Un episodi més dels “fets de Solivella”: les execucions de Sarral del 12 de febrer de 1937

Josep Maria Sans i Travé

         En l’anhel de catarsi de la societat catalana en general, cada vegada hi ha més interès per conèixer  els esdeveniments que esglaonaren no només els camps de batalla de la passada guerra civil que tot i ser actuacions militars tingueren un accentuat interès polític, sinó també les vivències que es donaren a la reraguarda i més concretament com afectà els inicis del procés revolucionari que esclafà el sollevament militar en moltes poblacions del nostre país i com la societat catalana de l’època va viure els sofriments que comportà la guerra.

         No cal recalcar que els anys –el temps- són la sepultura de les vivències i que de molts esdeveniments del passat al final només en queda la història en el cas que en resti el record transmès de boca a oïda o enregistrat en una  font, sigui documental, gràfica, memorial o monumental.

         A la carretera de Sarral a Montblanc, a un quilòmetre i un centenar de metres de la primera població, en un revolt de suau pujada, es troba una creu -avui escapçada i sense els braços laterals- que commemora l'assassinat per  “las hordas rojas” de sis solivellencs, perpetrat la nit del 12 de febrer de 1937.[1]  A la banda baixa del monument hi han inscrits els noms i cognoms dels sis morts. S’hi recorda també altres dos homes que aconseguiren salvar-se. Quan hom observa l’edat dels inscrits, que hi és recollida, s’estremeix en llegir que  dels sis morts, la meitat, tres eren molt joves, un de 22 anys, un altre de 21 i el tercer de 18.

         Si fins fa pocs anys la memòria d’alguns d’aquests fets esdevinguts a les nostres contrades es basava gairebé exclusivament en les fonts orals, en els relats que passaven els pares als fills o bé als néts, amb l’obertura aquests darrers anys d’arxius directament relacionats amb la passada guerra civil i la repressió franquista,  hom disposa de noves fonts documentals que poden il·luminar notablement els esdeveniments i dissipar la foscor, probablement moltes vegades volguda per necessitat d’oblidar les maltempsades de la vida, que els ha envoltat.

         El cas dels “fets de Solivella” pot ser-ne paradigmàtic. El testimoni de la creu  -que, costejada per l’Ajuntament, es va inaugurar  el 13 de febrer de 1939, amb l’assistència dels pares, les vídues i fills, segons els casos, així com altres parents, dels assassinats i també els dos supervivents- enregistra  amb fredor – tot i el redactat ditiràmbic del primer franquisme que encapçala la relació dels “caiguts” - un esdeveniment dramàtic dels molts que es donen en revolucions i guerres civils.[2] La realitat, però, és molt més complexa que la simple anècdota de la mort de sis persones i s’ha d’emmarcar en l’escenari d’extrema  violència –que sovint comportà la destrucció física de l’adversari- que hagueren de sofrir moltes poblacions del nostre país després del sollevament militar, el seu esclafament a Catalunya i la consegüent victòria de la revolució.

         El teló d’aquest escenari macabre  s’havia obert els dies 23, 24 i 25 de juliol de  l’any anterior en què la confrontació entre dretes i esquerres, per simplificar-ho, donà el resultat de tres morts de les segones i dinou  de les primeres, als quals s’hi ha d’afegir una desena més fins a final d’any, realitzats aquests assassinats  principalment durant el temps en què actuà el comitè local de Milícies Antifeixistes (22 de juliol – 27 de setembre, de 1936).[3] Tot i la constitució de l’Ajuntament el 23 d’octubre de 1936, integrat per tres regidors d’ERC, tres de la CNT i dos de la UGT,[4]  i que el Comitè es dissolgué oficialment el 15 de novembre de 1936, de fet aquest subsistí com a òrgan polític que col·laborà estretament amb l’Ajuntament i en algunes ocasions fins i tot el suplantà.  El comitè local continuà fent les seves reunions i adoptà   les mesures repressives que els seus components creien en cada moment i disposà, així mateix, del personal necessari per fer executar els acords o resolucions que adoptà, al marge o amb l’aquiescència de les autoritats municipals. De fet, els dos organismes tenien el mateix president, Francesc Inglés Montanyola ( àlies el Metget), a més d’altres membres que també participaven en la direcció d’ambdós.

         Els mètodes  de violència extrema del Comitè ja havien estat palesats en els fets de juliol de 1936.[5]  La misericòrdia i la benevolència no eren les seves virtuts, sinó que, ben al contrari, el seu lema i la seva actuació se cenyia en la destrucció física del que considerava enemic de la revolució i adversari polític.  Amb aquesta actitud despietada els seus membres volien donar la sensació que dominaven la situació, que les seves armes no tenien el segur posat sinó que sempre apuntaven a l’adversari, i que aquest o reconeixia la seva superioritat o havia de pagar amb la seva vida.

         1.- La resposta de les esquerres solivellenques a la caiguda de Màlaga

         L'espoleta que motivà els "fets" de febrer de 1937  es trobava molt lluny de la població, concretament a Màlaga. Les tropes franquistes  havien ocupat aquesta ciutat andalusa  el 8 de febrer de 1937. La notícia arribà  ben aviat  també  a Solivella, essent per a les dretes una alenada d’eufòria en aquells temps tan difícils per a ells, mentre que per a les esquerres representà una greu preocupació en assabentar-se, a més, de la duríssima, inhumana i cruel actuació de les tropes nacionals contra els malaguenys que abandonaren la ciutat i feren el trajecte per carretera en direcció a Almeria, així com la brutal repressió que després d'ocupar la ciutat hi organitzaren els franquistes.[6] La caiguda de Màlaga i les atrocitats de l'exèrcit nacional eren el tema preferent de les converses d’uns i altres solivellencs i en la fesomia de cadascú s’hi percebia la seva pròpia ideologia: esperança per als uns i tristor i preocupació per als altres.

