sagrat Cor. Diu la tradició que
els precs van ser escoltats i l’epidèmia es va
acabar.
A partir d’aquí es va continuar celebrant cada any
una processó en la mateixa data. Però passats uns
anys aquest entusiasme religiós es van anar
refredant. La mateixa tradició popular diu que, un
any en que els solivellencs havien anat a veremar al
Camp, i havent quedat molt poques persones al poble,
es va optar per no celebrar la festa i que aquell
mateix dia les campanes de Solivella van tocar a nou
combregats, el que va fer que mai més es deixés de
celebrar aquesta solemne festa.
Es diu que el Rei, l’Arquebisbe i fins i tot el
Papa, van enviar escrits a Solivella beneint la celebració de la
Festa, si bé no hi ha constància documental. |
