En aquests darreres anys sovint algun convilatà m’aturava pel carrer i encuriosit em preguntava: “Es diu que ja t’has jubilat. És veritat?” Jo sempre responia: “No, encara no, sinó que estic en actiu”. Si algú em reitera la pregunta avui, la meva resposta serà afirmativa: “Si, ja m’han jubilat. El dia 23 d’abril vaig fer els anys i el dia següent em van jubilar”. I utilitzaria l’expressió “em varen jubilar” perquè si hagués estat per mi continuaria treballant en el mateix lloc perquè em sento amb prou salut, prou energies i suficient il·lusió per exercir encara per més temps la responsabilitat que em varen encomanar.

             Al llarg gairebé de trenta-cinc anys he servit com a funcionari a l’administració de la Generalitat, i sempre en llocs de comandament, amb un període previ de dedicació a la docència universitària, a la UB des de 1971 a 1980. Vaig impartir les assignatures d’Història Medieval d’Espanya, Història de la Corona d’Aragó, Paleografia i Diplomàtica i Interpretació i crítica de Textos Medievals. Primer a la ciutat de Barcelona i a partir de 1974 a la Delegació de Tarragona. Vaig compaginar les tasques docents universitàries amb la direcció tècnica, a partir de 1974, de l’Arxiu Històric de Protocols de Barcelona, del qual en sóc “arxiver honorari” a partir de 1985, amb motiu de la meva renúncia.

 En l’etapa al servei de la Generalitat vaig exercir primer com a cap del Servei d’Arxius del Departament de Cultura des de l’octubre de 1980 fins al novembre de 1992. Va ser aquesta una etapa especialment emocionant. Amb el conseller Max Cahner al davant –qui va sol·licitar el meu compromís per a fixar i dirigir la política arxivística del  Departament de Cultura que dirigia- i amb la col·laboració dels especialistes en cada àmbit cultural varem posar les bases dels diversos aspectes de l’actuació en aquest sentit del país. Partíem de zero –n’erem ben conscients- perquè la llarga etapa del franquisme havia anorreat el poc que s’havia fet en períodes democràtics anteriors, reduint pràcticament a zero els petits avenços en el camp de la Cultura. Varem treballar tots amb entusiasme i il·lusió i en pocs anys varem aconseguir estructurar el país. En el meu camp específic dels arxius assolirem aquestes quatre fites: primer, la creació d’un òrgan administratiu que es responsabilitzés de fixar i desenvolupar una determinada política arxivística;  segona,  la creació, també, d’un arxiu nacional, amb l’objectiu d’aplegar al seu moment, d’acord amb la corresponent reglamentació, la documentació generada per l’acció política i administrativa de la Generalitat. Així mateix, però, en el decret de creació d’aquesta institució, se li assignava la responsabilitat de salvar i conservar aquella documentació en mans de particulars que fos rellevant per a la història de Catalunya i facilitar-ne l’accés als investigadors i estudiosos. La tercera fita se cenyí a la creació d’una xarxa d’arxius desplegats pel territori, integrada pels arxius de capital de comarca –l’arxiu comarcal- i pels dels pobles i viles que hi volguessin  adherir els seus centres arxivístics en el cas de mantenir la gestió de la pròpia documentació. En aquest sentit, la nostra voluntat se circumscrivia a disposar en tot el territori de Catalunya d’organismes administratius i de centres que tinguessin cura de la documentació de la pròpia circumscripció. Avui, al cap de gairebé trenta-cinc anys de la creació del Servei d’Arxius que va impulsar l’esmentat projecte, s’han construït ja a totes les comarques els corresponents arxius de manera que de tota la documentació del nostre territori n’està garantida la seva salvació, la seva organització i el seu abast al servei de la pròpia administració i dels investigadors.

 La segona etapa professional l’he exercit com a director de l’Arxiu Nacional de Catalunya, l’institució  cabdal arxivística del nostre país. Nomenat interinament per al càrrec el desembre de 1992, vaig guanyar el concurs per a dirigir-lo el mes de març de l’any següent. Una de les primeres tasques amb què em vaig trobar se cenyí a tirar endavant les obres de la nova seu al municipi de Sant Cugat. En aquells moments el nostre arxiu ocupava un edifici de l’Eixample, al carrer Villarroel, cantonada Consell de Cent, que era del tot insuficient per encabir la documentació que hom preveia aplegar en pocs anys de funcionament. Les obres de les noves instal·lacions fora de Barcelona s’acabaren a començaments de 1995 i, després del trasllat de la documentació a la nova seu –sense que s’interrompís un sol dia el servei als investigadors i usuaris- foren inaugurades pel president Jordi Pujol el 23 d’abril de 1995, ara ha fet precisament vint anys.