         El cas de Solivella no fou únic, doncs d'accions repressives amb la conseqüència de persones assassinades es donaren a altres llocs del país. El bombardeig sobre Roses el 30 d'octubre de 1936 pel creuer facciós Canarias va provocar una reacció dels milicians que la nit de l'esmentada jornada assaltaren les presons de Girona, Olot i Sant Feliu de Guíxols i assassinaren principalment polítics de dretes i eclesiàstics i especialment veïns d'Orriols pel famós comitè d'aquesta població.[7]

         Tot i que l’hivern de 1937 els dies eren especialment freds, els ànims dels solivellencs estaven molt calents. Al cafè de cal Mateu, situat en un racó de la plaça de l’Església i el carrer Major, els homes de dreta es reunien per comentar les noves  que radiaven les emissores controlades pels franquistes;  al cafè de la Societat feien el mateix els homes d’esquerra per animar-se mútuament davant l’atzucac que havia representat la pèrdua de Màlaga i la brutal repressió que hi havien dut a terme els franquistes

Al cap de tres dies de la caiguda de Màlaga, el dia 11 de febrer, el consell municipal es va reunir per analitzar l'afectació de la notícia al poble i adoptar, tanmateix,  les mesures pertinents. El constituïen l’alcalde Francesc Inglès Muntanyola (el Metget) (CNT), el segon alcalde Magí Marc Closas (Perico) (ERC), el tercer alcalde Joan Iglésies Gil (Antiroli) (ERC), i els regidors Ernest Martínez Rodrigo (l’Apotecari) (PSUC), Anton Capdevila Masalies (Caldeio) (PSUC), Francesc Muntanyola Anglès (Cisquet de la Botina) (CNT), Pere Iglesies Torrens (Peret de la Carmeta) (CNT) i Eusebi Cortès i Jorba (Cortès) (ERC).[8] Els integrants del consell del municipi optaren per assignar al comitè les resolucions que cregués més oportú d’adoptar en una reunió que li sol·licitaren per al dia següent, segons fou comunicat a les seus dels diversos partits i sindicats.

Al vespre del dia 12 de febrer de 1937 es reuniren a la seu del comitè els membres que el componien sota la presidència d’Elios Inglès Muntanyola  ( àlies "el Metget").[9] Aquest  òrgan revolucionari ocupava una part de l'hostal confiscat  a un dels assassinats el 24 de juliol anterior, Gregori Travé. Els seus membres analitzaven la nova situació que els esdeveniments havien creat en la població.  El parer unànime dels reunits se cenyí  a  donar una resposta adequada per rebaixar l’optimisme de les dretes i proporcionar a les esquerres una injecció de moral que animés l’esperit revolucionari, d’una banda, i  que, d’altra banda, mantingués l’esperança de la victòria de l’exèrcit republicà  en els fronts militars. Després de molta discussió hom trobà la fórmula: es donaria un escarment contundent a l’eufòria palesament excessiva dels dretans tot detenint una cinquantena dels seus components amb el pretext d’haver anar a “declarar al comitè per un assumpte urgent ”.  L'objectiu real, però, se cenyia, una vegada aplegats, procedir a un simulacre de judici popular, condemnant-los tots a la pena capital que s'executaria en tongades al proper terme de Sarral, on els milicians d'aquesta població havien ja fet els preparatius per a la execució.

La primera disposició que prengueren els reunits anà encaminada a alliberar de responsabilitats tots els que col·laborarien en la detenció dels dretans i l'ulterior execució. En conseqüència els representants dels partits i sindicats elaboraren i signaren aquest document:

"Per mitjà de la present, acceptem tota la responsabilitat col·lectiva i personal,  que ens pugui pertànyer per tots els actes efectuats per els companys delegats per a fer una neteja a fons de tots els elements considerats facciosos. Corrent a càrrec dels nomenats companys l'el·leccció dels que creguin que són desafectes al regiment revolucionari i antifexiste.

Per tant, signem la present a Solivella a dotze de febrer de mil nou-cents trenta-set.

Per la "Confederació Nacional del Treball", el president, Josep Muntanyola (segell).

Per l'"Esquerra Republicana" el president, Magí March (segell).

Per el "Partit Socialista Unificat" el president, Josep Montseny (segell).[10]

Aquest document escrit i signat pels representants dels partits polítics i organitzacions sindicals integrants del comitè per evitar la represàlia per part de les autoritats de la Generalitat ens suggereix algunes reflexions, la primera, la necessitat de justificar-se pels actes que s'anaven a realitzar. D'entrada manifestaven que els autors de l'enorme assassinat que hom preveia fer no eren persones individuals sinó, pels contrari, era la col·lectivitat de les esquerres els que ho haurien dut a terme.  D'alguna manera responia a la famosa estrofa de Lope de Vega: "Quién mató al Comendador? Fuenteovejuna, Señor. ¿Quién es Fuenteovejuna? Todo el pueblo, a una". D'aquesta manera, no es podria culpar individualment cap dels que varen intervenir en les detencions i execucions de la cinquantena d'homes de dreta de Solivella. La segona reflexió rau en el fet que si volien disculpar-se i evitar la represàlia era perquè estaven convençuts que l'acte que estaven disposats a dur a terme era d'una enormitat molt considerable i, a més, punible fins i tot en aquelles circumstàncies revolucionàries. I la tercera, que algú, amb una certa autoritat política o governativa, va suggerir als membres del comitè el pla que es va adoptar.

2.- La detenció d'una cinquantena homes de dreta

         La disposició que tot seguit va prendre el comitè  fou la detenció per a la seva ulterior execució d'una cinquantena de persones de dreta que pogués servir d'escarment per a tots els solivellencs que s'alegraven de la pèrdua de la Màlaga republicana i de l'avenç de l'exèrcit franquista. És evident que els reunits coneixien prou bé el que havia passat feia pocs dies a la Fatarella i que l'assassinat de gairebé una trentena d'homes no havia suposat una represàlia notable, més be el contrari, ja que  les autoritats preferiren oblidar aquells fets. A Solivella,  de la seva banda, els executors i participants en les morts, justificables per als membres del comitè, restaven exonerats precisament pel document signat i suara esmentat.         

         Els responsables del comitè confeccionaren la llista dels que havien de ser detinguts: hi havia tradicionalistes, catòlics, lligaires, seminaristes, propietaris i jornalers,  homes que ratllaven la seixantena i joves menors de vint anys. Si ens atenem a la declaració que va prestar el dia primer de febrer de 1939 en Josep Sanahuja Montseny –que era agutzil quan es donaren els fets del juliol de 1936 i el febrer de 1937- aquesta llista va ser confeccionada materialment  per dos membres del comitè, Josep Sanahuja Casamitjana (el Gana) i Antoni Montanyola, fill, (el Cua).[11] Per evitar sospites alguns homes de dreta no massa destacats, però, i que per aquest motiu  no estaven a la llista, se’ls féu passar per les cases a buscar els que havien de ser detinguts, per bé que foren principalment els membres del comitè  ajudats pels milicians solivellencs auxiliars  els que anaren  a cercar-los.

