|
Solivella és una de
les poblacions catalanes on va ser més dura la repressió de les dretes en els
primers dies de la revolució arran de la guerra civil que implicà una seixantena
d’homes morts. La repressió de les esquerres fou, conseqüentment, també molt dura
car suposà un centenar de «sumaríssims» militars, amb sentències que anaven des
de l’empresonament per un determinat període de temps, cadena perpètua i vint-i-dos
de pena capital. Algunes dones de Solivella –en un total de vuit- foren també
objecte de repressió, destacant la figura de la mestra Isabel Armengol
Rodríguez, el delicte de la qual va ser exclamar «Visca Lister» durant un míting
que va presidir aquest militar. S’exposa el procés al qual foren sotmeses les
esmentades dones així com la sentència que implicà vuit anys d’inhabilitació per
a càrrec públic i l’exercici de la seva professió de mestra, i uns mesos de
presó per a la resta.
LA
REPRESIÓ DE LES DONES DE SOLIVELLA EN ACABARLA GUERRA CIVIL (1939-1940):
EL CAS DE LA MESTRA ISABEL ARMENGOL
RODRÍGUEZ
1.- Ocupació militar
de la població (12 de gener de 1939)
Malgrat que les primeres
forces franquistes de la Divisió Frecce Verdi italiana van arribar al poble a
primeres hores de la nit del dia 11 de gener de 1939, el fet que la gent -a
causa principalment del desplegament de l’artilleria durant tot el dia en els
tossalets que encerclaven el nucli habitat,- s’hagués refugiat als trossos de la
rodalia, restant la població buida dels seus habitants no fou fins a trenc
d’alba del dia següent, 12 de gener, que oficialment “s’alliberà” el poble. Amb
el repic de la única campana que havia quedat, ja que les altres foren
retirades del campanar i destinades a ser foses per a armament, la gent anà
progressivament retornant dels camps i s’anà concentrant a la plaça major,
davant la casa de la vila, on victorejaren i saludaren els soldats “nacionals”.
Es tractava sobretot de gent de dreta o els políticament indiferents o bé els
cansats d’aquella guerra que ja durava massa.
Els que d’alguna manera havien participat en el
moviment revolucionari, sigui exercint càrrecs a l’ajuntament o bé en el comitè,
o els que havien agafat les armes i actuat com a milicians, i els que havien
reprimit cruelment els seus adversaris de dretes, en la seva majoria havien
optat per por a la “justícia franquista” a abandonar el poble. Bona part de tots
aquests havien marxat de Solivella a començament de 1939, quan el front de
guerra estava ja molt a prop, anant alguns a Barcelona i altres poblacions de
la rodalia, on poguessin passar desapercebuts, i d’altres, la majoria, seguiren
el camí dur i insegur de l’exili. Mentre aquests darrers, després de patir
incalculables trasbalsos i superar moltes dificultats, pogueren en general
salvar-se i refer la seva vida a altres llocs, sobretot a França i Amèrica del
Sud, la major part dels que restaren a Solivella foren cruelment reprimits,
alguns condemnats a penes capitals i d’altres a anys de presó. Bona part dels
que restaren a la capital catalana, refugiant-se en l’anonimat i fugint
constantment de la policia militar o de la policia político-social franquista, o
fins i tot, de les delacions de solivellencs que els podien identificar i
denunciar a les noves autoritats, foren atrapats i sofriren els judicis
“sumaríssimes militars” –n’és un cas paradigmàtic l’apotecari Ernest Rodríguez
Rodrigo, atrapat a Barcelona el dia 3 d’agost de 1939, i, després d’un judici
sumaríssim, condemnat a mort i executat a Tarragona el primer de maig de 1940-.
Però, per contra, d’altres, com he dit, si bé sempre amb la por al cos, pogueren
esquivar la policia i, tot i haver sortit el seu nom com instigadors o executors
d’assassinats en l’”Informe” que sobre els “fets de Solivella” va elaborar
l’ajuntament, tal com veurem més endavant, pogueren accedir a llocs de treball
–passats uns anys de la guerra- i desenvolupar, sempre amb moltes precaucions,
una vida normal.
2.- Nomenament de la
comissió gestora. “L’informe” sobre els esdeveniments de Solivella durant el
període revolucionari elaborat per la comissió gestora.
Ben aviat el responsable de
les forces d’ocupació militar, l’alferes del cos jurídic militar de la 5ª
divisió de Navarra, Joan Martí Vilanova, s’entrevistà amb els homes de dreta que
tant havien esperat aquell moment. El militar escoltà de boca dels afectats o
d’alguns dels afectats les crueltats sofertes durant el període revolucionari i
sobretot, a través d’aquest primer contacte, es pogué fer una idea objectiva de
la radicalitat que es va viure en el poble.
Al cap de tres dies de l’ocupació militar, el 15 de gener de 1939,
l’esmentat alferes nomenava els nou membres de la comissió gestora que havien
d’actuar com a ajuntament. Els designats eren persones que havien sofert elles
mateixes o bé els seus pares, fills o germans, els estralls, torts, sofriments,
lesions i fins i tot mort, per part dels revolucionaris. Al mateix temps
canviava també el secretari que havia certificat totes les actes de l’ajuntament
durant aquell període.
Els nous membres, segons consta a l’acte de constitució, foren els següents:
l’alcalde, Gregori Travé Domingo;
els regidors: Josep Iglésies Creus, Magí Palau Bergadà,
Josep Gasol Puig,
Antoni Montseny Castro, Antoni Anglès Montanyola, Francesc Sanahuja Montanyola,
Antoni Orpinell Amorós. Secretari: Joan Foraster Esplugas.
La comissió gestora
municipal prioritzà en les seves tasques satisfer els sentiments de venjança
contra els seus adversaris polítics, de manera que centrà bona part de la seva
activitat inicial en la repressió d’aquests darrers, tot elaborant per indicació
de l’alferes Joan Martí Vilanova, un informe sobre els esdeveniments ocorreguts
a la població, els autors i els afectats.
Tots els seus membres de la comissió gestora
tenien molt present els morts del seu bàndol, ja que en una població de 1.516
habitants, en foren assassinats quaranta de dreta, que amb el 26,4 per mil
representà l’índex més alt de tot Catalunya.
És molt probable que durant el període
revolucionari s’haguessin fet per part d’algun o alguns membres de la comissió
gestora les respectives notes sobre els esdeveniments i participants, que
deurien servir de base per a la confecció de l’informe datat ja al cap de dos
dies d’haver pres possessió, és a dir el 17 de gener. En aquest dia l’alcalde
Gregori Travé Domingo i els regidors Ramon Bergadà Montañola, Josep Iglesies
Creus i Antoni Anglès Montañola, signaven l’escrit de quatre pàgines
mecanografiades titulat “Informe que presenta el Ayuntamiento de Solivella
sobre los sucesos ocurridos en dicho pueblo durante el período de dominación
roja”.
Dos dies després, el dijous 19, el ratificaven oficialment davant el jutge
militar instal·lat a Solivella, José Ortiz.
Aquest informe –que després serà
utilitzat en els judicis sumaríssims militars en les causes contra els
solivellencs-, recull en primer lloc els noms, dates i circumstàncies dels
assassinats de dreta, els noms dels que consideraven els seus autors, els que de
manera indirecta hi havien participat y també els inductors. No es descuidaven
les persones que anaven a fer les detencions de les persones de dreta i aquelles
que tot i no haver pres part en els assassinats havien col·laborat en “la
excitación de los ánimos, hacer guardias, armados siempre”. L’escrit segueix
exposant les persones que feren el saqueig de l’església, els que feien
registres per les cases, i especifica els membres que componien l’ajuntament i
el comitè, així com també aporta un llistat de persones que, sense poder
assenyalar un delicte concret, se les acusava d’excitar amb les seves paraules a
cometre actes delictius.