 Durant aquest llarg període de temps, la meva dedicació gairebé exclusiva –llevat dels cinc cursos que vaig impartir l’assignatura d’Història Medieval Universal i d’Espanya a la Universitat Internacional de Catalunya, de la qual en servo un gratíssim record- ha estat a l’Arxiu Nacional de Catalunya. Em fou encomanada aquesta institució poc temps després que hagués inciiat la seva singladura, havent ja superat uns inicis olt difícils perquè quan es va crear a final de 1980, si bé disposava d’un director en la persona del Dr. Casimir Martí, i d’una secretària,no tenia ni seu ni tampoc cap fons específic per guardar. Al cap, però de dotze anys, la realitat de l’Arxiu Nacional havia canviat radicalment en positiu:  disposava d’una seu provisional, s’havia ampliat la plantilla de personal amb la contractació d’arxivers i administratiu; així mateix, persones físiques i jurídiques havien palesat la seva confiança en aquesta nova institució creada per la Generalitat oferint-li els seus arxius i documents per ser-hi conservats.

 A banda la immensa tasca desenvolupada per la direcció i els arxivers del centre per convèncer i aplegar nova documentació –amb un resultat realment espectacular-  en les tasques de salvament d’arxius i el seu dipòsit o donació al centre nacional col·laboraren diverses persones interessades en evitar la possible pèrdua de patrimoni arxivístic. Se que no seré just en l’enumeració d’aquests importants col·laboradors perquè me’n deixaré molts, piotser els que més contribuïren en el salvament documental, però em plau assenyalar els noms del Dr. Jordi Nadal, pel que fa als arxius d’empreses, juntament amb els amics ja traspassats Botinyà i Riverola;  Josep Benet i Albert Manent pel que fa a arxius personals, especialment de polítics que havien patit l’exili; Armand de Fluvià i el baró de l’Albi carles Montoliu, com els artífexs del dipòsit de fons de cases nobiliàries catalanes al centre. No puc deixar d’esmentar, finalment, el suport de l’advocat i historiador Josep Cruanyes per a la recuperació dels fons fotogràfics, que avui, amb els tres milions i mig d’imatges, el centre és capdavanter en la salvació i tractament d’un grup important de fot`grafs catalans, siguin professionals –com ara els Branguli,  Gabriel Casas, Josep Maria Sagarra, Ignasi Marroyo, etc.- o simplement afeccionats però de gran nivell artístic o de registre costumista –entre els quals cal esmentar Agustí Duran i Sanpere, Joaquim Gomis -.

 La nova seu de l’Arxiu Nacional a Sant Cugat i la dotació de nous mitjans i d’una plantilla suficient possibilitaren a partir de 1995 el desenvolupament de les enormes potencialitats del centre arxivístic cabdal del país. A banda d’aplegar – d’acord amb la normativa fixada per a la documentació de la’dministració pròpia de la Generalitat- la documentació que regularment li transfereixen els departaments i empreses afectats, el centre ha desplegar una actuació especial en aquests cinc àmbits: arxius d’empreses, d’associacions, partits polítics i sindicats, col·legis professionals,  familiars i patrimonials –entre els quals els de la noblesa-, de personalitats polítiques i culturals del país i fotogràfics.

 La documentació d’origen privat aplegada i tractada durant aquests darrers vint anys a Sant Cugat és realment impressionant de manera que ha situat el nostre centre al capdavant i a molta distància dels altres arxius públics existents al país i a l’Estat. Amb unes breus dades estadístiques que donaré tot seguit n’hi ha prou per calibrar la tasca realitzada i la presència de l’arxiu a la societat catalana.