         L'excusa per detenir a aquelles hores de la nit al mig de l'hivern de 1937 es limità simplement a justificar que la raó era haver de signar urgentment uns documents a la seu del comitè.

         L’operació s’inicià cap a les deu de la nit, hora en què els delegats del comitè començaren la seva tasca. Anaven armats amb pistoles i escopetes per intimidar els que es podien resistir. Sembla que sempre es féu per grups de mes de tres milicians per a dur a terme les detencions.  Els diversos grups  es distribuïren per les diverses cases del poble. Per detenir el jove seminarista  beat Josep Gasol Puig es presentaren a casa dels seus pares, segons manifestacions del seu progenitor del 23 de gener de 1939 davant el jutge instructor militar  Josep Tous Massaguer (àlies Barquera), Gregori Travé Espanyol i Joan Espanyol Pijoan.[12]  Marc Romeu Closa, en la declaració que va fer davant el jutge instructor militar el 21 de gener de 1939 va manifestar que el varen anar a detenir a casa seva Josep Tous Massaguer (àlies Barquera),  Antoni Capdevila Masalies (àlies Caldeio),  Josep Travé Espanyol (àlies Pajaritos),  Manuel Montseny Massó (àlies Bui),  Josep Capdevila Noet (àlies Triqueles), Elios Inglès Valle  i Josep Castro Espanyol (àlies Melenos).[13] Segons la declaració de Magí Travé Mateu davant el jutge instructor militar el dia 21 de gener de 1939 l'anaren a detenir a casa seva  el 12 de febrer de 1937, dirigits per Magí Decel Andreu, els milicians Antoni Capdevila Masalies (àlies Caldeio),  Joan Espanyol Pijoan (àlies Pajà),  Pere Espanyol Espanyol (àlies Pern), Josep Tous Massaguer (àlies Barquera) i Josep Montseny Espinac (àlies Finquet).[14]  Josep Ballart Anglès, un dels executats a Sarral,  i el seu fill Xavier Ballart Ribas, segons la declaració de la seva vídua Teresa Ribas Iglésies,  del  25 de gener de 1939 davant l'instructor militar José Ortiz,  els anaren a detenir a casa seva, per bé que no ho pogueren dur a terme perquè no hi eren quan els anaren a cercar,  els veïns Josep Capdevila Noet (àlies Triqueles), Josep Sanahuja Montseny (àlies Jep), Josep Travé Espanyol (àlies Pajaritos),  Frederic Travé Espanyol (àlies Catxet) i Josep Tous Massaguer. Més tard, però, els van detenir; recordava que entre  els dels comitè que duien a terme les detencions hi havia Ciriac Renyer Travé, Antoni Cartanyà Domingo (àlies Ganso), Antoni Espanyol (àlies Roset),  Elios Inglès Valle, Josep Iglésies (àlies Hereuet), Joan Espanyol Pijoan (àlies Pajà) i Antoni Travé Roselló.[15]

         A alguns dels dretans els agafaren al cafè de cal Mateu, d’altres al cafè del Sindicat i d’altres a les seves respectives cases. Si bé la major part dels detinguts no oposaren cap resistència, malgrat sovint el consell i els precs dels familiars  perquè no acudissin a la seu del comitè; d'altres es negaren a lliurar-se tot romanent silenciosos als seus domicilis. tot fent la impressió que a la casa no hi vivia ningú;  d'altres  s’escaparen pels corrals o darreres de les seves cases i fins i tot per les teulades amagant-se a altres domicilis tot evitant així ser presos. És el cas, per posar un exemple, del ja esmentat Magí Travé, el qual en lloc de lliurar-se als que el venien a detenir, no va obrir les portes de casa seva i s'escapà, al mateix temps, pels darreres de l'habitacle, anant-se a refugiar a casa d'un amic pertanyent al bàndol esquerrà, que el va poder salvar, almenys de la mort a Sarral, tot i que al cap de tres dies es presentaren a casa seva  quatre delegats del comitè  -Magí Decel, Eusebi Cortès Jorba,  Josep Montseny Espinac i Josep Inglès Renyer-, que,  constituïts en tribunal, el condemnaren a una multa de 15.000 pessetes, de les quals, però, només en va pagar 13.000 al comitè local.[16]

         Alguns veïns pertanyents al comitè o amb bones relacions amb aquest organisme i els seus membres, però, procuraren evitar la condemna i mort d’alguns parents o amics. N'és paradigmàtic el cas de Josep Bordera i Jorba, el qual, segons va declarar per escrit el 6 de juny de 1940 en el sumaríssim militar contra Antoni Espanyol Jové, aquest darrer el 12 de febrer de 1937 “avisó y ocultó en su casa al declarante cuando le perseguían parar fusilarle”.[17] Joan Ribas Tous i Jaume Pallàs Montseny pogueren evitar una possible mort el 12 de febrer de 1937 perquè  el cunyat del primer, Jaume Capdevila Nuet, els féu avisar perquè “se escondieran ya que había peligro de que fueran fusilados”.[18]

         Sembla també, segons afirma el seu net en una carta que m’adreçà el 14 de juny de 2011, que gràcies a Josep Travé Espanyol  “es van poder salvar alguns veïns del poble al donar l’alarma quan estaven presoners a l’Hostal del Gori. Es pot preguntar (si volen dir la veritat) als familiars dels qui van ajudar a escapar per la finestra del darrera que dóna a la rasa. Per allí  es va escapar Carles Creus (Cal Sastre), que després va ser Jefe de la Falange, o als familiars de Magí Iglesies (Cal Ros), home de considerables proporcions i que la voluntat i la necessitat el van fer passar per aquella petita obertura.”[19]

La detenció dels dretans es va fer a mà armada i els detinguts foren obligats a aixecar les mans, si acceptem les declaracions de Joan Ribas Tous, que en la resposta que donà davant el jutge instructor militar de Valls el dia 14 de febrer de 1940 afirmà: “Efectivamente salieron del café  y pudieron darse cuenta una vez se hallaban en una de las calles de Solivella, cómo varios elementos derechistas destacados eran conducidos brazo en alto y pistola en mano al lugar del suplicio”[20]