Aquest primer document, base
de la repressió que després es durà a terme, sorgit de l’ajuntament de
Solivella, acabava amb unes línies dedicades a les dones, que deia:
“Entre las mujeres que se
distinguieron excitando los ánimos para que se cometieran asesinatos y otros
hechos molestando contínuament a personas honradas, pueden señalarse Isabel
Armengol Rodríguez, Maestra Nacional, Teresa Travé Llorens (Matías Reñé), Elisa
Roselló Montañola (Casimiro), Rosa Pinent March (Estanquera), Magdalena March
Masalias (Manuela), Maria March Masalias (Manuela), Trinidad Moix Estibrill,
Concepció Cartañá Domingo y Catalina Sans Iglesias”.
Un fet personal i anecdòtic
que vull remarcar: entre aquestes dones s’hi troben dues ties-àvies meves, la
una, germana del meu avi patern, i l’altra,germana del meu avi matern. Em
refereixo a Caterina Sans Iglésias i Teresa Travé Llorens.
3.- Els
interrogatoris dels detinguts
Instal·lats el jutge instructor militar, José
Ortiz, i el seu secretari a la casa de la vila de Solivella, començaren el 20 de
gener a prendre les declaracions de les primeres catorze persones de dreta
afectades directament pels assassinats dels pares, marits o fills.
El dia 25 el jutge ja disposava de prou informació per ordenar a la guàrdia
civil que fes engarjolar el dia 29 a la presó de Montblanc vint homes i vuit
dones solivellencs per tal d’interrogar-los com a imputats.
Els càrrecs, entre d’altres, dels quals hom els
acusava eren: detencions d’homes de dreta per executar-los després; execució de
vint-i-dos homes a l’entrada de l’hostal de cal Gori el 24 de juliol de 1936;
execució de sis homes a Sarral el 12 de febrer de 1937; assassinat de mossèn
Jaume Sanromà i del jove Jesús Tarragó a la sortida de Solivella el 24 de juliol
de 1936; detenció a Llorenç de Vallbona i assassinat de Maties Sanahuja Anglès
el 6 d’agost de 1936; assassinat a la carretera de Vilaseca-Reus de sis
tradicionalistes que havien estat empresonats al vaixell-presó “Cabo Cullera”;
assassinats de Pere Ballart Magrinyà i el seu fill Joan Ballart Domingo el 23 de
juliol de 1936; assassinat de Josep Moix Anglès la matinada del 24 de juliol de
1936; participació en el tribunal que va jutjar i condemnar a mort diverses
persones de dreta a primeres hores de la nit de dia 12 de febrer de 1937, un
grup dels quals foren assassinats després a Sarral; robatoris a domicilis
particulars; destrucció dels retaules i imatges religioses i dels elements
artístics de l’església parroquial; trasllat dels objectes de fusta de
l’església al lloc on després foren cremats.
4.- La declaració
dels detinguts
Entre el dia 30 de gener i el dia 1 de febrer el
jutge instructor militar prengué declaració als vint solivellencs detinguts a la
presó de Montblanc.
Els interrogats neguen en les seves
declaracions qualsevol culpabilitat, tot especificant que no varen intervenir en
els fets de juliol de 1936 ni en els de febrer de 1937 i que tampoc varen
participar en la destrucció dels altars de l’església ni en la crema de les
imatges a la rasa, sinó que això fou fet per gent forastera. Ni un tan sols
dels imputats acceptà cap responsabilitat ens les morts i estralls esdevinguts
a la població durant el període revolucionari.
Les seves declaracions són molt breus, llevat per
la seva extensió, de l’agutzil Josep Sanahuja Montseny, àlies “el Jep”. No per
això, però, no es va lliurar de la mort, atès que fou executat el dia 17 de
novembre de 1939.
El Jep com a agutzil havia estat testimoni de
moltes de les actuacions que s’havien dut a terme durant el període
revolucionari i fins i tot d’algunes n’havia estat protagonista. Declarà
explícitament que el dia 23 de juliol de 1936, per encàrrec de l’alcalde Antoni
Armengol, va publicar un ban que obligava a tothom a lliurar les armes.
Que en ser al pont de la carretera de Montblanc, va sentir alguns trets de
manera que ja no va entrar dins la població sinó que es quedà a l’indret de les
escoles. Estant aquí, uns forasters que havien vingut al poble per reduir els de
dreta que s’hi havien fet forts, li donaren l’alt i, en veure que era l’agutzil,
quedaren amb ell que al dia següent els ajudaria a identificar les cases dels de
dreta. Que restaren a la carretera fins a les cinc de la matinada, hora en què
van entrar dins la població tot dirigint-se a algunes cases dels de dreta tot
detenint algunes persones. Que el declarant només va entrar a dues cases, però
que no va poder detenir a ningú perquè estaven buides. Que, així mateix, en
sospitar que als detinguts els podien ocasionar algun dany, es va separar dels
forasters als quals acompanyava. Aquesta actitud implicà que l’insultessin de
poruc i covard. Com que al poble hi havia lluita i es tiraven alguns trets, el
declarant va marxar cap al camp per refugiar-se, on va trobar detinguda per uns
forasters la dona de l’Andreu Castro en una caseta. Que després intentà entrar
al poble per salvar a la seva família, no podent-ho fer fins a les dues de la
tarda en que va cessar el foc entre les dues faccions.
L’agutzil continuà la seva
declaració exposant que el 12 de febrer de 1937, l’alcalde Francesc Inglès li va
ordenar que es presentés en companyia de Josep Capdevila Noet a casa de Josep
Ballart per avisar-lo que fes cap a la seu de la Col·lectivitat, i igualment va
fer amb Francesc Sans. Que quan va anar ell mateix a aquesta seu va veure un
camió on hi havia detinguts alguns homes, motiu pel qual va comprendre
l’objectiu de la seva actuació, per bé que el declarant no els va trobar a les
seves respectives cases, si bé després foren detinguts els dos i assassinats.
El declarant va manifestar, així
mateix, que efectivament el dia 12 de febrer de 1937 es trobava en el local on
hi havia detinguts diversos homes, per bé que ell no en feia guàrdia sinó que
havia anat a interessar-se per uns parents seus també detinguts.
Va afegir, a més, que li constava
que la llista dels detinguts i dels assassinats va ser confeccionada per Josep
Sanahuja Casamitjana, àlies “Gana”, i Anton Montanyola, fill, àlies “Cua”,
segons li havia comunicat el primer en diverses ocasions abans de l’entrada dels
franquistes al poble.
Sobre la crema de l’església parroquial i del
patrimoni artístic que s’hi conservava, va manifestar que aquells dies de final
de juliol de 1936 per ordre de l’alcalde va entrar dins el temple i, en
companyia de Manuel Montseny Masó, va recollir diversos objectes de culte que va
dipositar després a l’ajuntament. Que, així mateix, també per ordre de
l’alcalde, es va presentà a casa de Teresa Noet per recollir un calze i una
custòdia, que també van ser dipositats a l’ajuntament.
5.- Els
interrogatoris de les dones solivellenques.
D’altra banda, el jutge instructor
militar, entre els dies 1 i 2 de febrer, continuà la seva tasca prenent
declaració a vuit dones, de les quals sis eren casades, una vídua i una altra
soltera. Aquestes dones eren:
Isabel Armengol i Rodríguez, mestra,
de 38 anys, casada.
Teresa Travé Llorens, de 43 anys,
casada.
Eloïsa Roselló Montanyola, de 42
anys, casada.
Caterina Sans Iglésies, de 40 anys,
casada.
Concepció Cartanyà Domingo, de 28
anys, soltera.
Maria March Masalias, de 30 anys,
casada.
Magdalena March Masalias, de 31
anys, casada.
Rosa Pinent March, de 33 anys, vídua.