 La nova seu a Sant Cugat ha permès, d’altra banda,  una política important de difusió a la societat dels continguts del nostre arxiu, començant  pels estudiants de secundària i batxillerat –a través sobretot del Servei Didàctic-, i a través  d’exposicions, siguin amb documentació textual, de cartells o de fotografia, que després de la seva inauguració en el centre, han estat itinerades a les diverses poblacions del nostre territori, de l’Estat espanyol, d’Europa i fins i tot d’Amèrica. Destacaria per l’interès despertat les dels fotògrafs Brangulí i Gabriel Casas, dels cartells de la República,  la Setmana Tràgica,  del 70è aniversari de l’inici de la guerra civil, de la commemoració del Tricentenari  de l’11 de setembre de 1714, entre d’altres.

 Quan el 23 d’abril de 1995 vaig tenir l’honor de pronunciar el discurs inaugural, vaig assenyalar entre altres punts de la meva al·locució, que era la voluntat del director del centre servir òbviament a la Generalitat que l’havia creat per aplegar la seva pròpia documentació, però també a la societat més propera, és a dir, la gent i el poble de Sant Cugat. Aquell compromís moral públic l’he complert a bastament, sigui amb la prioritat de les exposicions, amb els cicles de conferències i altres activitats del centre destinades als nostres conciutadans. I així mateix, l’he complert també acollint les associacions culturals que ho han volgut –com ara els “Amics de la Unesco de Sant Cugat-Vadoreix, les “Aules de la Gent Gran”, la “Societat de Genealogia” o el “Centre d’estudis de Valldoreix”- perquè poguessin utilitzar les nostres instal·lacions per al desenvolupament de les seves pròpies activitats. I, finalment, l’he compelrt també en assignar una part dels punts de consulta als estudiants universitaris santcugatens com a sala d’estudi on amb total recolliment puguin preparar els seus exàmens o poder estudiar amb un major grau de concentració.

 Del resultat d’aquest compromís n’estic profundament feliç perquè l’actuació ha ajudat a canviar la idea i l’imatge tradicionals dels arxius, cenyida centres tancats, sagraris de la història escrita,  catedrals del silenci i l’aïllament, per la d’institucions obertes i al servei de la societats, amb activitats culturals constants, per tal que es coneguin més i millor el que són i el que fan.

 Tot i que la tasca de direcció m’ha ocupat gairebé tot el temps, m’ha permès, d’altra banda,  dedicar energies a tirar endavant i acabar un dels projectes nacionals que des de feia anys em rodova pel cap: l’edició dels Dietaris de la Generalitat de Catalunya, des de 1411 fins a 1714.

 Des de la meva època d’estudiant, quan em passava hores investigant els riquíssim fons de l’Arxiu Reial de Barcelona, on hi estava dipositada la documentació de la Generalitat de Catalunya en la seva època medieval i moderna, no entenia com la institució cabdal de Catalunya no disposés de l’edició d’aquesta font tan rellevant i extraordinària per conèixer amb detall el seu propi i llarg procés històric, i encara ho entenia menys quan l’ajuntament de Barcelona havia acomplert l’edició de la seva pròpia crònica –l’ anomenat Manual de novells ardits  l’any 1975, sota la direcció del prof. Pere Voltes,  per bé que s’havia iniciat l’edició ja a final del segle XIX, concretament el 1892, dirigit inicialment per Frederic Schwartz i Francesc Carreras i Candi. La raó era molt senzilla: l’ajuntament havia tingut continuïtat històrica, per bé que havia canviat el nom i molt aspectes del règim municipal original, mentre la Generalitat havia estat suprimida  sense ser substituïda per cap altra institució semblant. El primer havia conservat un cert poder administratiu i polític, mentre que la segona era inexistent.