3.- El simulacre de judici a la seu del comitè

         Reunida la cinquantena de persones de dreta al magatzem de l'Hostal del Gori, residència del comitè,  es constituí la paròdia de  tribunal que els havia de jutjar. La declaració de Marc Romeu Closa, efectuada el 21 de gener de 1939, davant l’instructor militar  que actuava a Solivella, especifica que els membres d’aquest tribunal eren Elios Inglés Montanyola, qui actuava de president,  Josep Montseny Espinac (Finquet) i Antoni Messaguer Espanyol (Xixonet).[21] Al carrer hi havia diversos milicians que custodiaven degudament armats els presos. Segons declaració de Josep Gasol i Puig, pare del jove beat Josep Gasol i Montseny feta el 22 de gener de 1939 davant el jutge instructor militar,  s'hi comptaven  Josep Montanyola Ribera (Cua), Manuel Montseny Massó (Bui), Josep Montseny Espinac (Finquet), Josep Copons Renyer (Xacó), Josep Castro Espanyol (Malenos), Andreu Pinent Marc (Vidrier), Antoni Montseny Peiraló (Pepis) i Antoni Capdevila Masalies (Caldeio).[22]

         El tribunal decretà la pena de mort a un bon nombre dels aplegats. Els seus noms s’enregistraren en una llista escrita en un  paper perquè els ajudants i col·laboradors del comitè tinguessin la certesa dels que  s’havien d’aplegar i executar. A les onze de la nit es féu pujar a un camió, -prèviament s’havien lligat les mans dels condemnats- la primera tongada integrada, pels vuit primers reus. Eren Francesc Sans Iglésies (Cisquet Gasset), de  49 anys, Jaume Iglésies Tous (Mateu), de 59 anys, Josep Gasol Montseny (Samarreta), de 21 anys,   Tomàs Espanyol Saperes (Bufó), de 22 anys, Josep Ballart Anglès (Bajar) de 49 anys, i Josep Massalies Palau (Esqueixalat), de 18 anys,  a més de Josep Sans Iglésies (Sastre del Flavià) i Ramon Bergadà Muntanyola (Ramon Ximet).

         Desconeixem els motius reals de l'elecció d'aquestes primeres vuit  víctimes, tot i que algunes veus suposen que la causa quant als dos joves Josep Gasol i Tomàs Espanyol el podia haver determinat el fet que havien estat estudiants de capellà, en la seva qualitat de seminaristes abans de l'esclat de la guerra i revolució; quant al jove Massalies perquè havia actuat en la recol·lecció de la collita de cereals de la "Coma del Salat" per part de les dretes abans que ho fes el parcer;  Francesc Sans perquè amb els seus escrits i versos punyents havia fulminat moltes vegades les actituds insolidàries, sectàries i poc democràtiques de les esquerres; de Jaume Iglésies  la seva pertinença a les dretes de la població i el fet que al seu cafè s'hi reunissin generalment els seus coreligionaris; de Josep Sans, a banda del seu radicalisme dretà, el fet que per haver estat expedientat i sancionat amb l'expulsió de funcionari municipal  pel primer ajuntament de la República, no cessés en les seves constants crítiques a les actuacions del govern municipal; de Josep Ballart, hom creu que la seva elecció fou deguda a la seva personalitat dretana i la seva participació en els diversos moviments polítics d'aquest caire no només a Solivella sinó també a nivell comarcal;  i,  finalment, de Ramon Bergadà, també la seva pertinença al sector dretà i la seva activitat política dintre  d'aquests grups. Amb tot, el que acabem d'enregistrar són simplement suposicions que no podem confirmar documentalment. Per tant, l'elecció d'aquest primer grup cap al patíbul podria haver respost a altres motivacions que nosaltres no sabem ni sospitem.

         4.- Trasllat dels vuit primers reus a Sarral i la seva execució

         El camió amb aquests vuit detinguts i condemnats i els que els custodiaven s’enfilà per la carretera de Sarral. Arribats al lloc previst, en plena nit, els milicians feren baixar els condemnats que havien lligat de dos en dos i els situaren davant el vall on havien de caure després dels trets mortals. Mentre estaven al camió, Josep Sans Iglésies i Ramon Bergadà Muntanyola, així com Josep Gasol, Josep Massalies i Tomàs Espanyol havien aconseguit deslliurar-se dels lligams que els ferraven, gràcies a una petita navalla del jove Massalies  amb la qual pogueren serrar els diversos lligams. Havien convingut, així mateix, simular que continuaven lligats fins després d'abandonar el camió. Davant del mateix vall on havien de caure morts, en mig de la foscor de la nit, els deslligats, després d'abandonar el camió, es dispersaren corrent en tots els sentits i direccions, provocant amb els seus crits una gran confusió entre els milicians que fou aprofitada per  fugir. Els més grans no s'arriscaren i estoicament acceptaren el seu destí. Josep Gasol, un dels fugits, però, rebé diversos  trets a les cames a poca distància del lloc, que no li permeteren córrer massa metres. Atrapat tot seguit pels milicians, mentre els ensenyava, entre plors pel dolor i l'espant,  les ferides ocasionades, allí mateix fou clivillat per les bales de les pistoles i el plom de les escopetes dels revolucionaris solivellencs.

         Els que participaren en la funció macabra de sang i mort de Sarral no foren pocs, sinó que precisament per l'importància de l'acte el comitè hi destinà vàries persones, a més dels col·laboradors de Sarral que s'hi ajuntaren i ajudaren en l'execució. Josep Gasol Puig en la seva declaració davant el jutge militar esmenta els noms de  Josep Sanahuja Casamitjana (àlies Gana),  Gregori Travé Espanyol, Ciriac Renyer Travé (àlies Renyer),  Elios Inglès Valle (àlies Metget) i Joan Espanyol Pijoan (àlies Pajà).[23]

         Aquella nit, a una parada al costat de la carretera de Sarral a Montblanc, a un quilòmetre i un centenar de metres del primer poble, caigueren cinc solivellencs que foren inhumats al vall que havien excavat els milicians de Sarral i que estava destinat als cadàvers d'algunes veïns de dreta d'aquesta població, els quals, precisament, presumint alguna maltempsada, abandonaren el poble abans que això succeís. Al damunt dels cadàvers per agilitar la seva putrefacció, els milicians solivellencs hi llançaren calç viva.

         L’operació d'execució havia trigat més del que s’havia previst inicialment. El que havia de ser una execució ràpida, atès que els preparatius  -sobre tot la destinació dels cadàvers-  havien estat realitzats pels membres del comitè  de Sarral s'havia allargat excessivament en el temps. Així mateix, el fet que alguns dels reus haguessin pogut fugir i escapolir-se implicà que una part del temps fos dedicada a la recerca dels fugitius.