Les tres primeres declararen el dia primer de
febrer, mentre que la resta ho feren el dia següent. El contingut de la
deposició de les interrogades es limita a manifestar que no havien pertangut a
cap partit polític ni sindicat, que no sabien res sobre els assassinats
perpetrats a la població ni sobre els que van saquejar l’església o van cremar
les imatges, i que elles només es preocupaven de les feines de les seves
respectives cases, i que tampoc havien parlat malament de la “causa nacional”.
En resum, les seves declaracions són radicalment exculpatòries de tota actuació
delictiva.
6.- La declaració
d’Isabel Armengol
Isabel Armengol fou la primera en ser interrogada
el dia 1 de febrer. Es presentà davant el jutge militar sense res a amagar de
les seves actuacions, motiu pel qual la seva declaració és la més llarga.
Primer, diu que com a mestra pertanyia a la Confederació de Treballadors de
l’Ensenyament, organització a la qual va estar adscrita durant el temps de les
seves etapes professionals, primer com a mestra a Sant Vicenç de Raspeix
(Alacant) entre 1934 i 1937, any aquest darrer en què va passar a exercir a
Reus, on hi estigué fins el 18 de febrer de 1938. En aquesta darrera data va ser
traslladada a l’escola situada al monestir de Poblet, on a causa de la manca
d’alumnes fou destinada al seu poble Solivella, on va exercir fins a l’acabament
de la guerra. Va afegir que quan feia de mestre a Reus es va afiliar a la CNT i
que fou directora del grup escolar per elecció dels seus companys. Que va
presidir un míting de Líster quan aquest militar es trobava al poble, a petició
de les autoritats municipals, i que precisament a la presidència de l’acte s’hi
trobaven, a més del militar i l’alcalde, els altres mestres de la població. Que
finalment, sempre havia acatat les ordres de les autoritats, fossin rojos o
nacionals.
El dia 4 de febrer següent el jutge prengué declaració de sis homes més
de dreta sobre les persones de Solivella detingudes i concretament sobre les
vuit dones. L’única acusació que varen esgrimir contra aquestes dones fou la de
“tenir mal concepte”, o quant a l’esmentada Isabel que havia presidit un míting
de Líster.
Malgrat que el 17 de febrer
de 1939, el cap de la Falange local, Carles Creus, trameté un escrit al jutge
Militar acusant-la d’haver fet propaganda roja al costat de Líster i cridant
“Visca Líster”, ja uns dies abans s’havia iniciat una campanya de sol·licitud
del sobresehïment de la causa i l’alliberament immediat de l’empresonada.
7.- Apunt biogràfic i
professional d’Isabel Armengol.
Aquesta dona havia nascut a Solivella el dia 27 de març de març de 1900,
a les sis de la tarda, segon ho declarava el dia següent el seu pare Antoni
Armengol Tous davant el jutge municipal Antoni Sanahuja Travé.
Declarava també que Isabel era filla de la seva esposa Margarita Rodríguez i
Sala, natural de Blancafort i que els seus avis eren, per línia paterna, Josep
Armengol i Maria Tous, naturals de Solivella, i per línia materna, Antoni
Rodríguez i Isabel Sala, difunts i naturals de Blancafort. A més del pare de la
nena, assistiren com a testimonis Josep Copons i Simó Masalias, ambdós casats i
veïns de Solivella. En donava fe el secretari de la corporació Josep Vilella.
El mateix assentament
enregistra la data de la defunció de l’esmentada Isabel. Signada pel jutge de
pau Antoni Casamitjana s’hi enregistra: Falleció en Santa Cruz de Tenerife el
27 de marzo de 1980. Libro 160, pàg. 87”.
La documentació del Tribunal Militar ofereix notícies sobre aspectes
personals d’Isabel. A l’aval signat a Solivella el 14 de maig de 1939 i
sotasignat per vint-i-sis dones i quatre homes solivellencs enregistra el nom
del marit, Manuel Silveira Rodríguez. D’aquest s’especifica que era músic
militar de primera classe, pertanyent al regiment de Milà 32, que havia fet tota
guerra al bàndol franquista, i que pel comportament del seu regiment en la
defensa d’Oviedo,
havia merescut col·lectivament la Laureada de San Fernando. Un altre
aval, signat
a Solivella el 3 de febrer de 1939, pels veïns de la població Antoni Ballart i
Tomàs Armengol, informa que a la defensa d’Oviedo el seu marit va estar a les
ordres del general Aranda i que a Solivella Isabel va haver de treballar per
mantenir-se ella i un fill petit de quatre anys.
Una relació de veïns del lloc confeccionada per
mossèn Josep Vallhonrat, datada el mes d’agost de 1932, situa Isabel com a
resident al raval de Blancafort, al número 5.
Així mateix especifica que el seu estat civil era de soltera.
Maridà l’esmentat Manuel Silveira Rodríguez el dia
23 de desembre de 1932 a l’església de la Concepció de Santa Cruz de Tenerife.
D’aquest matrimoni nasqué l’únic fill, Manuel, el 24 de setembre de 1933,
actualment resident a la mateixa població.
De la vida professional d’Isabel Armengol en resta
poca informació en els arxius catalans o almenys nosaltres no n’hem aconseguit
trobar-ne gaire. A la sèrie procedent de la Delegació d’Ensenyament de Tarragona
només s’hi conserven dos documents de la mestra, l’un, sense data, és la
sol·licitud d’un interinatge en una escola de la circumscripció de Tarragona,
atès que ha aprovat les oposicions amb el número 945. Fa constar que és filla de
Solivella i que té 24 anys d’edat.
Al costat esquerre de la instància hi consta, de mà diferent, i escrit en llapis
“Constanti. 7-I-25”. Suposem que indica el dia que fou nomenada mestra
interina d’aquest lloc. D’altra banda, tot i que el document no porta data, el
fet que la redactora de la instància faci constar la seva edat, és a dir, 24
anys, ens fa suposar que fou redactat entre el 24 de març de 1924 i el 7 de
gener de 1925, en què probablement obtingué la plaça sol·licitada.
El setembre d’aquest mateix any de 1925, però,
s’interessa pels seus serveis l’ajuntament de Solivella. Per aquests anys
l’ajuntament estava fent gestions per a la construcció d’unes noves escoles que
poguessin albergar els cent vint nens i i cent trenta dues nenes que hi havia a
la població que aleshores s’elevava a 1.664 habitants.
Els muníceps van considerar que era necessari contractar una mestra atès que més
de seixanta nens no podien assistir a les escoles nacionals, de manera que a la
sessió del 19 de setembre de 1925 el ple va acordar “nombrar a la maestra
Dña. Isabel Armengol Rodríguez para que como maestra regente y se encargue de
ensenyar a todos los alumnos de ambos sexos que no puedan entrar en las escuelas
nacionales de este pueblo, costeando dicha enseñanza este municipio, y señalando
de sueldo a dicha senyora maestra mientras ejerza dicho cargo el sueldo de
ciento cincuenta pesetas mensuales”.
Per la declaració jurada que signà el 30 de gener
de 1939 a Tarragona, com a funcionària del Ministeri d’Educació Nacional, se sap
que va ingressar a l’administració de l’estat el 18 de gener de 1926, que
percebia un salari de 4.000 pessetes abans del 18 de juliol i que en aquell
moment la seva nòmina s’eleva a 5.000 pessetes, degut a l’ascens a l’escalafó.
Desconeixem el temps que exercí de mestra a
Constantí.
En tot cas, però, tenim constància d’un altre destí pel segon document que fa
referència a Isabel i que es conserva a la Delegació d’Ensenyament de Tarragona.
Es tracta d’una mena de certificació signada a Reus el 4 de maig de 1937 per la
pròpia Isabel que recull la Diligència de l’ajuntament de Floreal de Raspeig
(Sant Vicenç de Raspeig), signada l’11 de febrer de 1937 pel secretari del
Consell Local de Primer Ensenyament, Francisco Sánchez, amb el vist-i-plau de
l’alcalde, en què en aquell dia l’esmentada senyora cessava en el càrrec de
mestra propietària de l’escola número 2 de la localitat per haver estat nomenada
amb caràcter provisional per al Grup escolar número 4 de Reus. A la seva
declaració davant el jutge instructor de Montblanc, del dia primer de febrer de
1939, la mestra fou molt més precisa car manifestà que a la població valenciana
hi exercí des del dia 16 de setembre de 1934 fins el 12 de febrer de 1937, data
en què va a passar a exercir en una escola de la Generalitat a Reus.