 Amb el primer volum a les mans, vaig estar tres anys donant voltes pels diversos despatxos i oficines de les diverses conselleries de la  Generalitat més o menys implicades en el possible projecte d’edició. A totes les portes on vaig adreçar-me em respongueren el mateix: El tema era molt interessant, però no hi havia disponibilitat econòmica. Finalment, però, i després de moltes propostes denegades vaig trobar la persona adequada en el secretari general de la presidència,  en Joaquim Pujol Figa, qui va calibrar positivament l’interès de la proposta i la va fer assumir pel servei de publicacions de presidència. Entre 1994 i el 2007 varen sortir a la llum els 10 volums d’aquest dietaris, amb més de 50.000 pàgines en format foli i de tretze anys de feina de diversos transcriptors i historiadors, la font més important per al coneixement de la nostra institució nacional entre els anys 1411 i 1714. El 6 de març de 2008, durant el govern del “tripartit”, es presentà en un acte solemne a la “sala de les columnes”  del Palau de la Generalitat, presidit pel president José Montilla el darrer volum que cloïa la col·lecció. En els dies anteriors quan es preparava l’acte contactà amb mi el cap del gabinet del president, en Jordi Menèndez, qui em va manifestar que, malgrat ser-ne jo el director de l’obra, no hi podria parlar perquè l’estructura de l’acte no ho permetia. En lloc meu va intervenir en la presentació del darrer volum la secretària de presidència, la vallenca Laia Bonet. La seva intervenció és consultable en el blog que com a política del PSC té l’esmentada senyora. Pel contingut del escrit enregistrat, de ben segur, tal com penso jo,  que no s’ha llegit mai ni una de les pàgines dels dietaris i probablement en prou feines els deu haver tocat. És un greuge que com a director de l’obra no l’oblidaré mai el gest de suplantació de l’esmentada política, absolutament injust i inusitat.

 Durant vuit mesos vaig suspendre la meva dedicació a l’arxiu en ser nomenat el maig de 2003 Director General del Patrimoni Cultural. Era al final de la darrera legislatura del president Pujol, mentre era conseller de Cultura en Jordi Vilajoana i Rovira. Vaig exercir aquesta responsabilitat política fins el mes de gener del 2004, en què el primer govern del “tripartit” em va cessar, reincorporant-me a la direcció de l’Arxiu Nacional de Catalunya.

 Una de les disposicions que més recordo de l’etapa de l’exercici de director general va ser la que afectava als protocols notarials dipositats als arxius de circumscripció “provincial”.  Des de feia anys érem conscients de l’anomalia que presentava el fet que molts protocols de comarques havien estat concentrats als arxius “provincials”, d’acord amb la normativa dictada per la República l’any 1931 i materialitzada principalment a la dècada dels anys quarantes. Calia retornar-los al lloc on s’havien originat i per aquest motiu vaig signar una resolució per la qual es manava que en aquelles comarques que es disposés d’un arxiu comarcal que s’hi transferissin els protocols històrics que es trobaven dipositats als arxius “provincials”. En base d’aquesta disposició alguns arxius comarcals recuperaren els protocols, com ara és el cas de Montblanc que s’afeinà a dur a terme la possibilitat que li oferia la norma legal.

 Malgrat la meva dedicació gairebé en exclusiva a la direcció de l’Arxiu Nacional de Catalunya, he pogut també, aprofitant sobre tot la tranquil·litat que disposava a Solivella els caps de setmana, elaborar diversos llibres sobre els templers i el monestir de Vallbona, així com també confeccionar ponències –que he presentat a congressos nacionals i de l’estranger- i preparar conferències que he donat arreu dels país.

 Alguns bons amics m’han preguntat en assabentar-se de la meva jubilació en què ocuparé ara el meu temps, atesa la meva activitat constant en aquests anys en actiu professionalment. A tots els he respost que continuaré fent tasques culturals al servei de la gent del meu país i també dedicaré una part del meu temps a la recerca històrica amb tranquil·litat fins que Déu em conservi la vida i una salut suficient. Tinc diversos treballs començats, alguns relatius al meu poble, Solivella, que voldria oferir als meus veïns perquè coneguin millor el procés històric que ha seguit el nostre poble, i d’altres sobre els ordes militars. De temps a ben segur que, com ha estat sempre, no me’n sobrarà, ben al contrari, encara me’n mancarà per la gran quantitat de projectes que voldria acabar.

 Res mes vull afegir en aquest comiat professional  de la direcció de l’Arxiu Nacional de Catalunya, llevat que consti el meu agraïment als polítics que varen confiar en mi per l’encàrrec que en el seu moment em feren i pel respecte i afecte que sempre al llarg dels darrers vint-i-tres anys han palesat a la meva persona, des del conseller Max Cahner, qui em va oferir la possibilitat d’integrar-me al seu equip l’any 1980, fins a l’actual conseller de Cultura, en Ferran Mascarell, pel seu suport constant i amistat. Aquest agraïment el faig també extensiu a totes aquelles persones i institucions que ens han fet confiança dipositant o cedint els seus arxius a la nostra institució nacional.

 Solivella, 9 de maig de 2015