         4.- Els escapolits de la massacre

         Josep Sans Iglésies i Ramon Bergadà i Muntanyola una vegada s'hagueren allunyat de l'escenari de les execucions, esperaren cada u en el lloc on s'havia amagat per ser testimonis del desenvolupament dels fets. No massa temps després de la seva fugida pogueren sentir en el silenci de la nit, primer, els crits i jaculatòries dels reus, i després, els trets que tallaren les vides dels tres primers assassinats i, un temps després, del seminarista beat Josep Gasol. Els dos escapolits es posaren el dia següent en contacte amb les seves respectives famílies que els hi propiciaren la fugida a Barcelona on es pogueren amagar a casa dels respectius parents. Ramon Bergadà pogué arribar, després de superar infinites dificultats, a Donòstia, on fou acollit també per parents de la família. Integrat a l'exèrcit franquista, es presentà a Solivella tot just la seva ocupació, on fou designat com a membre de la primera  comissió gestora municipal. Josep Sans, a través d'un nebot que dirigia una escola municipal graduada a Nules (Plana Baixa), fou acollit a casa seva on passà amb una certa tranquil·litat la resta del període de guerra, per bé que aviat s'hi desplaçà una filla seva per acompanyar-lo en  l'exili. Aparegué a Solivella al cap de pocs dies també de l'entrada de l'exèrcit franquista, recuperant interinament la responsabilitat que havia tingut en el municipi abans de la proclamació de la República.

         Els joves Tomàs Espanyol Saperas i Josep Massalies Palau van poder fugir de l'escenari de mort d'aquella parada del terme de Sarral  i arribar el primer al terme de Pira, on fou després localitzat i executat sense compassió. Quant a Josep Massalies, malgrat la foscor d'aquella nit, va poder ser seguit pels milicians perquè portava uns pantalons de color  blanc que delataven la seva direcció i un dels trets que li tiraren el va ferir a la cama. Malgrat la nafra va poder fugir fins que va arribar a un tros del terme de Solivella. Aquí es trobà amb un altre dels escapolits, Josep Sans, qui en veure'l nafrat i impedit per fer una llarga caminada, l'aconsellà que s'amagués en una pallissa d'un home de dretes, tot suposant que en trobar-lo avisaria als seus parents perquè l'anessin a cercar i en tinguessin cura. En efecte, el jove "Esqueixelat" es pogué amagar a una caseta de camp de propietat de cal "Tonatxo". Aquí hi restà fins que al matí del dia següent hi arribà l'amo. El jove li demanà ajut perquè comuniqués als seus parents la seva situació de manera que el vinguessin a buscar ateses les dificultats que tenia per caminar degut a les nafres que havia sofert a la cama. El vell "Tonatxo" es comprometé amb el jove a dur a terme el que li havia demanat i se'n tornà al poble per complir el seu propòsit. Durant el camí, però, l'home per por a les possibles represàlies del comitè, que havia ordenat un pregó amenaçant severament a qui ajudés o amagués els fugitius de Sarral,  s'hi repensà i canvià de parer de manera que en arribar a la població,  en lloc  de comunicar als familiars  dels jove ferit la seva situació, s'adreçà a l'ajuntament i explicà al secretari  Josep Travé el que sabia. El funcionari municipal, atesa la situació tensa en el si del consistori i també del comitè, i sobre tot davant les greus amenaces esgrimides pel comitè  sobre tots els que sabessin el parador d'algun dels fugitius i no ho denunciaven, l'aconsellà que per evitar-se possibles problemes el més prudent era denunciar la situació al comitè de manera que fos aquest qui prengués la decisió més oportuna en aquells moments de tanta gravetat.

         El comitè en assabentar-se de la situació del jove Josep Massalies Palau es mantingué en el posicionament del dia anterior: executar l'atrapat. Tot seguit alguns milicians, amb la màxima  discreció, anaren al tros del Tonatxo i allí mateix mataren el jove. La veu que corria pel poble era que fou enterrat al  lloc on fou assassinat. Però després de la guerra,  quan es bastí al centre del cementiri el mausoleu on s'hi dipositaren les restes dels executats pels revolucionaris durant el període bèl·lic, entre els quals els que ho foren a Sarral el mes de febrer de 1937, que foren desenterrats d'acord amb la resolució que adoptà el consistori municipal de Solivella el 24 de gener de 1939,[24] no s'hi trobaren les restes de Josep Massalies ni tampoc, després de fer algunes recerques al tros de Tonatxo, en aquest camp, de manera que no es pogueren inhumar a l'esmentat mausoleu, tot i que en el llistat que enregistra la làpida de marbre negre hi consta el seu nom.[25] Amb tot, la família del jove creu que, per les informacions que els hi donà un membre del comitè, les seves restes foren inhumades el mateix dia de la seva execució al cementiri del poble.[26] Una altra versió d'aquest succés assevera que el jove Massalies va ser detingut a la caseta del tros del "Tonatxo" per membres del comitè i portat al cementiri de Solivella, on fou assassinat i inhumat al lloc on s'havien enterrat els executats aquells dies de final de juliol de 1936.

         6.- Alliberament de la resta dels detinguts a l'Hostal del Gori

         A la seu del comitè la tardança estava provocant nerviosisme entre els seus membres i també entre els carcellers. El neguit, d'altra banda,  s'havia apoderat tan mateix dels detinguts que desconeixien el que havia passat als seus coreligionaris i el que el destí els deparava a ells mateixos. Aquests darrers,  a mesura que passava el temps, demanaven explicacions preguntant perquè els conduïts en camió trigaven tant en tornar després d'anar a declarar al mateix temps que exigien poder retornar a les seves respectives cases. Els responsables del comitè no tenien resposta a aquestes preguntes i de la seva banda estaven també molt preocupats per si s'havia esdevingut algun imprevist de darrera hora davant tanta tardança. Fou tanta la pressió sobre els milicians -ja que diverses dones dels detinguts i fins i tot alguns fills i filles es presentaren al lloc on estaven empresonats els seus familiars reclamant el seu alliberament- que ja de matinada -quan encara no havien arribat els executors de les morts de Sarral- els responsables del comitè decidiren alliberar la resta dels empresonats. També influí en la decisió les peticions d'alguns parents dels detinguts, coreligionaris dels membres del comitè, que  exigien l'alliberament dels empresonats.