Aquí també tres col·legues seus – Domiciano Peña Iturriaga, Benito Moya Bonaci
i Teresa Mallofré- signaren un aval el dia 19 d’abril de 1939, en què entre
d’altres aspectes, confirmaven que havia estat mestra a la capital del Baix
Camp.
A Reus, precisament, es va afiliar a la CNT “más que voluntaria obligadamente”.
Que fou directora del grup escolar –que tenia vint seccions- per elecció dels
seus companys.
De Reus, el 18 de febrer de 1938, va ser
traslladada a l’escola situada al monestir de Poblet, on a causa de la manca
d’alumnes fou traslladada al seu poble Solivella, on va exercir fins a
l’acabament de la guerra.
Va afegir la mestra que, no podent exercir el seu càrrec a Poblet, la
Generalitat va crear una escola a Solivella a petició de l’alcalde perquè
argumentava l’autoritat local que ella “tenia
necesidad de trabajar para poder permanecer en el pueblo”.
Amb anterioritat a aquestes destinacions, però,
Isabel va exercir de mestra a Santa Cruz de Tenerife, segons es desprèn del
certificat que Susana Villavicencio y Pérez, inspectora de Primer Ensenyament de
la província de Santa Cruz de Tenerife, signà com a aval el dia 4 d’abril de
1939.
En aquest escrit hi feia constar que l’esmentada senyora havia exercit de mestra
a Santa Cruz de Tenerife des del 18 de gener de 1926 fins el 16 de setembre de
1934, i que havia destacat per la seva responsabilitat en l’atenció als
escolars que se li havien encomanat així com també per la seva religiositat, no
contant-li d’altra banda que tingués cap ideal “esquerrà”. La mateixa
funcionària fa constar que Isabel havia exercit de directora de les colònies
escolars de vacances que funcionaren a la ciutat d’Icod.
Que la tasca docent de la Isabel
degué ser especialment eficaç ho palesa el reconeixement que obtingué per part
de les autoritats del Ministeri, que li concediren la Medalla de la Mutualitat,
tal com informava el diari ABC, en la seva edició del matí, del dia 31 de juliol
de 1930. A l’apartat d’”Informaciones y Noticias de Enseñanza” recollia la
notícia que la Mutualitat havia concedit sis medalles de bronze, una de les
quals a la mestra Isabel Armengol.
El bon record que Isabel deuria
tenir de Santa Cruz de Tenerife deuria ser un dels motius que la feren decidir a
tornar a les Canàries quan fou inhabilitada per a l’exercici de la seva
professió el 1939. Potser, d’altra banda, fou la destinació del seu marit
–músic militar- a aquest lloc, la que motivà el trasllat a aquesta població
insular.
8.- El començament del
procés contra Isabel Armengol
Ja, uns dies abans, el 29 de gener, l’alcalde
Gregori Travé, havia signat una relació de les vuit detingudes que deia
específicament: “Isabel Armengol Rodríguez, maestra nacional. Teniendo cargos
importantes en una escuela de Reus en la dominación roja y ha tomado parte en
mítines presididos por Líster”.
Els delictes enregistrats en aquest escrit contra les esmentades dones no tenien
cap objectivitat com ho palesa que a Teresa Travé se l’acusés de “ser madre
de uno de los que ha cometido más asesinatos y que habla muy mal en contra de la
causa y provocaba a las personas de derecha”.
De l’Elisa Roselló i Magdalena i Maria March se’n deia que parlaven malament de
la “causa nacional” i que fruïen quan es cometien els assassinats o es feien
malifetes contra les persones de dretes.
A Caterina Sans se l’acusava d’haver vestit molt elegant el dia dels assassinats
i que s’havia passejat davant els cadàvers dels morts, que parlava malament del
Moviment Nacional, i sobretot perquè “es la mujer del que se encontraba
alcalde el día de los hechos”.
L’informe de la Falange Local, presidida per Carles Creus, de 2 de
febrer de 1939, era també tan innocu com el de l’ajuntament: De Teresa Travé
només deia que “era madre de un asesino durante la dominación roja; se les
dio la consergeria del sindicato”; de Eloïsa Roselló, que “mostró siempre
gran simpatía hacia los rojos”; de Caterina Sans diu que era “esposa del
que era alcalde cuando el movimiento y una de las que con más entusiasmo
defendía la causa roja y atacaba a los nacionales”.
En aquest informe, però, no hi constava la referència a Isabel Armengol, sinó
que simplement s’hi recollien les altres set implicades. L’informe relatiu a la
mestra el signava uns dies més tard, el 17 del mateix mes, l’esmentat cap de la
FET i de les JONS Carles Creus. Feia constar que la Isabel, “maestra de
Solivella, durante los últimos meses de mando rojo, la que durante el mismo
presidió un acto de propaganda roja al lado de Liste (sic), gritando
“Viba” (sic) Líster”.
9.- A la recerca
dels avals per part dels familiars. La resposta especialment positiva de
diverses dones solivellenques en favor de la mestra.
Els avals per
part de gent de dreta possibilitaven el sobreseïment de la causa o, en tot cas,
si aquesta continuava, la reducció de la pena a la qual era condemnat
l’encausat. Els parents d’Isabel iniciaren les gestions per tal d’obtenir el
màxim d’avals de les noves autoritats i altres persones de dreta dels llocs on
havia exercit la mestra.
L’ajuntament franquista de Blancafort, presidit
per l’alcalde Josep Masalles Bergadà, signava un escrit el dia 8 de febrer on
feia constar que la mare de l’encausada era filla d’aquesta població, “de buena
familia”, y que Isabel fins a “la dominación roja era católica, habiendo
asistido en algunos actos religiosos en ésta”.
A Solivella, el dia 8 de febrer, dos solivellencs, Antoni Ballart Manyé i Tomàs
Armengol Montseny, signaven un escrit adreçat al jutge afirmant que l’esmentada
Isabel “ha sido siempre católica y adicta al glorioso Movimiento Nacional”
i justificaven l’assistència en el famós míting al costat de Líster perquè en
aquella ocasió s’inaugurava un menjador infantil al qual acte fou obligada a
assistir per part de l’alcalde i un oficial de l’estat major roig.
El mateix dia 8 de febrer, l’alcalde de Constantí
Tomàs Gavalda, certificava que quan Isabel havia exercit de mestra al seu poble
“observó buena conducta, era católica”.
En iguals termes es pronunciava el propietari de l’alcoholera de Montblanc,
Llorenç Bellmunt Robert, –coneixedor de la família de la mestra-, en una nota
signada a aquesta vila el dia 9 de febrer de l’esmentat any.
Fins i tot l’Eduard Toda, des de Poblet, certificà
el dia 7 de febrer que l’Isabel havia estat nomenada mestra de l’escola que hi
havia a l’exterior del monestir. Que la dona s’hi havia personat per exercir el
càrrec, no podent, però, actuar massa temps degut a les dificultats que li
presentaren els de la col·lectivitat agrícola, essent la dona aliena a les seves
idees.
La instrucció judicial seguia el seu curs, de manera que el jutge el dia
21 de febrer signava el resum de les acusacions contra les dones, -els càrrecs
contra l’Isabel eren “SER MAESTRA DE Solivella, nombrada por el gobierno rojo,
tomó parte en la presidencia de un míting en compañía de Líster y excitar los
ánimos con sus palabras”- i en decretava el seu processament.
L’aplegament d’avals per
part de la família i concretament per la seva germana Teresa no s’havia aturat.