         Tot plegat comportà que abans que retornés el camió de la mort, els detinguts a l’Hostal fossin alliberats. Els membres del comitè pensaren que amb la primera tongada d’executats ja n’hi hauria prou per escarmentar a les dretes del poble i que no calia  vessar més sang ni implicar més famílies en la dansa macabra de la mort. Els detinguts foren, doncs, pels motius assenyalats, alliberats aquella mateixa matinada del 13 de febrer de 1937.

         7.- Hi hagué suport polític exterior a l'actuació del comitè de     Solivella? Cap ressò en el Govern ni en la premsa.

         La premsa de l'època no enregistrà aquest nou esdeveniment de barbàrie  dut a terme a Solivella. Tampoc l'autoritat que li competia aquests tipus d'actuacions delictives no va prendre cartes en l'assumpte ni adoptà tampoc cap disposició al respecte. El més normal hauria estat que el delegat governatiu del Govern de la Generalitat a Tarragona  o el corresponent  de Montblanc  hagués iniciat una informació sobre el que havia passat a aquest poble, prou conegut, d'altra banda, pels fets de juliol de 1936. S'havia produït una nova extralimitació dels revolucionaris solivellencs? Qui era o quins eren el responsable o responsables d'aquesta nova actuació? Quin suport tenien els revolucionaris solivellencs per dur a terme aquesta nova acció de repressió dels seus adversaris polítics? Podien assassinar per la simple sentència del comitè de milícies antifeixistes -que legalment ja havia estat abolit-  una cinquantena de persones sense un judici previ amb les garanties processals exigides?

         Totes aquestes preguntes, de les quals no tenim cap resposta, ens suggereixen algunes sospites sobre les quals però no tenim base documental: que "algú" amb una certa autoritat política va autoritzar l'actuació, amb la condició que es dugués a terme amb discreció i que no sortís als mitjans per no afegir més llenya a aquella població tan tristament castigada amb la mort. No sabem, ni  crec que sapiguem mai, el nom de la persona o persones que va o van assumir aquesta responsabilitat. El més lògic podria ser que l'autorització o bé el vist i plau o la no represàlia pels fets sorgís d'algunes de les autoritats governatives de la Generalitat a Tarragona.

         Per contra, uns fets esdevinguts uns dies abans a la Fatarella, en què els represaliats foren els pagesos del lloc, mitjans i petits propietaris afiliats a l'Esquerra Republicana de Catalunya, el PSUC, UGT i Unió de Rabassaires, en nombre de trenta-quatre, que foren assassinats pels militants anarquistes de la contrada,  molt aviat motivà la intervenció de les autoritats governatives de la Generalitat,[27] ja que el Consell Executiu condemnà categòricament els assassinats, féu elaborar  un informe per la Junta de Seguretat Interior de Catalunya,[28] i un altre de dos  militants d'Esquerra Republicana de Catalunya i del Partit Socialista Unificat de Catalunya, Oller i Climent, respectivament,[29] i nomenà un jutge especial perquè instruís el cas en la persona d'Alfons Rodríguez Dranguet.[30] L'actuació judicial comportà l'empresonament de més de quaranta persones.[31] Així mateix, la premsa de l'època se'n féu ressò com ho palesa que en parlessin els diaris  "La Vanguardia", -que  l'enregistrà en diverses dates-[32] i també "Solidaridad Obrera",  dels dies 26, 27 i 28 de gener de 1937, "La Batalla", del  27 i 29 de gener de 1937, "Las Noticias", de 27 i 28 de gener de 1937,  "Treball", de 28 de gener de 1937 i "L'Humanitat" dels dies 28 i 29 de gener de 1937.

         Al cap d’uns dies, entre el 19 i el 21 de febrer,  s’esdevingueren els “fets de Centelles”, que tot i ser de naturalesa diferent, implicaren també la mort de sis persones. Com en el cas anterior, també aquí el Govern de la Generalitat s’ocupà d’aquest esdeveniment, sobre el qual fou elaborat un informe especial,  redactat el 24 de febrer,  que arribà a l’Audiència i que es conserva al fons de l’arxiu del president Tarradellas dipositat al monestir de Poblet.[33]

         Les actuacions violentes i cruels,  amb el resultat de diversos assassinats per part dels comitès d'Orriols i de Salt,  van tenir una resposta contundent per part del govern de las Generalitat. A primers de maig de 1937 es dissolgué el comitè d'Orriols i com a resultats els seus membres o fugiren o s'amagaren  mentre d'altres foren detinguts i empresonats a Girona el 20 de maig.[34] L'arribada a la població d'un destacament de Guàrdies d'Assalt acabà amb el domini del comitè i restablí l'ordre públic republicà.[35] El 23 de juliol  el Diari Oficial de la Generalitat publicava un anuncia requisitòria contra Genís Serrat (el capitost del comitè d'Orriols) i sis membres més d'aquest organisme per assassinats, detencions il·legals, robatoris i altres delictes comesos a Orriols.[36]

         És del tot evident que les execucions de gent de dreta de Solivella de febrer de 1937 no tenen parangó, per posar un exemple dels que acabem de citar,  pel nombre d'afectats directes amb els de la Fatarella. No són comparables els sis morts solivellencs, en una vila que tenia  uns 1.516 habitants, amb els entre 27 i 30 de la població de Terra Alta, que en aquells moments havia assolit 2.401 habitants.[37] Cal tenir present, però, que si  l'actuació no hagués estat desbaratada per la fuga de quatre dels condemnats -per be que després dos foren atrapats- i pel nerviosisme que comportà una espera tan llarga a la presó de l'hostal del Gori on havia estat retinguda  la resta de la cinquantena d'homes, la violència s'hauria emportat un major nombre de víctimes, superior fins i tot, segons havia estat programat,  a les de la Fatarella. La voluntat del comitè era molt clara: executar tots aquells homes que havien estat seleccionats per ser detinguts i morts.