El 4 d’abril en signava un la inspectora-cap de primer ensenyament de la
província de Santa Cruz de Tenerife en què afirmava que “no realizó nunca
actos de caracter izquierdista ni que fuera simpatizante de tales ideales. Antes
bien, demostró un acendrado estíritu de religiosidad que con insistentes
prácticas supo transmitir a sus discípulos”. El 19 d’abril, diversos mestres
de Reus que havien treballat amb l’Isabel certificaven que no li havien sentit
parlar mai malament del Moviment Nacional, i que quan llegia la premsa i es
cerciorava dels avenços de l’exèrcit nacional mostrava la seva satisfacció. El 3
de maig, l’alcalde de Vimbodí certificava que aquest dia se li havien presentat
dues persones residents a Poblet manifestant que durant el període
anarco-marxista, arran de la creació d’una escola a Poblet, es va presentà a
prendre possessió del càrrec de mestra la dita Isabel, sense que ho pogués
realitzar per l’oposició dels dirigents de la col·lectivitat. Per ser
considerada una persona de dreta li van impedir la presa de possessió i li van
negar tota mena d’ajuda de manera que va haver de marxar-se al seu poble.
Als avals de fora vila s’hi
afegiren els de dins de la població. El 14 de maig es datava a Solivella un
certificat signat per 31 dones –de les quals set els havien mort o el marit o el
germà- en descàrrec de la processada, al·legant que era “persona de orden,
tanto en lo moral como católicamente”. Que, si bé era cert que havia
presidit un acte de Líster a Solivella, també ho havien fet els altres mestres,
perquè els obligaren a tots. Que en relació als seus familiars tots eren
catòlics i que el seu marit, músic, Manuel Silveira Rodríguez, prestava des
d’abans de la guerra els seus serveis a l’exèrcit, en aquells moments
“franquista”.
Les dones de dreta, “personas
de solvencia moral y absolutamente adictas al Glorioso Movimiento Nacional”,
tal com certificava el delegat d’informació i investigació local, Antoni
Masagué, eren les següents:
1.- Carme Casamitjana
2.- Maria Calvet
3.- Margarita Armengol
4.- Maria Civit
5.- Carme Domingo
6.- Maria Espanyol
7.- Maria Montseny
8.- Teresa Ballart
9.- Encarnació Iglésies
10. Rosa Espanyol
11.- Antònia Ballart
12.- Maria Ballart
13.- Rosa Travé
14.- Teresina Torrelles, (especifica
que els seu marit fou afusellat pels “rojos”).
15.- Maria Pallás (especifica que
marit i pare foren afusellats pels “rojos”).
16.- Rosa Masalies, Vda. de Sans
(especifica que el seu marit fou afusellat pels “rojos”).
17.- Rosa Espanyol (especifica que
el seu germà fou afusellat pels “rojos”).
18.- Marcelina Pérez (especifica que
el seu marit fou afusellat pels “rojos”).
19.- Caterina Iglésies ( especifica
que el seu pare fou afusellat pels “rojos”).
20.- Eugènia Capdevila (especifica
que el seu germà fou afusellat pels “rojos”).
21.- Carme Civit.
22.- Rosa Torrelles.
23.- Antònia Ribas.
24.- Concepción Ballart.
25.- Carme Ballart.
26.- Antònia Torres.
A aquests noms de dones s’hi
ha d’afegir altres d’homes que també signaren l’informe. Eren:
1.- Maties Ribes
2.- Magí Montseny
3.- Antoni Ballart i
4.- Antoni Iglésies.
Per la seva banda la màquina
repressiva continuava el seu curs. Al Jutjat Militar número 7, instal·lat a
Montblanc, li arribava el preceptiu informe de la guardia civil de l’Espluga de
Francolí sobre la processada. Com en les altres instàncies els delictes de que
l’acusaven eren “presidió un acto rojo al lado de Líster y al terminar el
mismo dio un viva a dicho cabecilla marxista”.
L’obtenció dels corresponents d’avals fou una tasca important que
dugueren a terme els familiars de les víctimes –esposes i germans,
principalment- que tenien vincles de parentiu amb gent de dreta. No sempre els
avals evitaren la sentència capital, però foren especialment beneficiosos en
rebaixar-les. Un cas destacat en obtenir avals per a la seva germana Caterina el
representa Josep Sans Iglésies. Aquest havia evitat la mort el 12 de febrer de
1937, quan els del comitè assassinaren sis persones a Sarral, essent un dels dos
supervivents, juntament amb Ramon Bergadà. Josep sans fugí tot seguit del poble
refugiant-se, primer a Barcelona, i, després, a Nules (Castelló), on romangué
fins a l’acabament de la guerra.
Si bé, doncs, la seva germana, el 20 de maig de 1939 rebia els avals –que “cumplía
con sus deberes religiosos, cuidando de que sus hijos fuesen instruídos
conformes a la doctrina cristiana”- de dos convilatans,
el mes de juny el seu germà Josep signava un altre document d’aval, en què feia
valdre els seus “antecedents d’assassinat pels del comitè”.
Axí mateix, altres dos certificaven que la dita
dona “había practicado todos sus actos conformes a la religión católica”
i que els membres de la família eren “católicos prácticos”.
Tanmateix
per palesar la vinculació de la dona amb les dretes certificaven que un nebot
seu, Fabià Sans Montseny, havia estat assassinat el 24 de juliol de 1936, i que
el seu germà –l’esmentat Josep Sans-, després de salvar-se de la mort, davant el
piquet d’execució, havia hagut de fugir de la població; que a més, un germà
polític seu havia estat assassinat, i que un altre cunyat havia estat multat i
empresonat pel comitè roig solivellenc.
D’altra banda, però, el 13 de juny de 1939, el jutge continuava la
corresponent causa, en la qual hi era inclosa Isabel Armengol i les altres
restants. Abans el dia primer de maig havia escrit a l’alcalde de Solivella
sol·licitant una relació de persones que podien declarar en el sumaríssim número
265 “como conocedores de la actuación de los encartados”.
Els proposats per l’alcalde, òbviament tots afectats pels “fets de Solivella”,
sigui personalment, sigui en els seus familiars més directes, eren:
Antoni Montseny Castro
Francesc Iglésies Casamitjana
Josep Sans Iglésies
Tomàs Tarragó Espanyol
Ramon Bergadà Montanyola
Magí Palau Bergadà
Antoni Sans Iglésies
Maria Solé Travé
Joana Domingo Palau
Maties Ribas Iglésies
Maria
Casamitjana Maria Sanahuja, (a) Liro
Josep Pijoan
Ballart Joan Domingo Casamitjana
Josep Travé Masalies
Antoni Armengol Andreu
De les vuit detingudes a Solivella el 29 de gener, abans del judici
havia estat exclosa del grup Maria March Masalias degut al seu avançat estat de
gestació, i ingressava a l’hospital, tal com ho sol·licitava el metge de la
presó de dones de Tarragona el 29 de maig de 1939
i com donava l’enterat el jutge instructor a Montblanc el dia 1 de juny de 1939.
En general els declarants
manifestaven simplement que eren persones “de extremadas ideas de izquierda y
que contribuyeron a exacerbar la ya violenta de los hombres y a cometer actos
vandálicos y atropellos contra la gente de derecha”. I també “colaboradoras de
los hechos vandálicos de Solivella como mujeres ni empuñaron las armas pero
tenían otras de tanta efectividad o más que las materiales, puesto que en su
conducta presidió siempre una malicia refinada en contra de los elementos de
orden”
Amb data del 30 de maig el caporal de la guàrdia civil de l’Espluga de
Francolí va enviar al jutge militar per a cada encartat un escrit de denúncia
que seguia fonamentalment les denúncies de l’ajuntament. De la mestra certificà
que: “la vecina de Solivella Isabel Armengol Rodríguez, de 38 años de edad,
, casada, de profesión maestra, presidió un acto rojo al lado de Líster y al
terminar el mismo dio un “viva” a dicho cabecilla marxista”.
Després que el 16 de juny el jutge instructor elaborés l’auto resum de
totes les acusacions imputades als implicats,
i que el 5 de juliol nomenessin advocat l’alferes Eduardo Medina Virgili,
tingué lloc el dia següent, 6 de juliol, a Tarragona, el judici contra els
encartats.
No deixa, però, de ser curiós que de les nou persones que el 13 de juny
de 1939 van declarar a Montblanc davant el jutge instructor,
cap d’elles exposà res de la Isabel, i res tampoc féu constar l’esmentat militar
a la seva instrucció sobre aquesta dona, signada a Montblanc el dia 16 dels
mateixos mes i any.
El procediment seguí a la plaça de Tarragona: el dia 5 de juliol els
encausats solivellencs nomenaven advocat defensor Eduardo Medina Virgili,
alferes del Cos Jurídic Militar.
10.- La sentència
El Consell de Guerra se celebrà a Tarragona el dia 6 de juliol de 1939,
dictant-se la sentència el mateix dia.
A banda de les cinc penes de mort i d’altres de grau inferior, la
sentència del tribunal militar va absoldre definitivament Maria March Masalias,
Teresa Travé Llorens, Elisa Roselló Montañola, Catarina Sans Iglesies,
Concepció Cartañà Domingo, Magdalena March Masalias i Rosa Pinen March, tot i
que manava que els hi fos imposada “una sanción gubernativa de privación de
libertad por el tiempo que se estima oportuno”.
Quant a Maria March Masalías, degut al seu avançat estat de gestació, la
sentència fallava que fos posada immediatament en llibertat.
Quant a l’Isabel la sentència l’imposava la pena de vuit anys
d’inhabilitació especial per al càrrec públic que exercia i al mateix temps
declarava que havia de ser posada en llibertat.
L’auditor de guerra aprovava el 26 de juliol la sentencia dictada pel
jutjat de Tarragona acordant que les cinc penes de mort fossin comunicades a
l’Assessoria jurídica de Franco perquè hi posés l’”enterado” o en dictés la
resolució de commutació de pena.
Quant a Maria March Masalías i Isabel Armengol Rodríguez manava que segons la
sentència, fossin posades en llibertat, mentre que les sis dones restants
ordenava que es mantinguessin a la presó durant tres mesos a comptar de la data
de la sentència.
El dia 17 d’agost l’auditor de guerra de Tarragona manava al jutjat militar
número 8 que comuniqués oficialment les condemnes imposades als processats,
entre els quals s’hi comptaven l’Isabel i les set dones restants.
El dia següent el jutge complia l’anterior mandat.
I el mateix dia 18 d’agost eren posades en llibertat Isabel Armengol Rodríguez i
Maria March Masalias, mentre s’estipulava que les sis solivellenques restants
havien de ser alliberades el proper dia 23 d’octubre.
El 30 de setembre de 1939 per provisió del jutge Luís Solano es
decretava que el proper 23 d’octubre havien de ser posades en llibertat les sis
dones que estaven a la presó. Tot i l’acord judicial que preveia el seu
alliberament el 23 d’octubre, les detingudes abandonaren la presó de les
“oblates” el dia 30 de setembre, és a dir quinze dies abans del que assenyalava
la sentència.
D’altra banda, pel que fa als cinc solivellencs condemnats a la pena
capital, acomplerts els requisits legals, el jutge Luís Solano nomenava el dia
16 de novembre de 1939 secretari perquè fes les diligències per al compliment de
la sentència el soldat Francesc Batista Figuerola i sol·licitava al governador
militar de la plaça que fes complir l’esmentada sentència, tot comunicant al
jutjat el dia i hora en què s’havia de dur a efecte.
El jutge militar ordenava
que amb tres hores d’anticipació es fes saber als reus que es donaria
acompliment al fallo i que tenien dret a atorgar testament i a rebre els auxilis
espirituals. Que així mateix, prèvia identificació de les seves persones per
l’oficial de guarda de la presó, que fossin posats en capella. Després que hagin
estat morts hauran de lliurar el certificat de defunció elaborat pel metge que
assisteixi a l’execució al Registre Civil corresponent amb el corresponent ofici
i també còpia literal al Jutjat militar.
A les tres de la matinada del dia següent, 17 de novembre de 1939, el
jutge, el seu secretari i l’oficial de guarda de la presó, el solivellenc
Antoni Espinach Garcia, notificaven als cinc primers solivellencs condemnats a
mort, que el cap de l’Estat, el general Franco, havia donat l’”enterado” a la
sentència capital imposada pel consell de guerra permanent de la plaça. Així
mateix, es comunicava als reus per al seu coneixement que l’execució es duria a
terme a les sis de la matinada. Tot seguit l’oficial de la presó posà en capella
els sis reus.
Els solivellencs condemnats
a la pena capital eren:
Magí March Closa
Josep Sanahuja Montseny
Joan Sanahuja Clavé
Joan March Contijoch
Joan Jordana Iglésies
D’acord amb les disposicions judicials militars, a les 6,15 hores del
dia 17 de novembre de 1939, eren executats mitjançant afusellament per un piquet
de la “guardia civil” a la Muntanya de l’Oliva. Així ho comunicava el mateix
dia el governador militar al jutge militar.
Amb l’execució d’aquests cinc solivellencs s’iniciava la repressió franquista
amb els solivellencs d’esquerres considerats enemics del nou règim. Després
seguirien un centenar de processos més, en què la majoria foren condemnats a
diverses penes de presó i altres disset a la pena capital, de manera que la
xifra de morts en la repressió assoliria el nombre de vint-i-dues persones.
Epíleg
Isabel Armengol fou deixada en llibertat el 18
d’agost de 1939, fixant inicialment la residència a Solivella, a la Carretera,
nº. 21. Al cap de poc temps es reuní amb el seu marit anant a viure a Puerto de
la Luz, a Las Palmas de Gran Canaria. Aquí el dia 6 de maig de 1946,
sol·licitava l’extinció de la resta de la pena en base del Decret d’Indult del 9
d’octubre de 1945. Revisada la sentència, el fiscal el 8 de juny la trobava
inclosa en els supòsits del decret i l’auditor de guerra ho demanava en
conseqüència al capità general de la 4ª Regió Militar, el qual el 20 de juny de
1946, decretava per via d’indult extingida la pena.
La Isabel Armengol covà i mantingué de per vida un cert desencís vers
les autoritats locals franquistes de Solivella, que, al seu entendre, d’una
manera injusta la van denunciar i n’afavoriren el seu processament per part dels
militars només perquè havia estat a la presidència d’un míting de Líster al
poble, on havia exclamat “Visca Líster”. No sembla que aquest delicte tan
“greu” fos motiu del procés que va haver de patir la mestra. D’altra banda,
segons les seves paraules, no era una persona que participés en les actuacions
socials del poble sinó que més aviat n’estava apartada, sigui perquè li agradava
més la discreció de la seva vida familiar, sigui perquè havia de tenir cura
d’una persona malalta de la família.
Quina manera més diferent d’actuar per part d’altres ajuntaments on havia actuat
de mestra aquesta senyora, com ara el de Constantí, Blancafort i Vimbodí.
Només així s’entén que Isabel conservés al llarg de tota la seva vida
una actitud recelosa envers el poble del seu origen i que, segons m’ha explicat
un dels seus parents,
quan molts estius venia a la península de vacances, en lloc de posar a
Solivella, ho feia a un hotel de Vallfogona de Riucorb, on aprofitava per
prendre les aigües termals. A prop de Solivella, però, una mica lluny d’aquella
societat que tot i que li havia mostrat el seu afecte i consideració signant els
corresponents avals, tal com hem vist, estava administrada i governada pels
descendents dels que l’havien denunciat injustament i li havien provocat un tall
important en l’exercici de la seva professió d’ensenyant. Si bé és cert que la
condemna d’inhabilitació de vuit anys i mig s’havia reduït, per diversos indults
que havien afectat a la mestra, li degué ser molt difícil oblidar que per culpa
dels seus convilatans es veié privada durant uns anys de l’exercici del
magisteri, professió a la qual havia dedicat molts esforços i que a les
poblacions on l’havia exercit havia deixat molt bons records per la seva
dedicació, entusiasme i professionalitat.