         Per mantenir en el futur l'ordre republicà i per tal d'evitar la repetició de fets com els que havien succeït, les autoritats governatives de la Generalitat van acordar deixar al poble vint-i-cinc homes de les patrulles i vint-i-cinc guàrdies d'assalt no només per a mantenir l'ordre sinó també per a efectuar els escorcolls per tal  trobar armes.[38] El resultat de la repressió foren 47 detinguts que van ser portats a Barcelona.[39]

         Per contra, a Solivella no s'adoptà cap disposició que afectés el futur de la població ni tampoc cap represàlia per part de les autoritats contra els presumptes delinqüents. No hem trobat cap document coetani  a l'arxiu de  l'ajuntament de Solivella que faci referència a aquest esdeveniment de Sarral de febrer de 1937.  Tampoc no s'ha trobat, diversament, del que ha esdevingut en altres llocs, tal com avançat, cap document relatiu a aquest episodi a l'arxiu del president Tarradellas de Poblet.[40]

         Una petita navalla propietat del jove Josep Massalies Espanyol va permetre que alguns dels detinguts i emmanillats amb cordills es poguessin desfer, i en baixar del camió de la mort seguint direccions oposades  tot evitant  una altra jornada de sang i mort, que pels detinguts podia doblar en nombre de morts els de juliol de 1936. Els fets del 12 de febrer de 1937, coneguts com les "execucions de Sarral", no tingueren el ressò ni la divulgació entre la gent de la comarca  que van tenir els "fets de Solivella" de juliol de l'any anterior.

La recuperació de les restes i la construcció d’una creu al lloc dels assassinats de Sarral

Una de les primeres disposicions que adoptà la comissió gestora municipal designada el 15 de gener de 1939 per l'alfères del cos jurídic militar de la 5ª divisió de Navarra Joan Martí Vilanova fou la de recuperar  les restes dels coreligionaris assassinats i inhumats en indrets de fora la població.[41] A la sessió del dia  24 de gener de 1939 els membres de la comissió gestora acordaren   por unanimidad trasladar los restos de Jaime Iglesias Tous, José Ballart Anglés, José Armengol Montseny, Matías Sanahuja Clavé,  Francisco Sans Iglesias, José Salvadó Sans, Tomás Español Saperas,  José Gasol Montseny y José Palau Solé, fusilados por los rojos y enterrados algunos de ellos en cementerios de otros pueblos y otros en campos que no son de uso debido para dar sepultura a las personas. Se hace constar que todos los hombres antes mencionados han muerto a favor del G.M.N, habiendo derramado su sangre por Dios, por España y por sacar de la esclavitud a todos los españoles, que  se veían privados de las libertades religiosas, y en todos los actos usurpados los derechos y los sentimientos de las personas honradas; que esta fiesta de luto y en conmemoración de los caídos por salvar ala Patria se celebre el día trece de febrero  del actual año, corriendo a cargo del ayuntamiento todos los gastos que ocasione y pueda haber. para hacer las excavaciones y traslado  de los mismos, así como contribuir a pagar todo cuanto sea necesario para que dicha fiesta de homenaje y conmemoración se celebre con la máxima esplendidez, como norma para lo sucesivo, se acuerda que en todos los casos similares que puedan presentarse, este ayuntamiento contribuirá con una cantidad igual  a la que corresponda a cada uno de los antes relcionados indivíduos, a prorrateo entre todos ellos el total de gastos que ocasione al acto antes referido".[42]

         La comissió gestora municipal, de la seva banda, va celebrar amb especial  solemnitat la commemoració de l'assassinat de les sis persones de Sarral amb la inauguració d'una creu col·locada al costat de la carretera de Sarral a Pira, davant mateix de la parada on foren executats. El municipi va costejar la creu i el dia 13 de febrer de1939, d'acord amb la disposició presa per la comissió gestora, s'inaugurà amb la presència dels seus integrants i els familiars, parents i amics dels afusellats,- especialment les vídues, fills, pares i germans-,  així com també dels dos supervivents d'aquella matança, Josep Sans Iglésies i Ramon Bergadà Montanyola. Per amenitzar la commemoració la comissió gestora va llogar l'orquestra de Maties Amorós de Montblanc i s'adquiriren, així mateix,  corones de llorer i pensaments per adornar la creu i l'escenari.[43]

La construcció d’un mausoleu al bell mig del cementiri del poble

         Una de les disposicions que també en aquest sentit va adoptar  la comissió gestora municipal l'estiu de 1939 fou la de confeccionar un mausoleu al bell mig del cementiri on dipositar  les restes dels cossos exhumats dels "caiguts" solivellencs a mans dels revolucionaris. La dita comissió el dia 6 de juliol de 1939 prengué l'acord de construir una tomba comuna o ossera al bell mig del cementiri municipal de Solivella per a tots els "caiguts" locals, damunt de la qual  més endavant s'hi construiria un mausoleu, on el proper dia 24 s'hi traslladarien les restes dels afusellats durant el període revolucionari.[44] La inauguració del mausoleu tingué lloc el dia 24 de juliol de 1940, amb una missa que oficià el rector de la parròquia mossèn Ramon Huguet.[45] Prèviament s'hi havien dipositat les restes dels "caiguts", tant els exhumats fora del poble com els que foren inhumats en una fossa comuna dins el cementiri, entrant a mà dreta, especialment els assassinats el mes de juliol de 1936. El mes de desembre de 1941, a la sessió del dia 18, presidida per l'alcalde Magí Travé Mateu, s'acordà la confecció d'una làpida de marbre blanc en la qual hi fossin gravats tots els noms  "de los mártires locales que dieron su vida por Dios y España durante nuestra Cruzada de Liberación".[46]

         Finalment, el dia 12 de febrer de 1942 el rector va beneir la làpida que havia construït el marbrista de Tarragona,  Salvador Cantos.[47] En aquest marbre s'hi inscrigueren els 47 homes de dreta que havien sofert la crueltat dels revolucionaris solivellencs, entre els noms dels quals hi figuraven els sis assassinats a Sarral.[48]

La construcció d'un cenotafi a l'interior de la població davant les cases on varen resistir els sollevats el mes de juliol de 1936

         Al cap d'uns anys, sota l'alcaldia d'Anton Espinac Garcia, -tot i que la seva construcció s'havia acordat durant l'alcaldia de Gregori Travé Domingo, el qual  el 24 de juliol de 1939, amb motiu del tercer aniversari dels fets de juliol de 1936, hi posà la primera pedra, aportant la família dels  "caiguts" de dreta una fotografia que col·locada dins d'una ampolla i dipositada després al terra de l'espai que hom preveia que ocupés el monument - s'inaugurà solemnement el 20 d'agost de 1944, amb l'assistència del governador civil de Tarragona, l'alcalde de Montblanc i d'altres autoritats civils i militars del règim.[49]

         A la part central del cenotafi, corresponent al pis principal o segon, a dues de les seves quatre cares, les que miraven al carrer de la Creu, o banda sud-oriental, i  a cal Sujeto, a la banda nord-occidental,  s'hi col·locaren dues làpides de marbre negre on hi eren inscrits vint-i-cinc noms a cadascuna, en total, doncs, de cinquanta, que responien a les persones de dreta que foren executades durant el període revolucionari i també els morts de dreta als fronts bèl·lics. Entre aquests noms dels morts s'hi comptaven els sis assassinats el 12 de febrer de 1937 a Sarral.[50]

         L'aprofitament polític d'aquesta commemoració per part de les autoritats municipals franquistes.