Josep Maria Sans i Travé
Acadèmic i director de l'ANC
APÈNDIX DOCUMENTAL
1939, gener, 17
Informe elaborat per la comissió
gestora que substituí l’ajuntament de Solivella, a petició de l’alferes
militar, que conté detalladament la narració dels fets esdevinguts a la població
durant el període revolucionari, amb indicació de les persones assassinades de
dreta i els noms dels responsables d’esquerra que els havien perpetrat o hi
havien col·laborat.
INFORME QUE PRESENTA EL
AYUNTAMIENTO DE SOLIVELLA SOBRE LOS SUCESOS OCURRIDOS EN DICHO PUEBLO DURANTE EL
PERÍODO DE DOMINACIÓN ROJA
ASESINATOS.- Se perpetraron
los asesinatos de los vecinos de este pueblo Pedro Ballart, Juan Ballart Domingo
y José Moix Anglés el dia 23 de julio de 1936.- Los de Jesús Tarragó Castro,
Jaime Sanromá, párroco de Solivella, Fabián Sans Montseny, José Tous Iglesias,
Ramon Copons Messaguer, Jaime Sans Viñas, Rafael Montanyola Noet, Alfonso
Iglesias Creus, José Pallás, José Montseny Messeguer, José Iglesias Prous,
Matías Sanahuja Capdevila, Gregorio Travé Iglesias, José Travé Palau, Bautista
Masalías Cardona, Jaime García Tous y Armengol Capdevila Querol el 24 de julio
de 1936 y el de Magín Palau Torres que lo fue a últimos de febrero de 1937.
Todas estas personas
fueron detenidas y asesinadas en este pueblo.
El 31 de agosto de
1936 fueron detenidos José Palau Solé y José Salvadó Sans los cuales fueron
asesinados el mismo día en el término municipal de Alcover.
El 12 de febrero de 1937 fueron también
detenidos Francisco Sans Iglesias, Jaime Iglesias Tous, José Gasol Montseny,
Tomás Español Saperas, José Ballart Iglesias
y José Anglés
Palau, todos ellos también vecinos de Solivella los cuales fueron asesinados el
mismo día en el término municipal de Sarreal.
También fue
asesinado en el cementerio de Solivella el párroco de Conesa D. Tomás Capdevila
Miquel que fue detenido en el pueblo de Forés donde se hallaba escondido.
El 28 de agosto de
1936 fueron asesinados en el barco-cárcel del puerto de Tarragona los vecinos
del pueblo de Solivella Juan Foraster Llorens, Antonio Domingo Meseguer, José
Tarragó Castro, Modesto Fonoll Travé, Antonio Masalías y José Iglesias
Casamitjana, en cuyos asesinatos formaron parte Antonio Montañola Masó, Alfonso
Mestres Torrellas, Antonio García Juanpere, Salvador Mola, Francisco Montañola
Anglés, Tomás Cartañá Peiraló, los cuales se trasladaron a Tarragona desde este
pueblo para tomar parte en la comisión de los mismos.
Se conocen como
autores de los asesinatos de Pedro Ballart y Juan Ballart Domingo entre otros a
los siguientes: Francisco Montanyola Anglés, Jaime Capdevila Noet y José
Sanahuja Montseny.
Como autores del
asesinato de José Moix Anglés se conoce a Antonio García Juanpere (Tiroldo),
Eusebio Cortés Jorba (Cortés hereu), Salvador Mola (Fugué) y Juan Español
Pijoan (Paijá).
Puede afirmarse que
todos ellos tomaron parte en la mayoría de los demás asesinatos.
Intervinieron
también en todos o en algunos de los asesinatos señalados en este informe los
siguientes vecinos de Solivella: José Sanahuja (Gana), Francisco Anglés
Montañola (Metget), Antonio Español Ballart (Roset), José Sanahuja Montañola (Mateuás),
Antonio Capdevila Masalías (Caldeo), Antonio Castro Español (Antón del Pern),
Magí Ballart Armengol (Chuflero), José Montseny Espinach ( Finquet), Magí
Decel Andreu (Magí Pallallarga), José Iglesias Reñé (Malé), José Iglesias
Torres (Hijo del Chapal), Jaime Iglesias Torres (hijo del Chapal), Antonio
Mestres Torrellas (Tramega), Juan Sanahuja Clavé (Joanet Silo), Jaime de
Paula Montseny (Jaume del Merdé), Tomás Cartañá Domingo (Ganso), Antonio
Montañola Ribera (Vell Cua), -éste tomó parte en el asesinato de D. Jaime
Sanromà, cura párroco-, Ciriaco Reñé Travé (hijo Matías Reñé), Andrés Pinent
March (Andreu Vidrier), -éste tomó parte en el asesinato del Sr. Cura párroco D.
Jaime Sanromá-, José Capdevila Noet (Josepet Triquelis), Jaime de Paula Sanahuja
(hijo de Mardé), Federico Travé Español (Cachet), Gregorio Travé Español (hijo
del Cachet), Romeo Ballart Corbella (Romeo Chena) –este individuo era el chófer
que conducía el coche en el que llevaban a los detenidos para asesinarlos.
Simeón Juanpere Iglesias (Simón) –tomó parte en el asesinato del Sr. Cura
párroco D. Jaime Sanromá-, Juan Ballart Español (hijo del Tonet Cantaré), Manuel
Montseny Masó (hijo Ton Buy), José Castro Español (Povill Malenus) y Elios
Anglés Batlle (hijo del Metget).
Intervinieron en
dichos asesinatos como inductores de los mismos Antonio Llauradó Monteñola al
que puede considerarse como jefe del movimiento revolucionario desempeñando el
cargo de delegado Gubernativo; Jaume Mañé Sans (Chulo), José Salvadó Masalias
(Pep de la Catarina), Antonio Español Armengol (Tonet del Mas), Ramon Saperas
Saperas , Pedro Iglesias Torres (Peret de la Carmeta), José Copons Rañé (Chacó),
Magín March Closa (Perico), Ernesto Martínez Rodríguez, farmacéutico del pueblo
y uno de los más peligrosos del pueblo, Antonio Montseny Peiraló (Cardano),
Gregorio Mestres (Tramega), Matías Reñé Pinent, Juan Jordana Iglesias (Guixé),
José Masalías (Nelo), Antonio Cartañá Peiraló (Ganso), Antonio Español Jové (Jep
de la Plaça), Ramon Pijoan Montseny (Tupinet).
Practicaron
detenciones además de los individuos citados en los párrafos anteriores los
siguientes: Magín Montseny Andavert (Finquet Angeleta), José Anglés Reñé (Pep de
l’Aleix), José Tous Masseguer (Pesquetera), Jesús Andavert Sendrós (hijo del
Andavert), Gregorio Masalías Torres (hijo del Nelo).
Como personas que no tomaron una parte
directa en los asesinatos perpetrados pero que tomaron parte en otros hechos
tales como excitación de ánimos, hacer guardias continuamente durante tres o
cuatro meses, armados siempre, pueden señalarse los siguientes: Juan Iglesias
Gil, Antonio Anglés Reñé (hereu Sampere), Francisco Messeguer Iborra (Cremat),
Juan March Contijoch, Jaime Salla (forner Cametes), José Iglesias Palau, Jaime
Mestres Torrellas ( hijo Tramega), Antonio Cartañá Domingo (Ganso), José Reñé
Travé, Nicolás Español Capdevila (hijo del Parlet), José Armengol Salvadó (Sec
Tonacho), Miquel Capdevila Noet (Miquel Triqueles), Ramon Montañola Costa (Barberá),
Magín Juanpere Iglesias (hijo del Simón), Estanislao Contijoch Sardá (hijo del
Margarido), Ramon Contijoch Sardá (hijo del Ton Margarido), José Ballart
Montseny (Cantaré), Juan Masalías Sanahuja (Joan Viu), José Montañola Costa (Barberá),
Miguel Juanpere (Simón) y Progreso Anglés Batlle (hijo del Matget) y Tomás March
Closa.
SAQUEO DE LA IGLESIA Y
DESTRUCCIÓN DE IMÁGENES.- A últimos de julio de 1936 por orden del comité varios
individuos de izquierda avisaron a las casas de derechas que disponían de carro
para que con éste se presentaran en la plaza de la iglesia inmediatamente,
amenazándolos con la pistola para que lo hicieran. Ante el temor de que les
pasara algo en las primeras horas de la tarde se presentaron en dicha plaza
algunos vecinos de derechas con sus carros respectivos, encontrándose con grupos
armados los cuales se dedicaron a sacar las imágenes y demás objetos del culto
los cuales los echaron en los carros obligando a los dueños de éstos a llevarlos
a las afueras del pueblo donde más tarde fueron destrozados por medio del
fuego.
Entre los que
tomaron parte más activa en este hecho fueron Gregorio Travé Español (Cachet),
José Armengol Salvador (Sec del Tonacho), Antonio Español Jové (Jep de la
Plaça), y Ambrosio Capdevila Noet (Ambrós Triqueles), el cual haciendo mofa se
hallaba con bonete y vestido con ropa de sacerdote.
Algunos objetos que
consideraban de valor fueron depositados en el Ayuntamiento trasladándolos más
tarde a otro pueblo sin que se sepa dónde.
En algunas casas
particulares se hicieron registros para buscar imágenes y objetos religiosos los
cuales destrozaban.
Entre los que hacían
estos registros pueden señalarse Antonio Montañola Ribera, Antonio Español Masó,
Juan Español Sanahuja, Juan Español Pijoan, Antonio Mestres Torrellas, Tomás
Cartañá Domingo, Elios Anglés Batlle.
COMITÈS Y AYUNTAMIENTOS.- Se
constituyó el comitè rojo el 26 o 27 de julio de 1936 siendo presidente Antonio
Llauradó Montañola y vocales Jaime Sans Mañé (Chulo), Francisco Anglés
Montañola (Metget), Francisco Montañola Anglés (Botina), José Sanahuja
Casamitjana (Gana), José Monseny Espinach, Alfonso Mestre Torrellas (Tramega),
Antonio Español Ballart (Roset), José Salvador Masalías (Catarina del Viu) y
José Sanahuja Montañola (Matauás).
Al iniciarse el
Glorioso Movimiento Nacional el 18 de julio de 1936 el Ayuntamiento del pueblo
de Solivella estaba constituido en la forma siguiente: alcalde, Antonio Armengol
Español; concejales, Jaime Sans Mañé, José Sanahuja Montañola, José Salvador
Masalías, José Sans Palau, Ramon Saperas Saperas y Francisco Sans García.
Este ayuntamiento
continuó funcionando hasta el dia 23 de julio de 1936 en que fue sustituido por
el siguiente: alcalde, Francisco Anglés Montañola; concejales, Francisco
Montañola Anglés, Pedro Iglesias Torrents, Antonio Capdevila Masalías, Juan
Iglesias Gil, José Copons Reñé, Magín March Closa y Antonio Castro Español.
Este ayuntamiento
fue modificado alguna vez sustituyendo alguno de sus miembros siendo los
sustitutos Eusebio Cortés Jorba, Ernesto Martínez Rodrigo y Antonio Montseny.
Funcionó este
ayuntamiento hasta el día 22 de diciembre de 1937 en que (fue) sustituido por el
siguiente: alcalde, José Montseny Espinach, Antonio Capdevila Masalías, Magín
March Closa, Magín March Armengol, José Sanahuja Montañola, José Sanahuja
Casamitjana, José Salvador Masalías, Antonio Montseny Peiraló como concejales.
Fue sustituido el
alcalde el 31 de julio de 1938 por Antonio Capdevila Masalías, siendo
sustituidos también algunos de los concejales en diferentes hechos por Juan
March Contijoch, Antonio Masaguer Español y Magín Montseny Andavert.
Este ayuntamiento
con las modificaciones indicadas ha venido funcionando hasta la entrada de las
Tropas Nacionales en este pueblo. Los últimos ayuntamientos indicados, o sea
los que funcionaron desde el 23 de julio de 1936, estaban formados por
representantes de la U.G.T.-C.N.T. y Ezquerra.
INCAUTACIONES Y
COLECTIVIZACIONES.- A primeros de agosto de 1936 fueron incautados por el
comité varias fincas de personas de derechas entre ellas las de propiedad de los
asesinados, así como de los frutos de todas ellas.
Con algunas de estas
fincas, mejor dicho con todas ellas, formaron más tarde una colectividad.
Este comité exigió
también cantidades de dinero a la mayor parte de las personas de significación
derechista, oscilando estas cantidades de cinco a quince mil pesetas.
Aproximadamente a
últimos de octubre de 1936 y por orden del ayuntamiento la Sociedad de
Trabajadores se incautó del Sindicato de Vinyaters despojando a esta Sociedad
del edificio y de todos los bienes que poseía, incluso
maquinaria.
Además de las
personas que se han señalado como participantes en los hechos relacionados
podemos señalar otras que intervinieron también en estos (hechos) delictivos,
siendo éstas las siguientes: Antonio Montañola Masó, José Iglesias Gil (Antiroli),
José Castro Español (Malenus), Pedro Español Español (Pern), Jaime March Sans (Silo),
Lorenzo Cabestany Capdevila (Prió), los cuales tomaron parte en algunos de los
asesinatos; Antonio Travé Roselló (Casimiro) y José Travé Español (Pajaritos),
que tomaron parte en las detenciones de los asesinatos; Enrique Torres Iglesias
(Matauás) y Francisco Sans García (Cisquet Fusté), que con sus palabras
excitaban continuamente a cometer hechos delictivos; Rosendo Español Oliveras
(Monjo), el cual iba armado y hacía guardias continuamente, suponiendo que haya
tomado parte en algún hecho, y José March Sans (Silo), que hizo alguna denuncia,
y Salvador Domingo Palau (Folio), que fue una persona muy peligrosa por la
propaganda activa que hizo.
Entre las mujeres
que se distinguieron excitando los ánimos para que se cometieran asesinatos y
otros hechos molestando continuamente a personas honradas pueden señalarse
Isabel Armengol Rodríguez, maestra nacional, Teresa Travé Llorens (Matías Reñé),
Elisa Roselló Montañola (Casimiro), Rosa Pinent March (estanquera), Magdalena
March Masalías (Manuela), Maria March Masalías (Manuela), Trinidad Moix
Estibrill, Concepción Cartañá Domingo y Catalina Sans Iglesias.
Como persona que
acompañaba siempre a los individuos que intervenían en hechos delictivos podemos
señalar a Pablo Tomás Esquirol, persona de mala conducta y que denunció a
algunas personas, entre ellas a Juan Foraster.
Debemos hacer
constar que durante la actuación del comité puede decirse que éste absorbió las
funciones del entonces ayuntamiento, pudiendo decirse que este ayuntamiento no
funcionaba.
También debemos
hacer constar que los concejales que formaban parte del primer ayuntamiento
Francisco Sans García y José Sans Palau fueron siempre muy moderados
distinguiéndose únicamente como habladores en contra de nuestra Causa pero no
con hechos.
Solivella, 17 de Enero de
1939 – III Año Triunfal.
El Alcalde, Concejal, Gregorio Travé (signat),
José Iglesias Creus,
Concejal, Ramon Bergadá,
Concejal, Antonio
Anglés,
Concejal
|