         Les autoritats franquistes que governaren la població a partir del mes de gener de 1939 utilitzaren no només els morts de dreta dels dies 23 i 24 de juliol de 1936 sinó també els sis afusellats el 12 de febrer de 1937 a Sarral. Tots els morts foren considerats “mártires de la Nueva España” i en les creus o làpides commemoratives que es col·locaren en els indrets on foren assassinats s’hi podia llegir  “muertos gloriosamente por Dios y por España”,  “dieron su vida por Dios y por la patria” o “Caidos por Dios y por España.”

         Els diversos ajuntaments franquistes magnificaren la gesta de les dretes i dugueren a terme diverses actuacions per mantenir viva la memòria dels seus: a final d’octubre de 1939 la comissió gestora presidida per  Magí Travé Andreu acordà la confecció d’un “Cuadro de Honor de los excautivos y asesinados por la horda roja marxista de Solivella” que recollia les fotografies i els noms dels morts a la població i també al front de les persones de dreta, així com també les que estigueren a punt de ser executades o les que sofriren presó durant el període revolucionari, en un total de 50, que fou lliurat a cada una de les famílies que hi tenien enregistrats parents. També una còpia presidí durant molts anys el saló de plens de la casa de la vila.[51] L’abril de 1944, sota l’alcaldia de’Anton Espinac Garcia es creà la “Medalla de la Villa” per premiar aquelles persones que haguessin excel·lit  en serveis a la població, essent els primers honorats amb aquesta distinció els “camaradas” que es varen aixecar en armes el 23 de juliol de 1936. Se’n confeccionaren trenta-cinc, una de les quals – d’argent daurat- s’obsequià  al capità general de Catalunya, general José Moscardó.[52] Es repartiren a trenta excombatents el dia 20 d’agost de 1944, quan s’inaugurà el monument de la plaça de la Creu.[53]

         L’espai públic del poble fou ocupat també amb làpides commemoratives, mentre pel terme i a d’altres llocs dels territori s’eregiren creus en els indrets dels assassinats, i al bell mig de la vila s’aixecà el “monument de la plaça de la Creu", obra de l’arquitecte vallenc Josep M. Vives Castellet.[54]

         Les autoritats franquistes mantingueren també viu els record dels assassinats pels revolucionaris festejant cada any, entre d’altres dates commemoratives del règim, les del 24 de juliol i 12 de febrer: s’oficiaven misses de campanya al mausoleu del cementiri o al monument de la plaça de la Creu tot just després de l’acabament de la guerra, o posant corones de llorer en anys més posteriors als monuments que es varen erigir.

         Perquè no caigués en l’oblit el record de les “gestes” dels compatriotes de dreta els diversos ajuntaments franquistes tingueren cura de propiciar que la premsa provincial i les publicacions oficials enregistressin i difonguessin els “fets de Solivella” –els esdevinguts a juliol de 1936 i les execucions de Sarral de febrer de 1937-  perquè per als muníceps representava una clau que els obria moltes portes de l’Administració pública d’aquella època.[55]

         Conclusió

         La nit del 12 de febrer de 1937, a una parada de vora la carretera que va de Sarral a Montblanc, a un quilòmetres i escaig de la primera població, foren portats pel membres del comitè de Solivella per passar-los per les armes els vuit primers homes, d'una cinquantena que tenien preparats i que es trobaven detinguts al magatzem de l'Hostal del Gori de Solivella. El motiu que s'al·legà per a detenir-los a les seves respectives cases era d'anar a declarar amb urgència, atesa l'hora -les deu de la nit-, a la seu del comitè, per bé que el real se cenyia a escarmentar les dretes solivellenques  davant la seva eufòria prou manifesta després de la presa de Màlaga per les tropes franquistes. Sotmesos els detinguts a un simulacre de judici per tres membres del comitè, la majoria foren condemnats a mort. Amb el camió de què disposava la institució els reus havien de ser traslladats a tongades al poble veí de Sarral per ser executats, aprofitant el lloc que el comitè d'aquesta població havia preparat per executar diversos individus de dreta que, assabentats del propòsit, abandonaren la població.

         El fet que durant el trajecte, gràcies a una petita navalla que un dels reus portava, es poguessin deslliurar dels vencills que els lligaven els canells, motivà que en saltar del camió els més audaços i joves, entre crits i a l'empara de la nit, es dispersessin en direccions contràries tot motivant una enorme confusió entre els milicians. Dels vuit, quatre aconseguiren escapolir-se, si bé dos foren després agafats novament i executats; el dos restants se salvaren. Els altres quatre primers que restaren al lloc, homes ja d'una certa edat, acceptaren el seu destí i foren assassinats allí mateix.

         La primera comissió gestora que exercí d'ajuntament tingué una cura especial en aplegar al cementiri del poble les restes dels solivellencs de dreta morts durant el conflicte bèl·lic i el període revolucionari i,especialment els assassinats al terme de Sarral, al mateix temps que per honorar la seva memòria inaugurava el 13 de febrer de l'any 1939 una creu al costat del lloc dels fets on hi eren enregistrats els noms dels immolats, amb els seus respectius anys, i dels dos supervivents.

         Les autoritats franquistes s'autoatribuíren la sort dels assassinats a la seva causa,  considerant-los "compatriotas" i coreligionaris, executats pels adversaris polítics, "las hordas rojas", tal com apareix escrit a la creu que ho commemora.

         En conseqüència, durant el franquisme,  els diversos ajuntaments celebraven cada any el 12 de febrer com una diada festiva  en memòria dels sis executats a Sarral, com un element més integrant dels anomenats "fets de Solivella" que han passat ja a la història com un lamentable esdeveniment ocorregut en el nostre país en els inicis de la passada guerra civil espanyola.

                                                        Josep Maria Sans i Travé

                                                        Exdirector de l'ANC i Acadèmic